UNPLUGGED IN BERGA

Tota la ciutat unplugged. Els carrers lluminosos eren ombres del fil de llumenetes que les construccions marcaven al cel, retallat entre les teulades. Una sensació curiosament reconfortant, veure casa teva a les fosques. Com tancar la llum del menjador, per descansar una estona de tanta artificialitat i assaborir així la intimitat.

I passejant, rumbes acústiques acompanyaven els passos vellutats, silenciosos i protegits per l’esguard, sola i talment un àngel, de la lluna.

El drac no tenia cor, cert, però bategava per la gent, encès almenys de dubtes i curiositat. Com és que tan sols, en tot Berga, hi hagués il·luminat l’ajuntament? Què ho fa que les llums de Nadal, encara als carrers, fossin la única font de claror? De fet, la llum tènue era molt agradable i ens proposàvem si es pogués prolongar el seu ús per tot l’any, amb excuses ecològiques. Una cosa apreníem: tot té el seu costat positiu. Encara hi havia estrelles i llunes als carrers, i encara gràcies que hi fossin.

La nit ens feia més salvatges.

COMPANYERISME

M'havia cregut que en certs esports on la cooperació és important per a la supervivència mateixa no hi ha lloc per a l'egocentrisme, per l'afany de guanyar, per trepitjar els companys o fins i tot pel classisme. Ingenuitat extremadament greu, ja que, com és evident, la necessitat de demostrar-se millor que els altres és innata de l'home. Fins el punt d'oblidar-se de qui t'ha ajudat a aconseguir-ho.

Aquesta reflexió volta per la meva ment des del dia que vaig veure la notícia del sherpa que havia pres part en l'expedició que pretenia fer arribar al cim de l'Everest l'home de més edat que mai hi havia pujat. No en recordo noms ni detalls, però no cal esmentar-los aquí: pefereixo explicar-ho de manera impersonal ja que dubto que aquest sigui l'únic cas que s'ha donat.

Intentant cordar-li els grampons al vell, el sherpa es va haver de treure els guants, acció que el va dur a patir els primrers símptomes de congelació a les mans i dels quals ningú va fer cas. A partir d'aquí, es va anar retrassant, arribant a passar fins a 17 hores enmig d'una tempesta, sol, aferrat al glaç amb els piolets, per arribar al camp base i no ser escoltat quan demanava a l'expedició que li enviessin urgentment un helicòpter, cosa gens estranya en aquests casos. Ignorat, va decidir marxar i va arribar a peu, novament sol, a l'estació que el duria a Katmandú, on no van poder fer res per salvar-li els dits de les mans.

Aquesta brutal història de tirania hauria passat desaparcebuda si no fos pel final relativament feliç que el sherpa va tenir al ser auxiliat per una família catalana, que el va acollir a casa mentre metges d'aquí feien el què podien per reconstuir-li part de la mà.

Em va impactar molt la història per diversos motius. Primer, perquè mai hauria dit que en el món de la muntanya existís aquest esperit esclavitzador, d'aprofitar-se dels més dèbils per acabar mostrant el triomf dels blancs. Una expedició absurda com era la de pujar un home vell al cim més alt podia acabar amb moltes vides, però sembla que aquestes eren poc importants si el nom de l'il·luminat podia figurar al llibre Guiness. La vergonya l'hauria de perseguir sempre més.

En segon lloc, la cara del nepalès se'm va quedar gravada. També la seva veu al explicar les misèries que havia patit. S'ha de ser extremadament dur per aguantar l'esforç físic que suposa l'alta muntanya, i a sobre, com si no fos prou, suportar el rebuig. I un cop a casa dels catalans, es mirava la mà amputada amb dits transplantats, aquell horror, tot feliç, content d'haver recuperat alguna cosa gràcies a la caritat humana que a alguns sembla haver-se'ls borrat.

BANDA SONORA

El carrer és un lloc adient per passar-hi les hores. L'estiu convida més que l'hivern, però sempre va bé airejar la ment amb el vent, distreure-la amb la vistositat dels colors de les multituds, netejar-la amb els sons de les fulles que encatifen el paviment. Caminar per distreure's, endevinar què amaguen rostres misteriosos que potser no veuràs mai més. Veure també cares amigues i dedicar uns minuts a l'atzar que ha permès que es trobéssin, amb converses plàcides. Estones de cafès, birres, cocacoles o a peu dret.

No em sé estar a casa. La vitalitat dels dissabtes em pren la concentració i em fa acabar, sempre, al mig del Carrer Major. Passejo, absorta, entre cabassos de mercat i canalla. Sempre mirant amunt, comprovant l'esguard protector del castell. I l'escletxa de cel blau que guia rectilía i indistintament els meus passos vers una de les dues places. Durant aquests instants sempre tinc ficada una cançó al cap.

Els meus passejos sempre són rics en sons que el meu cervell té apresos i que reprodueix segons sigui el seu estat d'ànim. Cada moment té una frase provinent d'alguna lletra que hi encaixa, i inconscientment salta a la memòria tan bon punt es presenta l'ocasió.

Perquè tal situació s'ha de veure esguerrada per uns sabotejadors situats estratègicament al llarg del carrer? Perquè la música no la puc posar jo dins el meu cap? Perquè m'han de fer escoltar la banda sonora del Senyor dels Anells un dissabte al migdia? Quin dj tria la música? Últimament no entenc ben bé res...

I el pitjor encara ha d'arribar, i arribarà amb les festes nadalenques... Em sembla que vaig a buscar uns bons taps!

DE PRÍNCEPS I GRAPALS

Si el tenies molt a prop, em direu, malaguanyada ocasió. Però jo us replico que els meus ferms principis republicans van fer-me estalviar, en un rampell de lucidesa, d'embrutar-me els llavis.





I és que la coherència de vegades pot destrossar els més bonics contes de fades.

IDEALS

Un a un, tots els ideals anaren caient als meus peus. Aquells pedestals s'esfondraren sota el pes de la veritat i el desencís. Retenia, tan sols, l'essència d'uns moments de glòria. El flascó que la contenia relliscà, un jorn nefast, d'entre els dits trèmuls, per a esdevenir també bocins. Cristalls i essència. El mar de derrota s'estenia amarant-me les sabates: creient haver presenciat l'última, encara n'hi havia una de darrera. (El terme últim és massa concís, s'aconsella substituir-lo per infinit).

No obstant, el devassall de matèria no em mullava: les molècules d'aquell líquid viscós desfeien lligams entre elles per a esdevenir vapor i perdre's, ja per sempre, en l'espai sense límits.

Els dits havien encomanat el tremolor a la resta del cos: el futur es fa incert quan ningú n'assenyala el camí. També se'n fa quan desconeixes qui és que, colze a colze, comparteix amb tu l'idea d'un futur millor.

Potser el flascó s'havia de trencar. Potser no hi havia altra escapatòria. Potser aquella essència no era res més que el desig de parar el temps i viure eternament en un garbuix d'instants feliços. I per això va caure: tal gràcia, fins ara, no ha estat mai concedida.

DE LLAUNES I BOLETS

Doncs això. El què deia.

DONES

Dels llibres se n'aprenen moltes coses. I no només dels de text. Cadascun serveix per una cosa diferent... però tots són útils en algun sentit o altre. Conèixer la vida de d'altra gent, en d'altres temps, fa reflexionar sobre què tens ara que abans no tenien, què sobra, què falta... veure, en el fons, que les persones segueixen igual i l'entorn l'únic que modela són les accions. M'agradaria parlar de dues novel·les que em vaig embrancar a llegir i que m'han impressionat força.

La primera és una sèrie, de fet, anomenada Els Fills de la Terra, de Jean M. Auel. La protagonista és una nena de cromanyó que perd la família i és adoptada i educada per un clan de neanderthals. Alguns la consideren d'una altra espècie i li fan la vida impossible fins que l'Ayla, ara ja més gran i amb un fill de pare neanderthal que ha d'abandonar, és obligada a marxar. Ella fuig i s'arrecera a una cova on per únics companys tindrà un cadell de lleó de les cavernes i una euga, fins que un dia apareix en Jondalar, un viatger que creuava la vall amb el seu germà... aquí la cosa ja agafa aires de culebrón, i tot i que un xic exagerada, la història és tot un exemple de superació, de vida autònoma. Una descripció de la llibertat, de tot el què es té quan no es té res. Dels inicis de tot. I sembla ser que la documentació per part de l'autora ha estat exhaustiva. Tot i que en alguns punts els llibres poden arribar a fer-se carregosos, sens dubte valen la pena.

La segona: Solitud. Des que l'he llegit que penso que és de les millors novel·les que m'han caigut a les mans fins ara. És una història antiga però segons com ben actual. Un estil de vida que ja no es duu però uns fets que sovint encara passen. La Mila és un personatge clar, sincer i totalment creïble, des d'on l'autora, àlias Víctor Català, deixa entrellucar la seva feminitat amagada rere pseudònim. No entraré en més detalls.

Callà. De cua d’ull la Mila el veié restar immòbil, com encegat, guaitant la gran lluminària del fons; i ella, en el recolliment d’aquell racó fosc, bo i sentint al llarg de son braç dret l’escalfor suau del cos de l’home, bo i contemplant l’expressió extàtica d’aquella cara barbameca i la blancor daurada del front, inflat per llargues meditacions somnioses, comprengué altra volta que el tenia lluny, lluny, infinitament lluny de si... en apartats paratges misteriosos. I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, comença a clivellar-se, filtrant-se per les escletxes, com sigil•losos esperits de la muntanya, malèfiques i torbadores sensacions desconegudes.

Víctor Català. Solitud.