RECONSTRUCCIÓ

Un dia em vaig adonar que estava buida. Em va alertar una sensació de lleugeresa al pit, com si de sobte el meu cos, per a alguna estranya raó, s’hagués decidit a pesar menys i així, mica en mica, s’apropava a una eterietat pròpia d’un ésser diví, de naturalesa ingràvida. Em vaig mirar cap endins per confirmar que, efectivament, la pell embolcallava poca cosa. Era evident que m’havia dispersat massa. 

I vaig mirar enfora.

Al meu exterior, els budells s’estenien talment un cordó umbilical que m’unia al no res, a un angoixant món de terres poc fermes que em nodria, amb amor més que manternal, malsà, d’inseguretats i ombres. Quina feina seria, la meva, la de replegar-los i encabir-los de nou al ventre.

El cor també jeia entre la freixura, llefiscós, abatut, palpitant al terra com es mou un llimac, tou, humit, d’una textura que fa de difícil agafar. Aquell manyoc de músculs em reptava a prendre'l suaument, sense que s’espantés, per tancar-lo sota clau al calaix que habita, per, després, guardar ben bé la clau.

El cervell m’esperava fet, tot ell, les peces d’un trencaclosques. Arreplega-les, endreça-les, memoritza-les i aprèn a reescriure ordenadament la seva història. Busca la coherència i encaixa cada peça. I que no en falti cap. I empra, si cal, un adhesiu prou fort.

Als pulmons els faltava bufar-los com un globus. Són entercs, i s’han arronsat. No respiren.

Mare meva, quin escampall! És evident que m’havia dispersat massa. Qui era jo, sense els meus òrgans? Jo, o mig jo? Però si un mig jo és una altra persona, qui era, llavors, jo?