dilluns, 4 de gener del 2010

AVATAR

Els humans sóm una merda. Parlant clar. No tinc forces per retenir-me a dins el què penso, veig. És així i ni ens n'adonem, o volem obviar-ho, tancar els ulls i fer com sempre. No sé què és ben bé el que ens mou, però no ens pot dur a bon port, de cap manera. Es veu d'una hora lluny. Els humans, de vegades, sóm repugnants.


L'home, i quan parlo de l'home vull dir l'home i la dona, i per sort no tots, l'home, deia, té tendència a la facilitat. És per això que sols valora només allò tangible i que té per si sol un valor concret: els diners. No entenc aquesta dèria, ja que els diners no tenen més valor que el que els hi donem nosaltres, i en certes situacions tampoc fan cap servei. Què són els diners al costat d'un immens paisatge, d'una bella posta de sol entre les muntanyes? Els diners no ho són tot. Ni molt menys. Més aviat, i davant els plaers de la vida, tendeixen a ser poca cosa.


L'home es considera més important que cap altra espècie del planeta terra, per més lligada que hi vagi la seva existència. No sap veure aquest matís. És molt trist; l'espècia humana va ser dotada d'intel·ligència per a sobreviure, no per a destinar-la a projectes que sols millorin la seva qualitat la vida (i la resta del món, que s'espavili). Però la Història avança... i hem perdut tot lligam amb la terra que ens envolta, amb la natura que ens acull i ens deixa créixer entre les branques de les seves plantes i el pèl suau dels animals que ens alimenten. Ara tot això sona a hippie, a persona estranya, a algú que viu despenjat del món. I el problema és que tots ens hem oblidat del món... i el món és allà, i no està sa, i cap polític entén els seus crits de dolor.


Els nostres avantpassats sí que sabien de què parlo. Vivien d'allò que la terra els donava i de poc més. En alguns països, és ric qui té més cabres. Si es té sostre, llit, família i salut, té prou sentit, això, no? Els indis Cree deien fa temps el què ara no volem sentir. Quanta raó tenien quan, fa anys, proclamaven que "només després que el darrer arbre hagi estat talat, només després de que el darrer riu hagi sigut enverinat, només quan el darrer peix hagi estat pescat... només llavors veuràs que els diners no es poden menjar."

2 comentaris:

Eli ha dit...

He entrat a aquesta pàgina esperant la crítica àcida d'una pel·lícula amb un argument més que suat i tan previsible com dir que demà a Londres plourà.
Per contra, em trobo amb una frase inicial que ho resumeix tot: els humans som una merda! No siguis tan fatalista dona que ser humà no és tan dolent! Els humans som vanidosos, envejosos, repugnants a vegades, però també sabem sentir, plorar, cridar i pensar. Jo prefereixo veure'ns així, com a mínim em fa creure que el meu pas per la terra, per la història té algun sentit.

Després de llegir-ho tot, encara no sé si t'ha agradat o si, com a mi, han sigut les dues hores i quaranta minuts més llargues de cinema després de Good nigth and good luck (VOSE). D'acord que visualment és una maravella, tan plena de colors, moviments realistes i imaginacions futuristes. Veritablement un caramel per la vista però també un autèntic forat a la butxaca... Creus que estan ben invertits els 10 anys i els 50 milions de dòlars? Jo tampoc...

Aprofito per recomanar-te un llibre, potser ja l'has llegit o si més no has vist la peli. Revolutionary Road, és una crida a la vida i una crítica al conformisme i la passivitat humana. A mi la pel·lícula em va encantar però és que el llibre m'està agradant molt més!!

Petons,

Eli

Marta Casadesús ha dit...

Aquesta entrada duu per títol el nom de la pel·lícula però la meva intenció era intentar exposar el què m'havia cridat l'atenció i la meva reflexió posterior. No aspiro a fer una crítica més directa que aquesta perquè no seria gens original, i tampoc sabria què dir, què opinar, no hi entenc de cinema. Em solen agradar més les reflexions que es poden treure de les pel·lícules que no pas el què és l'argument en sí. És aquí on es pot veure si aquest està o no treballat, si el film val la pena.

Si vols que et digui què penso de la pel·lícula... bé, tens tota la raó dient que la història és totalment previsible, segons com fa ràbia i tot, però suposo que tota la resta ho justifica. El món on transcorre la història és senzillament impressionant i el 3D ajuda molt a que sigui així. Em va agradar especialment la relació d'aquells éssers amb la natura, la seva intel·ligència en aquest aspecte, que a nosaltres ens manca.

És precisament el què intentava explicar, però a sang calenta no es pot escriure. Tens raó. Hem de ser més positius, encara que de vegades ens enfadem i creguem que res té solució, no? Dins l'esmentat llargmetratge, per exemple, veiem com aquell marine arriba a comprendre quelcom que no té res a veure al seu ofici, al principi no li donava un duro, jo... bromes a part. Procuraré ser més positiva i pensar més a nivell individual i no tant en la humanitat, i fent mitjanes sobre si predomina el bé o el mal en ella. Gràcies!

Ja que sembla que aquestes històries de colonitzacions i explotacions és corrent fer-ne analogies a éssers no humans, jo també et faig una recomanació, potser ja l'has llegit perquè és força conegut, però no per això deixa de ser excel·lent: Pandora al Congo, de l'Albert Sànchez Piñol. És una història semblant a Avatar pel què fa als pesonatges i context, però infinitament més ben trobada.

Ah, i gràcies també per les teves recomanacions, les tindré en compte!