Atenes és una ciutat en què ningú es fixa des dels Jocs Olímpics d’any 2004. Una capital d’edificis en ruïnes i asfalt gris, sense línies ni passos de zebra, i una selva d’arbres per podar. Atenes és una ciutat blanca infinita que dóna al mar, d’on rep aquells que, veient el que els espera i tot i venir d’una guerra, pensen a desfer el camí per tornar a casa.
La recessió que pateix Grècia i les seves conseqüències, fàcilment visibles al carrer (indigents arreu), fan que un s’adoni que el concepte “Europa” no vol dir el mateix en funció del punt de vista des del qual es miri. Una situació socioeconòmica que, sumada a la corrupció que hi havia al Govern, va desembocar l’any 2008 en greus revoltes principalment al barri d’Exarchia, de profunda ideologia anarquista. Les protestes veïnals van arribar en alguns moments a ser violentes i, des de llavors, diuen que la policia no entra a la zona. Per aquest motiu és a Exarchia i al seu entorn on es concentren la major part d’squats (propietats ocupades de forma il·legal), alguns dels quals ofereixen sostre i altres serveis a persones refugiades.
Malgrat tot, alguns squats d’ideologia política són desconfiats i molts no accepten l’ajuda externa.
Una persona indigent en un parc al barri d’Exarchia. Al fons, l’Acròpoli.
La vulnerabilitat de les persones refugiades s’accentua quan no tenen cap mena de protecció, ja que a la ciutat són també sovint blanc de grups violents d’ultradreta. La matinada del 24 d’agost, l’squat d’ideologia anarquista més gran, el Notara 26, va ser atacat per uns encaputxats que van llençar còctels molotov i bombones de gas portàtils obertes contra les finestres de les habitacions on dormia la gent, per després fugir en moto i deixar l’edifici inservible. Les famílies que l’habitaven, totes il·leses, van haver de ser reubicades tot i la manca d’espai en tots els altres hotels ocupats.
L’squat Notara 26 l’endemà que fos cremat per un grup d’ultradreta.
Falta d’ajudes públiques
La situació dels squats és especialment delicada. Allà no arriba ni un euro de diner públic, perquè les persones que s’hi allotgen no estan comptabilitzades oficialment. Com que els camps estan al límit de la capacitat, tampoc es forcen en gran mesura els desallotjaments de les cases ocupades. Les vides dels que s’estan a Atenes queden a mans del voluntariat, majoritàriament estranger, que aporta optimisme on només hi ha desassossec.
Sorgeixen un grapat de projectes que a vegades s’aturen quan les persones que els duien a terme se’n tornen als seus països. Dins dels squats apolítics (s’autoanomenen així, tot i que fan front obertament a les polítiques europees de migració i refugi), hi ha escoles, hotels i hospitals abandonats que ara tornen a complir les funcions que tenien abans de la crisi.
Grups de voluntaris van habilitar l’estiu passat un solar com a espai de lleure per a la canalla, i d’altres van instal·lar wi-fi a Victoria Square, punt de reunió de les persones nouvingudes. També es programava un cop per setmana l’anomenada Comissió Morada, una reunió a porta tancada de les dones dels squats que servia perquè poguessin descansar de les obligacions diàries i alhora per explicar-los conceptes com que, si una dona és violada, ho ha de denunciar.
Desesperació i ràbia
L’optimisme inicial que professen els voluntaris es converteix en una sensació de desesperació i de ràbia davant la impossibilitat de canviar gran cosa, ja que la situació és molt complicada. Això és el que explica Alberto Martínez, estudiant d’Erasmus, que va decidir dedicar el seu temps lliure a l’ajuda a les persones refugiades. Critica l’organització de les assemblees anarquistes però també carrega contra el govern grec, a qui acusa de tapar la realitat i crear un aparador per als turistes.
És testimoni de l’educació en valors de les persones refugiades, aconseguint, al llarg del temps, que tant homes com dones es cuidin de la neteja dels espais. “Quan una persona surt de la seva zona de confort, o t’obres, o no hi ha cap altra opció”, comenta.
Acondicionament de la terrassa de l’squat ubicat a l’antic Hotel Oniro.
“Grècia està desbordada”
Sara Coloma va venir a Atenes sense pertànyer a cap associació i va començar a fer classes d’anglès a l’squat que serveix d’escola. De pare espanyol i mare marroquina, li ha sigut més fàcil integrar-se en les comunitats, tot i que reconeix que també és un inconvenient perquè és més conscient de la seva situació al parlar la seva llengua i permetre’ls, això, explicar-se més, sobretot les dones. Opina que “Grècia està desbordada, no dóna l’abast, i el fet que hi hagi llocs com aquest, amb ideologia o sense, és fonamental per ells perquè també són humans i necessiten menjar tots els dies i tenir llocs on dutxar-se”.
Es fa difícil posar-te a la pell de les persones refugiades perquè arrosseguen històries massa tràgiques, pèrdues massa grans, nits massa fosques enmig del mar, i per sort no tenim experiència en aquestes situacions. Però un dia entres en un squat i el nen que et surt a rebre duu una samarreta on hi ha escrit el nom del teu poble. O veus criatures jugant amb una joguina idèntica a una que havies tingut quan eres petit. És llavors quan la realitat et dóna una bufetada i comprens que, per més estrany que a alguns els sembli, no vivim lluny els uns dels altres, tots ho fem en un espai anomenat Europa i que no té pietat d’aquells que, fugint d’una guerra, es troben enmig d’una crisi que no té prou recursos encara com per poder oferir unes condicions dignes d’acollida. Grècia es mou a la deriva i tots els refugiats que hi posen els peus ho fan amb ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada