ELS SABORS DE LA CARA NORD

Quan un s’apropa al Querforadat després d'onze quilòmetres de curves és perquè té molts motius per fer-ho, o molt pocs. Molts, perquè el paisatge que envolta el poble no té preu. Les parets de la cara nord del Cadí s’allarguen a dreta i esquerra, imponents, i bé valdria la pena passar-se un dia sencer mirant com la llum els hi va donant forma i volum mentre canvia d’angle. Pocs, perquè el poble en sí és petit: quatre cases i prou. La vida animal supera de llarg la presència de persones, fins al punt que és més fàcil deixar-se acompanyar tot passejant carrerons pels gats que no pas saludar als veïns.

Aquest poblet de la Cerdanya alberga però una visita tan obligada com desconeguda. Una experiència que afegeix sabors i melodies a les roques que s’estenen escarpades davant nostre. Només cal travessar el poble per arribar a la última casa del nucli, una edificació vella, alta, caòtica, que com algunes veïnes seves, sembla abandonada. Però no: és Cal Mariet, un restaurant conegut tant per la seva cuina com pel munt d’anècdotes que han suscitat les excentricitats del seu propietari. Un local que agrada o no. Aquí tampoc hi ha termes mitjos.

En el marc d’una sala d’adequació i decoració peculiars, com una mena de Konvent d'alta muntanya, el dinar es desenvolupa amb fluïdesa. Patates emmascarades amb rosta per començar, seguides d’uns exquisits canelons de rostit amb tòfona dignes de menció especial, encenalls de foie i ous remenats amb ceps. Unes racions suficients de mida i de calories per arribar amb l’estómac al límit pel generós plat principal: costella de bou a la brasa. L’àpat acaba, no menys lleuger, amb una deliciosa coca de gerds per acompanyar el cafè. Elaboració senzilla però efectiva: en total, 60 euros invertits en ingredients de primera qualitat. Això sí: si vols verd, no miris el plat sinó el paisatge.

A Cal Mariet no es pot pagar amb targeta i diuen que, si no duus efectiu, el propietari t'aconsella que vagis al banc de Martinet, el més pròxim, i deixis els diners a la gasolinera del poble, en un sobre, indicant que són pel restaurant. També diuen que mai encara ningú ha deixat de pagar, i tan sols això ja és un bon indicador. Però si per una cosa aquest establiment s'ha fet famós és per l'afició del propietari a la òpera a tot drap. En aquest sentit ha sigut una llàstima que l'experiència pròpia hagi sigut silenciosa, com un àpat sense vi (ni descomptes). Per única melodia, el cling del microones i els xiuxiueigs de la parella que, amables i en absència del xef, intentaven fer tots els possibles per engegar el reproductor. En tot cas, un àpat recomanable per aquells que vulguin saciar la seva curiositat, com a mínim, amb una abundant dosi de proteïna.

CAL MARIET

El Querforadat

639 60 98 14

Dinars, sopars (depèn)

Prèvia reserva (més o menys)

FILOSOFIA DIÀRIA

Hi ha un reguitzell de disciplines sobre les quals recau erròniament una mala fama no merescuda, atribuïble en tot cas a la poca habilitat dels professors a l'hora de mostrar alguns conceptes. Perquè una matèria desperti interès en els alumnes cal, quasi de forma inevitable, que el mestre en sigui un apassionat. La filosofia és un d'aquests casos en els quals només la pronúncia del nom genera desinterès i badalls, d'una forma tan sistemàtica com absurda. L'acció de pensar l'executa tothom en més o menys mesura, i per tant aquests coneixements ens haurien de ser útils a tots i cada dia.

La creació del personatge Merlí i la sèrie a la qual dóna nom semblava un intent de canviar aquesta xacra, una voluntat clara de desemperesir el cervell dels que tenen por a coses que s'imaginen massa complicades, sense comprovació. Però Merlí no és ni de bon tros un Ramon Gené apropant l'òpera al gran públic. No. En el personatge fictici hi predomina la barroeria de House o Sherlock (el mateix, de fet) amb tocs afegits de masclisme accentuat, però al no ser un geni com ells, no se li pot perdonar. En la sèrie en general la filosofia ocupa més aviat un paper d'actor secundari, de fil conductor sense un pes substancial, un rol totalment dasprofitat. Ja que cada capítol duu per títol el nom d'un filòsof, les seves teories podrien adaptar-se a la trama d'una forma més gràcil i enginyosa, per exemple, fent que les vides dels protagonistes servissin d'exemple de tot allò que es va explicant. No seria, així, més fàcil d'assimilar la connexió de les idees amb el món real? Una forma natural de vincular el públic amb la matèria? I per què no fer referència a alguna mena de contingut extern amb finalitats didàctiques? Tot plegat sense incidir en la identificació generalitzada del concepte filosofia amb la seva història, la qual realment representa sols una porció petita de tot el què podríem aprendre.

L'estigmatització afecta no tan sols conceptes abstractes sinó també a una classe d'institut que poc s'assembla a la del centre que puguem tenir més proper, començant per la caracterització física dels alumnes i acabant pel funcionament i dinàmiques del professorat. Un realisme fàcilment assolible però que s'ha passat per alt en pro de la trama, que més aviat s'entrebanca amb tots els elements que, lluny de fer nosa, li haurien de donar suport. Amb un embocall d'aparença progre, la TV3 deixa entreveure un cop més en els detalls un pensament rovellat que no pertoca als nostres dies ni fa cap bé com a model: el Merlí és un professor del qual no cal prendre exemple.

Entenc que les bones crítiques que ha rebut la sèrie es deuen a aspectes ben resolts com ara les interpretacions. La idea també era bona, però es queda a mig camí del què podria arribar a ser, en termes divulgatius. El producte final no fa justícia al pensament. La filosofia és la mateixa abans i després de Merlí.

GUERRA

Tots, d'alguna forma o altra, en major o menor grau, som còmplices dels conflictes que es disputen arreu del món. Guerres que destrossen vides, guerres que ningú no desitja a excepció dels que manen, amb interessos entre mans. Així ens ho fan veure Albert Pla, Fermín Muguruza i Raül Fernández a l'espectacle Guerra que es va estrenar el passat mes de juliol al festival Grec i que aquest dissabte es va poder veure al Kursaal de Manresa.

Amb una posada en escena ben resolta però poc contundent en alguns moments (amb alguns tocs de mapping que, per no arribar a ser tan delirants com pretenien, quedaven kitsch) a diferència del missatge, potent, que no deixa res per criticar. Murs hipòcritament dits de la pau, amb pintades per dissimular-los, soldats que tenen por i es droguen per anar a la guerra, criatures mortes i anomenades danys colaterals, macroconcerts per la llibertat esponsoritzats pels mateixos que financien la guerra, tropes estrangeres solucionant conflictes dels que no tenen ni idea... històries verídiques que mica en mica van apareixent com cops de puny, en un complert fil argumental narrat pels protagonistes en forma de cançó, amb bases electròniques d'efectes multimèdia i la guitarra de Refree, l'únic instrument real que està present al llarg de tota l'obra. Un diàleg intens entre personatges mig ficticis, mig reals, però en tot cas reveladors. Atenció especial a la teatralització de Pla.

Malgrat la resolució sigui en alguns punts dubtosa, el contigunt de l'espectacle és interessant, punyent i aconsegueix el què busca, fer-nos milions de preguntes. Quan els mitjans ens enganyen i ens venen només una cara dels conflictes, més val escoltar els qui, aparentment, semblen bojos.

LA POESIA ÉS BALLABLE

Amb el fred amenaçant darrera les portes de l'església vella de Gironella es clausurava aquest divendres la primera edició del festival de poesia Propera Estació la Tardor, que ha portat els versos d’alguns poetes a la vil·la durant els mesos de setembre, octubre i novembre. Una proposta que segons els organitzadors pretén cobrir el buit existent a la zona en aquest àmbit, aprofitant l’alt nivell d’autors que hi ha al país bo i fent difusió de les seves obres en actes com els que s’han anat celebrant durant aquest període.

En el majestuós marc romànic que els feia d’escenari, els encarregats del punt i final van ser el poeta de Guardiola Tomàs Arias i el barceloní Josep Pedrals. El primer, contundent, transcendental, explica els desvaris de l'amor i altres entrebancs vitals des d'una perspectiva molt personal. El segon, irònic, fa versos d'allò quotidià, fent-ne mofa en comptes d’embellir-ho, com si l’art d’endreçar paraules fos bufar i fer ampolles, amb una expressivitat impecable. Una bona oportunitat per sentir-los recitar i sobretot per escoltar també els versos musicats d’en Pedrals amb els seus Nens Eutròfics. En general, una aposta sens dubte interessant (tot i que potser poc divulgada) si es pretén acostar la poesia al públic: sí, encara que no ho sembli els versos també són ballables.

Article publicat al Nació Berguedà el 24/11/2015.

PASTANAGUES

Si un té ganes de sortir un dissabte al vespre i no vol acabar com el Friscu de la cançó dels Lax’n’busto, és quasi inevitable fugir de la capital berguedana. L’estructura decrèpita del Memfis serveix d’advertència, a l’entrada de la ciutat, d’allò que s’hi amaga dintre o, més aviat, del què no té: unes piràmides buides, el túmul funerari de l’oci nocturn de la ciutat, un monument pòstum a la calma dels caps de setmana. Ara, els únics que freqüenten la zona amb ganes de gresca són els conills veïns, que saludo amb complicitat cada cop que busco refugi Llobregat avall.

Però en el fons, tots som una mica com aquestes temoroses i pràctiques bestioletes: cadascú a la seva llodriguera, amb la seva gent i no m’emprenyis que ja estic bé. Tenim bars i barres, i barres de bar, però a vegades poca estima per la cultura que ens defineix. A manca de fures que ens atiïn, anem adormits. I així, la major part d’iniciatives que s’han anat creant amb la intenció de curar aquesta xacra -algunes d’ambicioses i altres de més senzilles- han anat fent fallida, al llarg del temps o morint prematurament amb tan sols una edició de vida. Amb una gestió que ara no és motiu d’anàlisi, Berga ha sabut conservar el patrimoni folklòric d’una forma correcta, però pel camí ha perdut el cinema, el festival de teatre i fins i tot discoteques i bars musicals han tancat, alhora que tampoc compta amb cap programació estable de concerts. Si bé acull els actes del FEMAP, el Punk al bosc i té un festival de dansa lliure, per exemple, això només cobreix una petita porció de l’ampli ventall d’aficions i interessos del públic berguedà, i per tant no crec que sigui suficient per satisfer la gran majoria.

En part no ens podem queixar, de tant en tant tenim concerts a l’agenda, però els organitzen entitats concretes i ja sigui per desinformació o per culpa del nostre tarannà esquerp, aquell recurrent què-diran-si que ens priva de tantes coses, que ens acabem quedant al sofà. I així s’esdevé la paradoxa. La ideologia, a vegades, ens nega allò que en termes generals pretén fomentar. És evident: per uns motius o per uns altres som un mal públic, i per tant no és d'estranyar que tot allò que s’enginya a casa s'acabi localitzant fora del terme municipal. Qüestió de supervivència. I a gastar els pneumàtics.

Quan un es mou a dreta i esquerra i s’adona que els veïns se’n surten molt millor, és inevitable qüestionar-se què fem malament. Generen sentiments de complicada gestió, contradictoris, perquè sé que nosaltres també ho podríem fer bé, perquè ho demostrem i ho hem demostrat més d’una vegada. Tornem a omplir el Memfis amb alguna idea, va. Tenim les pastanagues. Només ens falta sortir del cau.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 23/11/2015.

RECORDAR

Recordar és una acció tan vital com pensar, i quan no hi ha temps per llegir tots aquells texts que haurien de ser lectura obligatòria per entendre el nostre entorn, val la pena no deixar-se perdre les lectures dramatitzades que cauen a l'abast. El passat 3 d'octubre vam tenir-ne una oportunitat. En una aliança nova, el Konvent i el Casal Panxo van treballar junts per dur la política a l'espai de Cal Rosal però sense polititzar-lo, presentant-nos una obra guardonada amb el premi Teatre Principal de Texts Dramàtics de Mallorca, destinada a no oblidar i a qüestionar-nos què els va succeir a les seves protagonistes i a tants altres combatents que, com elles, van ser capturades per l'enemic.

Diari d'una miliciana és això, una lectura en veu alta del diari d'una de les protagonistes, que amb visió subjectiva recull els fets que van ocórrer aquells dies d'agost i setembre del 1936, quan un grup d'infermeres barcelonines que van desplaçar-se a Mallorca com a voluntàries per combatre amb el bàndol republicà. Amb una escenografia minimalista però 100% eficaç, i un to sorprenentment innocent però real, que potser no imaginàvem, se'ns detallen les precàries condicions del front així com la mala organització i el paper de la dona allà, relegat sempre a un marginal segon pla. En el text, tothom rep. Si bé es tracta d'una obra sense contextualitzar històricament parlant, el públic ha de ser suficientment responsable quan va a veure aquest tipus de continguts i fer els deures un cop torna a casa. Vivències com la d'aquestes noies queden gravades.

ERRORS

He revisat tots els meus errors antics, un per un, abans de donar el proper pas. N'he mirat la data, les causes i les excuses. He tibat la llengua al corrector fins a acabar-lo perquè tapar els desastres amb una taca mai m'ha semblat gaire elegant. I amb la serenor que aquestes accions infonen, he seguit endavant, tant tranquil·la.