MARXAR?

Marxar, l'etern desig que ha burxat sempre als homes curiosos, sempre el mateix anhel de buscar un lloc millor, si és que existeix. Perquè, de llocs millors potser n'hi ha una infinitat, potser tan sols n'existeix un... però casa, allà on ens hem criat i hem viscut part de la nostra pròpia vida, serà sempre, indubtablement, la nostra casa. I vet aquí l'etern dilema.

--------------------
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple
------------------