Ara que s'ha acabat el carnestoltes estic més tranquil·la. Per contra, dissabte sortia al carrer amb cautela, mig esporuguida, traient-hi el nas poc a poc. És un dia d'aquells en el que no saps pas què t'hi pots trobar, però l'elevat nombre de probabilitats que la vergonya aliena t'impulsi de nou a casa, o almenys en algun racó on encara regni un dit de sensatesa, és un factor que mai falla.
Que consti que mai em manifestaria en contra d'una celebració un tant esbojarrada. Al contrari: considero la disbauxa justificable i fermament recolzable si serveix per sanar tot el malhumor que córre. Però no vull parlar d'això.
A la canalla els està permès absolutament tot. Té certa gràcia, perquè alguns comportaments que d'adults són inadmissibles, en els xics són d'allò més normals. Ells que poden, que aprofitin. Però els grans... ja és una altra història. I n'hi ha que sembla que més que a passar-ho bé hagin sortit al carrer decidits a mostrar la seva cara més fosca. I això no vol dir que s'hagin pintat o quelcom similar, no. Això vol dir que afronten amb una dignitat que no sé d'on treuen i amb un somriure d'orella a orella lluïr qualsevol patètica vestimenta que els sembli que els fa divertits. Ai d'alguns, si es veiéssin amb els meus ulls... Des d'aquí faig una humil crida a les coses ben fetes. Siusplau. En qualsevol context. Que no costa tant.
Malgrat la vida sigui curta, ens avorrim. Necessitem evadir-nos de la quotidianitat fent sordideses com aquesta. Ara bé, ens podem vestir com vulguem si això ens diverteix, però, com deia, la dignitat l'hauríem de dur sempre posada. I és que aquests dies són extremadament perillosos perquè en mil·lèsimes de segon hom pot engegar tota una vida de compostura enlaire. Sort que ja som en època d'abstinència...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada