MESTRES LOCALS

Tots ho fem, sense distinció de gustos, cultures o edat. Alguns més que altres, és cert, però en el fons és inevitable perquè és massa fàcil deixar-se anar. Amb certa discreció, qualsevol entorn és propici: el carrer, el bar, la botiga, el resguard de les hores nocturnes, una estona morta a la sala d’espera del dentista o aquell dinar familiar del mes passat. I és que l’ofici de protestar possiblement sigui tan antic com el llenguatge mateix. És indubtablement necessari, un dret. No obstant, la protesta molt sovint deriva en crítica, ja que hem de reconèixer que ens satisfà sàdica i enormement fer notar tot allò negatiu d’algú o d’alguna cosa, sovint de forma poc constructiva. Parlem d’un hàbit universal, però a la comarca tenim un mestre en dir les coses pel broc gros, ho portem a la sang: Guillem de Berguedà emanava astúcia i mala llet a parts iguals. Si hi pensem bé, només se’ns fa llunyà perquè no tenia Twitter. M’agradaria imaginar-lo, com a mestre local, instruint en l’art de plasmar i denunciar a tots els que no solen mantenir la llengua quieta.

Malgrat el contingut sigui sempre el mateix (la pròpia crítica), la forma, l’embolcall, varia, adaptant-se a les circumstàncies de cada cas, posant-ho fàcil. L’exemple més bàsic, per quotidià, podria ser el veí o veïna que sempre seu rere els vidres de la finestra, mirant al carrer, i que ho sap tot dels que hi transiten. Quan vagi a comprar explicarà això i allò, però amb una mica de sort els comentaris no arribaran a les orelles del mateix protagonista. Aquesta crítica almenys genera un petit descans al fer més fàcil mantenir allò de “que diguin el què vulguin que jo ja estic content”.

Després van cantant lirindunvau, ballant i tocant gentilment i suau.

Els propietaris s’enfadarien si es considera literatura moderna allò que les seves parets pregonen, i tindrien raó. Incivismes a part, les veritats i les intencions no podrien quedar més clares quan tothom les pot llegir, en lletres ben grans, tan bon punt posa els peus al carrer. S’hi poden observar missatges varis: tan personals, que acostumen a tendir a la peculiaritat (si duguessin firma potser seria més fàcil entendre’ls, en alguns casos!), com generals, que solen evidenciar fets, fer peticions o bé, directament, amenaçar. Al tractar-se d’un mètode de comunicació amb alguns anys de vida, n’hi ha alguns que ja són històrics; d’altres, per contra, desapareixen ràpid. Però a les parets, malgrat de tant en tant hi hagi alguna falta d’ortografia, almenys conservem la ironia. Què hi farem.

Després van cantant lirindunvau, ballant i tocant altet i clar.

La crítica, però, pren noves dimensions en el ciberespai. Moltes vegades es despulla de tota floritura per quedar-se tan sols amb la part més crua. Es perden les formes en pro dels píxels, quan ambdós no són, aparentment, incompatibles. L’internauta, qui sap si inspirat pel mestre berguedà, sembla anar abillat amb una pesada armadura de ferro quan es disposa a comentar qualsevol notícia o discutir alguna opinió. A ell no se li veu la cara. Així sembla molt més alt, molt més fort, i posseïdor d’una destresa inigualable. Com el pit-roig d’aparença afable però que s’abraona violentament contra qualsevol cosa que tingui una taca roja com la seva, l’internauta en qüestió es llença damunt del teclat. Però les presses a vegades no són bones companyes, i és aquí quan s’esdevé el desastre.

Després van cantant lirindunvau, ballant i tocant, que no em farà mal.

Els exemples són infinits, i al repassar-los en conjunt, sembla que a molts els manqui gràcia. Dels anglesos, només en tenim les darreres pluges. L’educació permet dir-ho tot i no la utilitzem massa. Tampoc rimem gaire. Ho defensem tot a capa i espasa però deixem perdre la forma de crítica més nostrada. Ja tenim l’entrenament, tot és qüestió de posar-s’hi. I si, de nou, ens posem a escriure garrofes?

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 18/06/2018.

TURISTES

El cel és petit des dels carrers estrets de cases altes. La llum és vertical o és ombra, o groga i de fanal. Això passa només a les avingudes amb gratacels i als barris vells. Passejar-se pels carrers i mirar amunt és important per tenir-ho clar: cal fer el turista de tant en tant, canviar el punt de vista per un de nou, curiós i crític, i retratar les ciutats des d’un nou angle. Sentir-se petit i perdre’s pel laberint. I mentrestant, acostumar-se a les noves companyies. Els gats et miraran de lluny i abans d’esmunyir-se per algun forat et faran mala cara.

Les parets tenen tons color del color de la terra i vidalba, o tons més vius com de país exòtic, i les portes cadenats i regalims d’òxid, com de víctimes d’encanteri. Hi ha pujades i baixades, i forats immensos amb vegetació selvàtica d’un altre món amb cases de pagès dins, i castells a dalt d’un turó, com de conte, i també portalades. Caminets empedrats, portetes de garatge massa estretes, i finestres senyorials enreixades. Miralls per girar bé i cables, i cables, i més cables. Metges que ja no hi són, però la consulta és allà, impertorbable. Cartells per amos de gossos i evidències de la seva inutilitat a les cantonades.

El sostén són malles verdes en comptes dels bitllets de les mesades, i la vida són robetes de criatura esteses a les balconades, la olor de sabó dels matins de dissabte, els safareigs buits, i sense haver rentat, les mans igualment glaçades. La vida és també els vidres trencats perquè algun dia han fet la funció de diana. El futur són els avisos de les properes okupacions sota els cartells de propietat privada, i l’esperança, capelletes. La por, les portes tapiades.

L’hivern és el silenci dels carrers. El fred et glaça quan el turista marxa (què deuen veure?, què deuen pensar, de nosaltres?) i veus que tot això és casa, perquè llavors el fred ve per dins i ve per fora, i el prisma es trenca i el joc s’acaba. Ja no hi ha gratacels: són sols cases.

El pas del temps té una aparença feixuga quan no el frenen traves. S’arrapa a les parets amb les seves ungles de bruixa vella tot escrostonant-les, i també rosega les bigues de fusta i els barrots dels balcons, i els sòcols, i el mosaic hidràulic. El pas del temps, inexorable, és el cartell esgrogueït darrera uns vidres polsosos d’aquell local que es lloga des de fa anys i encara no té amo. L’esquela a la porta, però que no és per la porta (apuntalada i corcada, amb prou feines s’aguanta), és per algú que ha vist com la vida s’anava escorrent avall i els edificis es quedaven orfes, i en venia de nova, de vida, però era diferent perquè ja no hi havia ni les fàbriques, ni les mines, ni els soldats: era més pobra.

Quin poble més avorrit, collons, protesten alguns. Però a les parets dels edificis vells hi ressonen ecos que ens diuen que abans, tot això, era una altra cosa. Què bonic que és ara Berga, quasi més que Barcelona. Què bonic és contemplar a les noies passejar de Cal Oju a Cal Cardona.

Article publicat el 25/02/2018 al diari Nació Berguedà.

EL TRÍPTIC DE LA LLET

“Llet no homogeneïtzada, provinent de vaques d’Ayrshire que mengen a les històriques pastures de Robert Burns”, es llegeix a la cara frontal d’un tríptic de propaganda de llet que produeix una petita granja escocesa. La frase s’il·lustra amb una gran imatge (redissenyada, moderna) de l’esmentat poeta precedida, evidentment, del nom del producte en qüestió. L’estratègia de màrqueting se segueix desenvolupant a l’interior: “a les nostres vaques els encanta pasturar durant l’època d’estiu pels prats que temps ençà Robert Burns cuidava”. Passats exactament 221 anys de la seva mort, el poeta escocès encara serveix avui en dia per fer propaganda. De fet, en el seu país d’origen el seu nom apareix constantment i en els llocs més inversemblants.

Robert Burns provenia d’una família de grangers, professió a la que es va dedicar durant la seva curta vida i que compaginava amb l’escriptura. Poeta romàntic i d’idees controvertides, descrivia aquests entorns i ho feia des d’un punt de vista popular, la qual cosa li va permetre que la seva obra arribés a un públic ampli. Emprava l’escocès en les seves composicions (de fet n’és el màxim exponent), llengua considerada tradicional i no pas oficial pel Govern del país. Però tot i així, insisteixo, Burns és a tot arreu. M’atreviria a dir que té la supervivència assegurada en la societat escocesa perquè li han sabut donar, a la figura i obra del poeta, una qualitat bàsica perquè ocorri aquest fet: l’han normalitzada i l’han integrada així en la quotidiana vida moderna. L’han sacsejat, li han tret la pols i tothom (qui més qui menys) s’encarrega que brilli i que no s’abonyegui.

Hi ha dies que Escòcia no sembla tant lluny. Si fem la vista grossa podem fins i tot percebre un munt de similituds entre els seus habitants i el nostre poble. Però si ens posem estrictes, potser ens serà difícil trobar l’equivalent tríptic de la llet a casa nostra. De tant en tant, a la veïna Osona, el nostrat poeta romàntic i mossèn de Folgueroles treu el nas per vendre’ns alguna gormanderia, d’acord. Però la història no va més enllà: les nostres vaques no pasturen tant orgulloses, perquè ens entenguem. I això passa perquè mossèn Cinto no es pot desprendre d’aquella pàtina grisa i amb fortor de llibre vell que el manté dalt del pedestal. I els pedestals ja estan bé, però si un problema tenen és que fan inabastable allò que s’hi ha col·locat. Per sort, de tant en tant, apareix algun valent que perd la por, el fa baixar de les alçades, li passa el braç per sobre de l’espatlla i el tracta de tu a tu. I, quan això passa, poden succeir coses increïbles: la modernització dels clàssics és sempre una agradable i bona notícia. Ara bé, la feina no acaba aquí. Ni parlem tan sols de poetes romàntics (hi ha moltes obres a rescatar) ni són només els artistes els que han de treballar. La pols, si només es treu un cop, torna. No ho oblidem.

Si la identitat es construeix sobre uns fonaments culturals, més ens val que no s’esquerdin. I mentre tinguem sobre la taula propostes que fan fora el regust ranci que la mandra ha encolomat al llarg del temps a la nostra història literària, no hi ha excusa que valgui. No podem deixar perdre tot aquest llegat: per anar endavant hem de saber d’on venim. O això, o tot s’ensorra. Perquè hi ha dies en els quals Escòcia ja no sembla tant a prop. Apareix a l’horitzó, difuminada, coberta per una densa capa de boira baixa que amb prou feines ens deixa distingir el contorn dels elements que configuren el paisatge. Uns camps ondulats i extensos amb tanques de fusta, casetes que són granges, dispersades com si haguessin caigut del cel, ramats de xais i de vaques. Vaques que, segons diuen, pasturen felices al saber-se hereves d’una terra històrica. Com qui no vol la cosa, amb normalitat.

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 30/10/2017.

QUAN ELLES ANAVEN A LA FÀBRICA

Durant molts anys, quan elles anaven a la fàbrica cada matí havien de recórrer un llarg camí. Espardenyes i llum d’oli, que s’apagava amb el mínim cop de vent. A vegades la neu amarava les mitges i glaçava les cames. Però fes el temps que fes tocava enfilar el camí que baixava cap al poble, la fàbrica no perdona i no es podia arribar un minut tard. Sortir cap a la foscor de nit per fitxar a l’hora que començava el jornal. En pocs minuts passaven del cant dels rossinyols al mecànic i eixordador anar i venir de les llançadores. El batà, de tant en tant, s’enduia alguna falange. Li deien diable.

Elles s’esperaven als encreuaments del camí per no anar soles. Les noies de les cases veïnes caminaven juntes i es feien companyia. De què devien parlar, quins devien ser els temes que omplien les seves converses? Reien? S’animaven, a la tornada, amb el cansament de tot el dia damunt les espatlles? Les respostes han quedat entaforats a les esquerdes de l’escorça dels pins que emmarquen el camí, preciosa caixa de fusta que no ens en revela el contingut, indesxifrable.

Ja fa algunes generacions, de tot això. Suara les màquines tenen proteccions reglamentàries i també emeten un brunzit constant a molts decibels. Però menys que abans, diuen aquelles que hi entenen, d’aquestes coses. Les contínues i les metxeres són automàtiques i les bobines es posen soles on els toca treballar. No només això ha canviat: anem en cotxe a la fàbrica, i és en les nostres hores d’esbarjo que ens calcem les bambes i recorrem voluntàriament aquells senders que abans eren rutina obligada.

Però no vulguem córrer massa. Escoltem el paisatge, aprenguem a llegir la història que hi ha inscrita en cada maó de la paret de les fàbriques, en cada roc de la vora del camí que hi porta. Parlem amb les protagonistes de la història i que d’alguna manera les seves vivències quedin enregistrades. Cada una és única i singular, i cal fer-ho abans no sigui massa tard. Els fils massa prims es trenquen. Recolzem les iniciatives que enregistren i mantenen viu el què d’altra forma seria sols un record. Teixim les seves vides. Fan una feina immensa i urgent que sovint passem per alt.

La rutina, potser, no ens deixa veure el valor de les dures condicions de la postguerra. Obrim els ulls i les orelles i aprenguem a posar-nos a la seva pell. Perquè al cap i a la fi, conèixer-les a elles vol dir conèixer-nos a nosaltres mateixos. La història de nostra comarca, és a dir, la de la nostra sang, està teixida per dones valentes. Vides sense comoditats que avui en dia ens serien difícils de concebre. Escoltem les seves veus abans només en restin els ecos, esmorteïts pel pas del temps.

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 21/08/2017.

COR DE MALLERENGUES

No costa gens situar-se a finals del segle XIX: la tradició, quan es manté pràcticament intacta, té aquestes coses. Donar un cop d’ull a l’entorn també ajuda. El paisatge, desposseït de gaires elements que et remetin a una època o a una altra, et permet viatjar en el temps fàcilment. I així, sense gaires esforços, t’imagines que camines amb la colla dels xicots del poble que, amb el pretext de festejar la Pasqua amb les seves cançons, s’acosten a les cases per saludar les noies que els escolten, de manera que l’entremaliadura queda dissimulada entre cants de missa, però no tant.

Les caramelles són una tradició que ve de lluny i que el nostre territori ha sabut alimentar i mantenir fins als nostres dies, amb més o menys salut segons el poble on se celebrin i l’empenta de les noves generacions. D’acord, avui anem amb cotxe per anar d’un lloc a un altre en comptes de desplaçar-nos a peu, i a les cases ja no ens donen ous sinó els diners per comprar-los, una setmana més tard, per celebrar la truitada. De fet, l’objectiu en sí de la festa segurament també ha anat variant al llarg dels anys, sobretot en aquells llocs en els quals es reuneixen per cantar cançons modernes en comptes de seguir interpretant peces originals. Fins i tot les raons principals per les quals es duia a terme la celebració, és a dir, les purament religioses, queden per una part dels cantaires relegades a segon terme, simplement presents en algunes paraules de la lletra i com a testimoni d’èpoques passades. I tota interpretació és vàlida si la flexibilitat ha de portar gent disposada a seguir amb les regnes dels qui, massa grans, van deixant la feina en mans més joves. Val la pena no estancar-se si en això ens hi va la supervivència. Si, al llegir una lletra antiga ja hi podem entreveure fàcilment els dobles sentits tan habituals en la cançó popular, posats a fer, tampoc cal que ens hi amoïnem massa si avui en dia anem a cantar en texans i no pas duent faldilla.

L’essència de les caramelles rau, i sobretot en els pobles petits de cases espargides pel terreny, en la reunió dels cantaires i músics, en fer petar la xerrada durant els assajos, en les visites als veïns i en les salutacions mentre s’agafa la galeta o el tall de tastet que t’ofereixen, en els nens joguinejant entorn del grup, sense saber massa què passa però feliços de trobar altra canalla amb qui passar l’estona. El fet d’estar tot un matí voltant a l’aire lliure ja és una celebració de la natura en sí: acabar amb la cara vermella del sol que ja escalfa, sentir per primer cop a l’any el cant del cucut, que tot i que no sigui una bèstia gaire amable, és un bon indicatiu de quan arriba el bon temps. Algun gos també s’afegeix, udolant, a la tonada (i, creieu-me, no n’hi ha cap que hi tingui gaire traça), i les mallerengues refilen quan s’han ben atipat d’erugues, que no se les acabaran pas totes. Quin cor, quins bons companys, tots plegats, per un matí de primavera. Aquests, esperem, que no se’n vagin mai. Així doncs, la resta, depèn de nosaltres.

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 14/05/2017.

EL QUART ACTE D'ELLIOTT MURPHY

Si preguntem qui és Elliott Murphy, ja sigui a internet o bé a algú que en sàpiga més que nosaltres, possiblement acabem descobrint que el músic de Long Island (Nova York) va estar, en un punt de la seva vida, en el lloc i el moment adequats per triomfar i convertir-se en una estrella a l’alçada de Bob Dylan o Bruce Springsteen. Però la fama va passar pel seu costat sense tocar-lo per esdevenir el que és avui en dia: una persona que creu en allò que fa i que va haver d’emigrar a Europa per demostrar-ho i aconseguir el respecte que reclamava.

Per posar-nos en situació i conèixer tots aquests antecedents, l’actuació que el músic nord americà va oferir el passat dissabte 22 d’abril a La General de Berga anava precedida per la projecció, la mateixa tarda, del documental The second act of Elliott Murphy de Jorge Arenillas sobre la vida de l’artista, que el dia abans també s’havia presentat a l’Fnac del Triangle, a Barcelona. No obstant, el de la capital berguedana era l’únic concert que oferia aquesta vegada, essent el tercer a la ciutat.

Ja a l’escenari, Elliott Murphy s'acompanyava del seu guitarrista Olivier Durand, del qual els que ja l’havien vist en anteriors ocasions destacaven la seva favorable evolució. Dues guitarres i una harmònica són suficients per omplir sonorament l'escenari. No es troba a faltar res més i la solidesa dels temes (que es mouen entre la potència dels himnes rock i el valor intimista del folk americà) i la potència dels riffs no s'escatima, al contrari del que es podria pensar d’un cantautor de 68 anys. La perspectiva el fa semblar satisfet de la feina feta fins ara, còmode i agraït de ser dalt l’escenari, i és això el que fa que els assistents al concert hi connectin des del primer minut. El públic de les primeres files es va mostrar entregat en tot moment, un públic adult del qual destacava la pràcticament nul·la representació de certes franges d’edat.

Que els seus hits no arribessin a omplir estadis com els seus coetanis no vol dir que el seu talent sigui menyspreable ni que no hagi treballat prou. Ben al contrari, i tal cosa va quedar demostrada aquest passat dissabte. Per això, quan un personatge d'aquestes magnituds (hi ha qui diu que és tota una llegenda del rock’n’roll) ens visita a casa, val la pena anar-hi, encara que sigui vençuts per la curiositat. Si a Berga hi ha gent que creu en aquesta mena d'actes i els mateixos artistes ho valoren i trien aquestes opcions més alternatives i deslocalitzades de la capital, cal fer-los una mica de cas a tots plegats, perquè això no passa cada dia.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 25/04/2017. 

QUAN LES OMBRES ES DISSIPEN

Sabem de Verdaguer que és autor de Canigó, de l’Atlàntida, i potser en coneixem la seva faceta excursionista o els moments finals, practicant d’exorcismes. No tan coneguda és, però, l’etapa més jovenívola, quan mossèn Cinto encara no era mossèn sinó un sagal que, si no tenim en compte que sempre portava una llibreteta a sobre, poc tenia de diferent respecte els seus companys de sega o seminari.

Un punt de partida interessant si el què es pretén és apropar els versos del poeta al públic actual. Una feina immensa tenint en compte que les lectures obligatòries en èpoques adolescents tendeixen a fer passar per alt històries que, de dur el segell Disney, no ho farien tot i tenir continguts similars. I és que la transformació de part de l’obra de Verdaguer en una òpera rock no té pèrdua. És, de fet, un exercici necessari per conèixer el propi país, quasi un deure de caire didàctic. Arnau Tordera ha sigut l’encarregat dels arranjaments d’un projecte ideat per Pere Tió i Pep Paré com a acte de colenda de la capitalitat cultural catalana de l’any 2016, atorgat a Vic. És evident que Obeses no podia fallar a la cita. Qui, sinó, millor per donar forma a la idea? L’estrena pre nadalenca a l’Atlàntida de la ciutat ho va deixar clar, i ara, des del Romea barceloní, es confirma.

Verdaguer, ombres i maduixes se situa just en el punt crucial en el qual la vida es pot decantar cap a un costat o cap a un altre. Un Verdaguer jove (Arnau Tordera) és interpel·lat per la seva pròpia maduresa (Ferran Frauca) mentre revifa vells sentiments que es plasmen en les seves primeres obres. Unes històries fresques que, lluny de presentar un argument complex, se’ns presenten quasi com a quadres costumistes de l’època, fins i tot amb alguns tocs de Pitarra que fan que tot plegat tingui la seva gràcia. En Cinto es mostra proper perquè és com nosaltres, però també perquè les peces que ell i els seus companys interpreten no ens sonen enrevessades. Pels que, com jo, no hi entenem gaire: barregeu un cabaret, la Trinca, Mar i Cel i alguna picada d’ull a Obeses, i ens entendrem. Les melodies ajuden a fer l’obra fresca i apta per tothom, diferent del magistral i despullat Canigó de Lluís Soler. Una bona manera d’iniciar-se en el ric imaginari romàntic del poeta per després, si un ho creu convenient, seguir tastant altres registres.

A banda de la part musical, la modernitat la marquen també els textos escollits, sobretot l’elusió de la part més romàntica, el fet d’evitar la idea de “si no m’estimes la meva vida no té sentit”, que no cal perpetrar eternament. Verdaguer ho feia, però ara són altres temps. Estem davant d’un musical ensucradíssim, és evident. I és clar, els sentiments hi són, però és molt d’agrair que el seny no es faci fonedís del tot.

A Obeses els agraeixo sobretot la companyia etèria després de tants d’anys de sentir-me sola. Un llegeix Canigó als quinze anys per iniciativa pròpia, en memoritza versos perquè li agrada i se sent estrany quan aixeca el cap del llibre i s’adona, amb certa decepció, que el món va en una altra direcció. I ahir el teatre estava ple. Les coses canvien i en podem estar contents. Obeses supera amb nota el canvi de registre i s’obre davant seu un nou camí, il·luminat per un càlid sol de primavera i amb camps de maduixes a banda i banda.

NOUS VEÏNS

A Berga, des de fa uns dies, tenim nous veïns. Venen de molt lluny i el camí per arribar fins aquí no els ha estat fàcil. De fet, no han vingut a la ciutat perquè fos el somni de les seves vides, sinó perquè no els era possible seguir vivint on ho feien abans. Després d’un viatge que ha durat mesos, les seves passes els han dut aquí, i vés a saber si més endavant voldran quedar-s’hi o bé establir-se en un altre lloc.

Quan parles amb aquests nous veïns, costa mirar-los als ulls i consolar-los amb les paraules adequades. No en tenim de prou grans, que s’ajustin al dolor pel qual ells han passat. Avui, a l’escala del costat, hi viu algú que ha perdut als seus germans per les bombes, que va fugir d’amagat d’un país en ruïnes quan se l’anava a buscar per allistar-lo a l’exèrcit i que sap que potser mai tornarà a veure la seva família, que no ha pogut marxar i viu espantada, mirant al cel. Són mestres, enginyers, informàtics, historiadors i arquitectes que s’han quedat sense casa.

Al nostre entorn, com a tot arreu, segurament que també hi ha gent que té por dels nouvinguts. Tenen por que els prenguin la feina i les pensions perquè s’ha parlat a les notícies dels nous veïns i tothom sap quants són i on viuen (i no totes les arribades són televisades). Molts, oblidant-se de les seves arrels foranes, transformen l’empatia en gelosia. No s’han adonat que no n’hi ha per tant, que per cada persona que viu a Berga li equivalen 0,003 nous ciutadans, i que qui decideix com es reparteixen les coses no són els mateixos immigrants sinó els polítics. Els d’aquí mengen frankfurts, pizza, kebabs i noodles, però no toleren que els inventors de menjars exòtics tinguin una altra religió, perquè resar a un altre déu els fa ser més estrangers, més incomprensibles.

A Berga hi ha nous habitants amb els quals tindrem semblances o diferències, perquè ells són com qualsevol altre persona que puguem conèixer qualsevol dia sortint de festa per qualsevol lloc. Són uns més. A casa, com a tot arreu, també tenim veïns tossuts que no escolten gaire i xarren molt sense saber massa el perquè. Deixant de banda la mala llet, la mandra és una plaga estesa.

La única cosa que sé del cert és que la paret del costat del llit està plena de rascades, resseguides amb pinta-ungles vermell. És el dibuix de l’angoixa quan, al tornar de Grècia, somiava que dormia on ho feien ells, en un matalàs mig destrossat al terra d’un edifici abandonat i brut. Allà, en Hassan, que hi era de pas, ens va explicar que a tot arreu hi ha gent bona i gent dolenta, però creia que en aquell país n’hi havia més dels segons. M’agradaria que els nostres nous veïns pensessin el contrari de nosaltres.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 26/02/2017.

REFUGIATS URBANS: QUAN LES REIXES ESDEVENEN ASFALT

Atenes és una ciutat en què ningú es fixa des dels Jocs Olímpics d’any 2004. Una capital d’edificis en ruïnes i asfalt gris, sense línies ni passos de zebra, i una selva d’arbres per podar. Atenes és una ciutat blanca infinita que dóna al mar, d’on rep aquells que, veient el que els espera i tot i venir d’una guerra, pensen a desfer el camí per tornar a casa.

La recessió que pateix Grècia i les seves conseqüències, fàcilment visibles al carrer (indigents arreu), fan que un s’adoni que el concepte “Europa” no vol dir el mateix en funció del punt de vista des del qual es miri. Una situació socioeconòmica que, sumada a la corrupció que hi havia al Govern, va desembocar l’any 2008 en greus revoltes principalment al barri d’Exarchia, de profunda ideologia anarquista. Les protestes veïnals van arribar en alguns moments a ser violentes i, des de llavors, diuen que la policia no entra a la zona. Per aquest motiu és a Exarchia i al seu entorn on es concentren la major part d’squats (propietats ocupades de forma il·legal), alguns dels quals ofereixen sostre i altres serveis a persones refugiades.

Malgrat tot, alguns squats d’ideologia política són desconfiats i molts no accepten l’ajuda externa.

Una persona indigent en un parc al barri d’Exarchia. Al fons, l’Acròpoli.

La vulnerabilitat de les persones refugiades s’accentua quan no tenen cap mena de protecció, ja que a la ciutat són també sovint blanc de grups violents d’ultradreta. La matinada del 24 d’agost, l’squat d’ideologia anarquista més gran, el Notara 26, va ser atacat per uns encaputxats que van llençar còctels molotov i bombones de gas portàtils obertes contra les finestres de les habitacions on dormia la gent, per després fugir en moto i deixar l’edifici inservible. Les famílies que l’habitaven, totes il·leses, van haver de ser reubicades tot i la manca d’espai en tots els altres hotels ocupats.

L’squat Notara 26 l’endemà que fos cremat per un grup d’ultradreta.

Falta d’ajudes públiques

La situació dels squats és especialment delicada. Allà no arriba ni un euro de diner públic, perquè les persones que s’hi allotgen no estan comptabilitzades oficialment. Com que els camps estan al límit de la capacitat, tampoc es forcen en gran mesura els desallotjaments de les cases ocupades. Les vides dels que s’estan a Atenes queden a mans del voluntariat, majoritàriament estranger, que aporta optimisme on només hi ha desassossec.

Sorgeixen un grapat de projectes que a vegades s’aturen quan les persones que els duien a terme se’n tornen als seus països. Dins dels squats apolítics (s’autoanomenen així, tot i que fan front obertament a les polítiques europees de migració i refugi), hi ha escoles, hotels i hospitals abandonats que ara tornen a complir les funcions que tenien abans de la crisi.

Grups de voluntaris van habilitar l’estiu passat un solar com a espai de lleure per a la canalla, i d’altres van instal·lar wi-fi a Victoria Square, punt de reunió de les persones nouvingudes. També es programava un cop per setmana l’anomenada Comissió Morada, una reunió a porta tancada de les dones dels squats que servia perquè poguessin descansar de les obligacions diàries i alhora per explicar-los conceptes com que, si una dona és violada, ho ha de denunciar.

Desesperació i ràbia

L’optimisme inicial que professen els voluntaris es converteix en una sensació de desesperació i de ràbia davant la impossibilitat de canviar gran cosa, ja que la situació és molt complicada. Això és el que explica Alberto Martínez, estudiant d’Erasmus, que va decidir dedicar el seu temps lliure a l’ajuda a les persones refugiades. Critica l’organització de les assemblees anarquistes però també carrega contra el govern grec, a qui acusa de tapar la realitat i crear un aparador per als turistes.

És testimoni de l’educació en valors de les persones refugiades, aconseguint, al llarg del temps, que tant homes com dones es cuidin de la neteja dels espais. “Quan una persona surt de la seva zona de confort, o t’obres, o no hi ha cap altra opció”, comenta.

Acondicionament de la terrassa de l’squat ubicat a l’antic Hotel Oniro.

 

“Grècia està desbordada”

Sara Coloma va venir a Atenes sense pertànyer a cap associació i va començar a fer classes d’anglès a l’squat que serveix d’escola. De pare espanyol i mare marroquina, li ha sigut més fàcil integrar-se en les comunitats, tot i que reconeix que també és un inconvenient perquè és més conscient de la seva situació al parlar la seva llengua i permetre’ls, això, explicar-se més, sobretot les dones. Opina que “Grècia està desbordada, no dóna l’abast, i el fet que hi hagi llocs com aquest, amb ideologia o sense, és fonamental per ells perquè també són humans i  necessiten menjar tots els dies i tenir llocs on dutxar-se”.

Es fa difícil posar-te a la pell de les persones refugiades perquè arrosseguen històries massa tràgiques, pèrdues massa grans, nits massa fosques enmig del mar, i per sort no tenim experiència en aquestes situacions. Però un dia entres en un squat i el nen que et surt a rebre duu una samarreta on hi ha escrit el nom del teu poble. O veus criatures jugant amb una joguina idèntica a una que havies tingut quan eres petit. És llavors quan la realitat et dóna una bufetada i comprens que, per més estrany que a alguns els sembli, no vivim lluny els uns dels altres, tots ho fem en un espai anomenat Europa i que no té pietat d’aquells que, fugint d’una guerra, es troben enmig d’una crisi que no té prou recursos encara com per poder oferir unes condicions dignes d’acollida. Grècia es mou a la deriva i tots els refugiats que hi posen els peus ho fan amb ella.

Parc infantil improvisat per voluntaris un un solar abandonat.

Article publicat al web de la campanya Casa Nostra Casa Vostra al gener de 2017.

ASSALT A L'APOLO

Fa relativament poc que tenim notícies de la criatura i les expectatives que generava eren altes. No és per menys, tenir més de 10 músics (és difícil definir un nombre exacte) dalt l’escenari i que tot plegat no sembli una olla de grills no sembla cosa fàcil. Però la marca Aresté sempre és sinònim de garantia, cal donar-li un vot de confiança i amb Branca Santa no ha fallat. Una aposta molt diferent al què el músic de Flix ens té acostumats, però no per això decebedora, al contrari. Aquest cop, seguir-lo ens ha conduït en un nou món sonor on en comptes de despullar-se com en les seves composicions més introspectives té per costum, ara es vesteix amb mil capes. Es tracta d’un projecte coral on tothom té molt a dir-hi i les influències es barregen. L'experimentació balear (i és que la major part de músics són de les Illes) reapareix en majúscules després de l'adéu d'Antònia Font. Són molts, i ahir van demostrar que van sobrats de potència fent sonar per primer cop en terra ferma les seves Trompes d’assalt.

La cita era a l’Apolo 2 i emmarcada dins del festival Connexions, on sovint el volum va en contra de la bona acústica, què hi farem. Un escenari petit per tanta gentada en acció, 14 en total. Nervis davant els resultats de l’experiment. I una càlida acollida per part del públic assistent a l’estrena. Roger Pistola, l’altre impulsor de la trobada conjuntament amb l’ex-Very Pomelo Pep Garau (trompeta al nou grup, també), porta la veu cantant presentant les peces del disc que mica en mica van sonant en directe, creant paisatges de funk, rock, blues i de tantes altres pinzellades més al seu voltant. Alguns de més tranquils i plens de llum, altres més tenebrosos. Un Apunta amunt que bé podria cantar en Gerard Quintana a una continuació del Tothom ho sap, o un Ha fallat tot que demostra tot el contrari just al tancar el concert. En definitiva, un jazz que es transforma en potència un cop és dalt l’escenari, on l’encaix de tothom no dóna gaire marge a la improvisació però que fa brillar les habilitats de cadascú pràcticament per igual. Un relat complex on l’atenció que cal per no perdre’n el fil fa impossible l’avorriment.

No només són els músics que desenvolupen la seva activitat sinó que l’espectacle rep també el destacat suport visual de l’artista Joan Garau, que després d’un temps ja de companyia mútua, es podria dir que és la imatge dels treballs del flixanco. El disc La rosada, el llibre de poesies Catacumba umbilical i ara Trompes d’assalt s’inunden de fins colors i paisatges surrealistes de la mà dels collages de l’artista plàstic de les portades dels discs, i a les quals cal afegir les projeccions durant el directe del col·lectiu. L’estètica cuidadíssima s’agraeix molt perquè és sinònim de bon gust.

Sens dubte, Branca Santa pot donar per molt ja que les possibilitats són infinites. Els sons es barregen potenciant els solos de cada instrument passant de puntetes per sobre les lletres i esquivant també una sonoritat més a l’estil wall of sound, que també podria ser interessant. A veure què ens espera en el futur. Ara, però, tenim sobre la taula una proposta que costa de veure per les nostres terres, que trenca amb el què estem acostumats i que per tant val la pena dedicar-hi atenció ja que només per això ja és respectable. Els desitjo escenaris més grans, d’horitzons infinits, i que d’aquests assalts n’obtinguin grans botins.

LES NOVES ESPÈCIES

Quan saltes del cotxe i, en comptes de sentir ocells o les esquelles de les vaques, sents la música a tot drap del vehicle que hi ha aparcat un tros més enllà, venen ganes de deixar anar una parrafada sense introducció ni conclusió, perquè poques frases són suficients per dir-ho tot pel dret. Però suposo que la problemàtica és prou complexa com per deixar-les anar sense senderi. Reflexionem-hi una mica, o almenys fem el què bonament puguem. 

L’encadenament d’events que des de l’agost ens tenia ben distrets ens ha deixat en ple mes d’octubre sense quasi ni adonar-nos-en, amb la festa dels bolets com a punt final, mal que a l’avançada. Ara sí que la cosa ja va de debò i en comença una altra, de celebració, que el sector terciari rep amb els braços oberts per tot allò de bo que aporta a la zona. Però aquest cop les regles són diferents: fora del nucli urbà, les coses es compliquen. 

Si bé fa uns anys el gran debat arran dels bolets era si collir o arrancar, avui en dia potser hauríem d’agafar perspectiva, actualitzar-nos i replantejar-nos les coses des de la base, començant per l’educació. Tot plegat no és poca cosa. L’incivisme al bosc és un tema general que s’accentua a la tardor deguda la gentada que circula entremig de les branques dels boixos de la comarca. No em semblaria pas estrany ni místic que tothom pensés de forma lògica que si del bosc n’extraiem quelcom, l’hem de deixar intacte, tractar-lo amb respecte ja que, en certa manera, ens n’hem aprofitat. No comportar-s’hi bé però agafar-ne allò que et plau és pràcticament un robatori.

Hi ha qui no li agrada anar a buscar bolets, tan sols collir-los, i en aquests casos potser seria més profitós per tothom, alhora que responsable, recórrer a algun paradista d’algun dels múltiples mercats que tenim vora les vies de comunicació principals. En algunes curses de muntanya es fan marcar els gels i barretes energètiques del corredor amb el seu dorsal i, en cas de trobar-ne algun fora de les papereres habilitades als controls, s’identifica i es penalitza la persona que l’ha llençat on no tocava. Una molt bona iniciativa que, a falta consciència ambiental, és tan taxativa com eficaç. Amb els bolets estaria bé trobar alguna fórmula equivalent que evités les llicències però que anés en aquesta mateixa direcció. La muntanya no és un gimnàs ni una botiga, i si no li tens respecte, s’hi torna. De vegades paguen justos per pecadors, però creieu-me, ella ho nota.

I així, mentrestant, van apareixent noves espècies com el bolet burilla o aquell que té una sorprenent semblança a una llauna de cervesa. Quan es fa fosc i arriba la calma, els cérvols (a qui, per cert, també agraden les llenegues) deuen tenir molta feina catalogant en el seu particular inventari d’espècies comestibles totes aquelles coses estranyes que durant el dia han sortit al subsòl, mai més ben dit, com bolets.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 23/10/2017.

ENTRE EL CANT DE LES CIGALES I EL DEL GALL

Observa la gent del poble mentre descarrega el material. La majoria de cares li sonen, per bé que 365 dies després estiguin una mica diferents, les dels vells solcades més profundament, els cossos dels nens i els joves modelats amb altres formes, i també alguna panxa que indica que el poble creixerà. A més a més, cada any s’hi afegeix alguna fesomia nova i passatgera, algun turista curiós d’una casa rural propera que es deixa caure per la zona. Aquests dies són festa major i des de fa uns anys ell és l’encarregat de fer sonar els hitsestivals d’anys enrere, a tot drap i amb certa gràcia en els encadenaments, perquè tant joves com grans s’oblidin per uns instants de les mirades xafarderes i es limitin a passar-s’ho bé. De fet, una mena de pacte no escrit entre els veïns estableix que no val la pena riure’s de qui, per festa major, balla una mica, per poc que en sàpiga. Una estona de disbauxa no ha fet mai mal a ningú.

El discjòquei connecta els altaveus i pensa en allò que li han explicat fa una estona. És curiós: el temps sembla discórrer a poc a poc pels programes d’aquests actes. Resulta que fa uns anys els músics ja marxaven bosc enllà després del ball quan es van topar amb una manada de llops. Al no tenir més eines a mà que els propis instruments, van posar-se a tocar fins que les bèsties, desconcertades, van girar cua. I és que fa uns anys ja hi havia el ball del dissabte en acabat el sopar popular, la missa al diumenge, la xocolatada, la cacera del tamarro, el partit de futbol entre casats i solters i els jocs per la mainada. Més o menys tot segueix igual, i tothom hi col·labora perquè s’han fet seus aquesta colla d’actes que ja organitzaven els seus pares. I això és bonic. Bé, per sort sí que alguna cosa ha canviat, reflexiona, i somriu alleujat. D’aquí a una estona ell se n’anirà del poble amb la seva furgoneta.

Demà passat té un altre bolo cap al baix Berguedà, i al cap de setmana un altre més amunt. I així anar fent tot l’agost. Exercir aquest ofici no li dóna massa però almenys s’ho passa bé, i a l’estiu hi ha prou feina perquè aquest tipus d’actes omplen totes les nits de la comarca. A manca de festivals o esdeveniments més grans, i amb la capital pràcticament deserta, la gresca està en cada poblet que celebra la seva festa estival, any rere any. Aquest parsimoniós fluir del temps és, precisament, la definició més concisa de l’agost: descansar no vol dir sortir-se del cercle i trencar la rutina sinó sumir-se en una de molt més lenta i agradable. És, fins i tot, com anar uns anys enrere, i és només llavors quan un es pot oblidar d’algunes preocupacions modernes.

La música omple la nit. Aquest so és el que va entre el diürn i calorós cant de les cigales i el del gall, juntament amb les primeres melodies dels ocells que ja es desperten, cap a la matinada. La natura fa una pausa un dia a l’any a oïdes de la gent del poble, les seves particulars vacances. I aquest és, precisament, el ritme que indica que és estiu a la comarca.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 22/08/2016.

ELS NOSTRES RASTRES

Un edifici compacte amb parets de formigó s’alça al capdamunt del barranc, admirant el paisatge que té al davant, mirador de la catàstrofe. Roman allà des de fa temps, buit, equilibrista impertorbable i, malgrat la seva disposició idònia i la seva arquitectura, que fan que sigui una construcció singular, ningú en reclama l’espai per ocupar-lo. El temps en deteriora els murs i rovella el ferro de les baranes, alhora que l’espera malmet també la funció per la qual va ser disposat allà. Si tot segueix igual, aviat acabarà quedant-se sol i ple d’esquerdes, sent ell mateix l’atracció en sí i no pas l’entorn que pretenia mostrar als visitants, perquè no hi haurà res més a part d’alguna palmera per acabar de donar un toc prehistòric al paisatge, si és que també ens deixem perdre tots els pins. Inquietant i absurda, aquella caseta serà l’únic bé d’interès en uns quants quilòmetres a la rodona.

I és que al revés del microconte d’Augusto Monterroso, quan vam despertar, el dinosaure ja no hi era. M’explico. El mes passat va esfondrar-se una part important del jaciment paleontològic de Fumanya sud, la coneguda paret vertical amb rastres de dinosaure. L’esllavissada es va endur una superfície de més de 1.000 metres quadrats dels prop de 14.000 que fa la paret, això vol dir que en comptes de les 2.000 petjades que hi havia, ara se n’hi compten força menys. Els tècnics hi treballen, però el mal ja està fet. Ja tenim altre cop el patrimoni per terra.

Mentrestant, l’edifici on s’havia d’ubicar el centre d’interpretació del jaciment de Fumanya resta buit a l’espera dels diners que calen per museïtzar-lo. Mentrestant, s’alça irònicament davant les runes com si fos un perfecte monument a l’absurd, a l’eterna paciència. Ara no només és un mirador per observar el que queda del passat de les nostres terres sinó que també ho és per observar la parsimoniosa lentitud amb la que decidim cuidar-nos d’allò que creiem que ha de ser un dels principals recursos turístics de la comarca. Hem començat la casa per la teulada i la seva funció d’albergar fòssils quedarà aviat impossibilitada al ser, l’edifici mateix, un fòssil en sí, una relíquia del passat. Alerta que no ho acabi essent també el títol de Bé Cultural d’Interès Nacional que va ser atorgat al jaciment l’any 2005, que no ens en prenguin la custòdia per mals pares.

A casa, en comptes de tenir molts museus, som un museu d’edificis buits. Fer les coses per ordre mai ha sigut una mala idea. Però de moment aquest és el rastre que nosaltres deixem, cara enfora. Amb tot plegat, sort que els dinosaures ja passen molt enllà, no s’han adonat del desastre i per tant no recularan per venir a buscar raons. No convé tenir-hi problemes i, veient la magnitud del desastre, potser s’enfadarien.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 10/06/2016.

LES FERIDES DE BALA QUE CONSERVEN ELS MAONS

en aquests carrerons estrets s'hi han perdut mil batalles. ara les parets són fosques però la gent duu robes de tots colors, les pells també són variades. i aquesta és la diferència: abans les cases brillaven, esplendoroses, i els seus amos anaven bruts de sutge i de fang, l'inici de la decadència. abans teníem de tot i ens obríem al món, i ara ve tothom i conservem només idees ràncies. 

no fa pas tants anys que ressonaven les escopetades. no els veig, però sé que els rostres de tots aquells ciutadans són a la primera cantonada i ara, un tros enllà, es venen sabates a preu de ganga. però ells encara s'amaguen de les ferides de bala que conserven els maons. 

encara ara.

només cal aguditzar els sentits, és a dir, no menjar gelats si es toca de peus a terra, per entendre aquest fred silenci d'ara. un moment de pau no és un moment de calma. tan sols és aquell instant que queda comprès entre dues guerres.