JO SÓC UN ALTRE

No sabria explicar ben bé l'argument, però és que potser no en té, potser és l'excusa per explicar algunes històries curioses. Potser, he dit, no ho tinc clar. És cert que li he intentat buscar mil i una dobles lectures, però al cap i a la fi, la única cosa que se m'acut és que estic perdent el temps, ja que n'hi hauria ben bé prou si em quedés amb el què vaig veure: n'hi hauria de sobres.

No és recomanable fer-se una idea de quelcom fonamentada en les crítiques dels altres abans de veure-ho en persona, ja que això condueix, moltes vegades, a la decepció. Aquest cop, i després d'un any d'haver suspès les representacions per afonia, Sergi López tornava a la càrrega amb Non Solum, i com que les expectatives havien tingut temps de crèixer, les entrades per aquest mes de representacions estan a punt d'exhaurir-se si no ho han fet ja. Evidentment, tothom que va a veure l'obra hi va amb la idea al cap que allò serà un espectacle memorable. Ni un bri de decepció: realment, les crítiques estan a l'alçada.

Impecable Sergi López durant 1h i 35min (segons el programa de mà), amb un inici contudent però pujant de to. Un? O tot l'escenari ple? Semblava que en fossin centenars, els veies allà cridant, manifestant-se, "tots sóm un, tots sóm un!" cridaven a l'uníson, mentre discutien quines eren les seves diferències, que al ser tots ells iguals, eren el tret que els unia i els feia ser encara més iguals. Qui era l'actor, l'autèntic? El cadastre, el veí, el llauner que treballava despullat? o el negre, o la dona, o el que fa allioli sense all, o l'home estàtic...? Les possibilitats són infinites i es materialitzen a l'hora. Tot plegat, les preguntes metafísiques sobre què hi fan allà tots els altres iguals, i on són, desemboquen en la història de la dona que dorm dins la caixeta, en divagacions polítiques... dins un horitzó que mai s'acaba ni saps on et durà.

TIGRE BLANC

"(...) els homes es casen amb un altre home en comptes d'escollir una dona. Ho vaig escoltar a la ràdio. Això està arrossegant a l'home blanc cap al declivi. A més a més, els blancs fan servir massa els telèfons mòbils i es fan malbé el cervell. És un fet contrastat. Els telèfons mòbils provoquen càncer cerebral i t'escurcen la masculinitat; els japonesos els van inventar per reduir el cervell i les pilotes dels blancs alhora. Això ho vaig sentir dir una nit a la parada d'autobusos. Fins en aquell moment jo estava molt orgullós del meu Nokia i l'havia ensenyat a totes les noies del centre d'atenció telefònica amb les quals tenia l'esperança d'anar-me'n al llit, però després d'això el vaig llençar immediatament. Si em vol trucar, haurà de ser a una línia de telefonia fixa. No és bo per al meu negoci, però el meu cervell és massa important, senyor: és l'única cosa que té en aquest món un home que pensa."

Aquesta és la història d'un home al qual li falta un bull, com qualsevol ciutadà de l'Índia que ha hagut de deixar els estudis a mitges perquè un familiar es casa i calen diners, però que vol ser un emprenedor. La història d'algú que viu a les Tenebres, la part més pobra i en pitjors condicions del país, i que arriba a Delhi i s'hi acaba corrompent, com el seu amo, malvivint tot empatxant-se amb cadascun dels possibles vicis de la ciutat. La història de qui aconseguiex sortir del Galliner en el que habiten tots els hindús de castes baixes que creuen que algun dia algú començarà una revolució per a ells i els alliberarà dels seus amos esclavistes i maltractadors.

Per al Tigre Blanc totes aquestes situacions són quotidianes i les encaixa amb total naturalitat. És normal que a casa seva la búfala d'aigua sigui la que va més tipa, o que la gent pugui morir a l'hospital esperant una atenció sanitària que no està disponible les 24h del dia. És normal dormir en un soterrani ple d'escarbats o que al nèixer es descuidéssin de posar-te un nom. Per això s'arriben a entendre les raons que duen a Munna, el noi, a pensar com pensa, a actuar com actua... per ser lliure. I això és el què ell pretén que entengui el Primer Ministre Xinès abans que visiti el país en una recepció oficial on tot el què se li mostrarà no és el què els ciutadans hindús han de patir cada dia.

Una lectura àgil, divertida alhora que sorprenent, interessant, amb una intensa crítica social... Realment és un gran llibre. I una bona manera de fer-te una idea de com és l'Índia que no solem veure mai, a més a més, retratada de primera mà pel jove guanyador, al 2008, del premi Man Booker, Aravind Adiga.

UNPLUGGED IN BERGA

Tota la ciutat unplugged. Els carrers lluminosos eren ombres del fil de llumenetes que les construccions marcaven al cel, retallat entre les teulades. Una sensació curiosament reconfortant, veure casa teva a les fosques. Com tancar la llum del menjador, per descansar una estona de tanta artificialitat i assaborir així la intimitat.

I passejant, rumbes acústiques acompanyaven els passos vellutats, silenciosos i protegits per l’esguard, sola i talment un àngel, de la lluna.

El drac no tenia cor, cert, però bategava per la gent, encès almenys de dubtes i curiositat. Com és que tan sols, en tot Berga, hi hagués il·luminat l’ajuntament? Què ho fa que les llums de Nadal, encara als carrers, fossin la única font de claror? De fet, la llum tènue era molt agradable i ens proposàvem si es pogués prolongar el seu ús per tot l’any, amb excuses ecològiques. Una cosa apreníem: tot té el seu costat positiu. Encara hi havia estrelles i llunes als carrers, i encara gràcies que hi fossin.

La nit ens feia més salvatges.

COMPANYERISME

M'havia cregut que en certs esports on la cooperació és important per a la supervivència mateixa no hi ha lloc per a l'egocentrisme, per l'afany de guanyar, per trepitjar els companys o fins i tot pel classisme. Ingenuitat extremadament greu, ja que, com és evident, la necessitat de demostrar-se millor que els altres és innata de l'home. Fins el punt d'oblidar-se de qui t'ha ajudat a aconseguir-ho.

Aquesta reflexió volta per la meva ment des del dia que vaig veure la notícia del sherpa que havia pres part en l'expedició que pretenia fer arribar al cim de l'Everest l'home de més edat que mai hi havia pujat. No en recordo noms ni detalls, però no cal esmentar-los aquí: pefereixo explicar-ho de manera impersonal ja que dubto que aquest sigui l'únic cas que s'ha donat.

Intentant cordar-li els grampons al vell, el sherpa es va haver de treure els guants, acció que el va dur a patir els primrers símptomes de congelació a les mans i dels quals ningú va fer cas. A partir d'aquí, es va anar retrassant, arribant a passar fins a 17 hores enmig d'una tempesta, sol, aferrat al glaç amb els piolets, per arribar al camp base i no ser escoltat quan demanava a l'expedició que li enviessin urgentment un helicòpter, cosa gens estranya en aquests casos. Ignorat, va decidir marxar i va arribar a peu, novament sol, a l'estació que el duria a Katmandú, on no van poder fer res per salvar-li els dits de les mans.

Aquesta brutal història de tirania hauria passat desaparcebuda si no fos pel final relativament feliç que el sherpa va tenir al ser auxiliat per una família catalana, que el va acollir a casa mentre metges d'aquí feien el què podien per reconstuir-li part de la mà.

Em va impactar molt la història per diversos motius. Primer, perquè mai hauria dit que en el món de la muntanya existís aquest esperit esclavitzador, d'aprofitar-se dels més dèbils per acabar mostrant el triomf dels blancs. Una expedició absurda com era la de pujar un home vell al cim més alt podia acabar amb moltes vides, però sembla que aquestes eren poc importants si el nom de l'il·luminat podia figurar al llibre Guiness. La vergonya l'hauria de perseguir sempre més.

En segon lloc, la cara del nepalès se'm va quedar gravada. També la seva veu al explicar les misèries que havia patit. S'ha de ser extremadament dur per aguantar l'esforç físic que suposa l'alta muntanya, i a sobre, com si no fos prou, suportar el rebuig. I un cop a casa dels catalans, es mirava la mà amputada amb dits transplantats, aquell horror, tot feliç, content d'haver recuperat alguna cosa gràcies a la caritat humana que a alguns sembla haver-se'ls borrat.

BANDA SONORA

El carrer és un lloc adient per passar-hi les hores. L'estiu convida més que l'hivern, però sempre va bé airejar la ment amb el vent, distreure-la amb la vistositat dels colors de les multituds, netejar-la amb els sons de les fulles que encatifen el paviment. Caminar per distreure's, endevinar què amaguen rostres misteriosos que potser no veuràs mai més. Veure també cares amigues i dedicar uns minuts a l'atzar que ha permès que es trobéssin, amb converses plàcides. Estones de cafès, birres, cocacoles o a peu dret.

No em sé estar a casa. La vitalitat dels dissabtes em pren la concentració i em fa acabar, sempre, al mig del Carrer Major. Passejo, absorta, entre cabassos de mercat i canalla. Sempre mirant amunt, comprovant l'esguard protector del castell. I l'escletxa de cel blau que guia rectilía i indistintament els meus passos vers una de les dues places. Durant aquests instants sempre tinc ficada una cançó al cap.

Els meus passejos sempre són rics en sons que el meu cervell té apresos i que reprodueix segons sigui el seu estat d'ànim. Cada moment té una frase provinent d'alguna lletra que hi encaixa, i inconscientment salta a la memòria tan bon punt es presenta l'ocasió.

Perquè tal situació s'ha de veure esguerrada per uns sabotejadors situats estratègicament al llarg del carrer? Perquè la música no la puc posar jo dins el meu cap? Perquè m'han de fer escoltar la banda sonora del Senyor dels Anells un dissabte al migdia? Quin dj tria la música? Últimament no entenc ben bé res...

I el pitjor encara ha d'arribar, i arribarà amb les festes nadalenques... Em sembla que vaig a buscar uns bons taps!

DE PRÍNCEPS I GRAPALS

Si el tenies molt a prop, em direu, malaguanyada ocasió. Però jo us replico que els meus ferms principis republicans van fer-me estalviar, en un rampell de lucidesa, d'embrutar-me els llavis.





I és que la coherència de vegades pot destrossar els més bonics contes de fades.

IDEALS

Un a un, tots els ideals anaren caient als meus peus. Aquells pedestals s'esfondraren sota el pes de la veritat i el desencís. Retenia, tan sols, l'essència d'uns moments de glòria. El flascó que la contenia relliscà, un jorn nefast, d'entre els dits trèmuls, per a esdevenir també bocins. Cristalls i essència. El mar de derrota s'estenia amarant-me les sabates: creient haver presenciat l'última, encara n'hi havia una de darrera. (El terme últim és massa concís, s'aconsella substituir-lo per infinit).

No obstant, el devassall de matèria no em mullava: les molècules d'aquell líquid viscós desfeien lligams entre elles per a esdevenir vapor i perdre's, ja per sempre, en l'espai sense límits.

Els dits havien encomanat el tremolor a la resta del cos: el futur es fa incert quan ningú n'assenyala el camí. També se'n fa quan desconeixes qui és que, colze a colze, comparteix amb tu l'idea d'un futur millor.

Potser el flascó s'havia de trencar. Potser no hi havia altra escapatòria. Potser aquella essència no era res més que el desig de parar el temps i viure eternament en un garbuix d'instants feliços. I per això va caure: tal gràcia, fins ara, no ha estat mai concedida.