MESTRES LOCALS

Tots ho fem, sense distinció de gustos, cultures o edat. Alguns més que altres, és cert, però en el fons és inevitable perquè és massa fàcil deixar-se anar. Amb certa discreció, qualsevol entorn és propici: el carrer, el bar, la botiga, el resguard de les hores nocturnes, una estona morta a la sala d’espera del dentista o aquell dinar familiar del mes passat. I és que l’ofici de protestar possiblement sigui tan antic com el llenguatge mateix. És indubtablement necessari, un dret. No obstant, la protesta molt sovint deriva en crítica, ja que hem de reconèixer que ens satisfà sàdica i enormement fer notar tot allò negatiu d’algú o d’alguna cosa, sovint de forma poc constructiva. Parlem d’un hàbit universal, però a la comarca tenim un mestre en dir les coses pel broc gros, ho portem a la sang: Guillem de Berguedà emanava astúcia i mala llet a parts iguals. Si hi pensem bé, només se’ns fa llunyà perquè no tenia Twitter. M’agradaria imaginar-lo, com a mestre local, instruint en l’art de plasmar i denunciar a tots els que no solen mantenir la llengua quieta.

Malgrat el contingut sigui sempre el mateix (la pròpia crítica), la forma, l’embolcall, varia, adaptant-se a les circumstàncies de cada cas, posant-ho fàcil. L’exemple més bàsic, per quotidià, podria ser el veí o veïna que sempre seu rere els vidres de la finestra, mirant al carrer, i que ho sap tot dels que hi transiten. Quan vagi a comprar explicarà això i allò, però amb una mica de sort els comentaris no arribaran a les orelles del mateix protagonista. Aquesta crítica almenys genera un petit descans al fer més fàcil mantenir allò de “que diguin el què vulguin que jo ja estic content”.

Després van cantant lirindunvau, ballant i tocant gentilment i suau.

Els propietaris s’enfadarien si es considera literatura moderna allò que les seves parets pregonen, i tindrien raó. Incivismes a part, les veritats i les intencions no podrien quedar més clares quan tothom les pot llegir, en lletres ben grans, tan bon punt posa els peus al carrer. S’hi poden observar missatges varis: tan personals, que acostumen a tendir a la peculiaritat (si duguessin firma potser seria més fàcil entendre’ls, en alguns casos!), com generals, que solen evidenciar fets, fer peticions o bé, directament, amenaçar. Al tractar-se d’un mètode de comunicació amb alguns anys de vida, n’hi ha alguns que ja són històrics; d’altres, per contra, desapareixen ràpid. Però a les parets, malgrat de tant en tant hi hagi alguna falta d’ortografia, almenys conservem la ironia. Què hi farem.

Després van cantant lirindunvau, ballant i tocant altet i clar.

La crítica, però, pren noves dimensions en el ciberespai. Moltes vegades es despulla de tota floritura per quedar-se tan sols amb la part més crua. Es perden les formes en pro dels píxels, quan ambdós no són, aparentment, incompatibles. L’internauta, qui sap si inspirat pel mestre berguedà, sembla anar abillat amb una pesada armadura de ferro quan es disposa a comentar qualsevol notícia o discutir alguna opinió. A ell no se li veu la cara. Així sembla molt més alt, molt més fort, i posseïdor d’una destresa inigualable. Com el pit-roig d’aparença afable però que s’abraona violentament contra qualsevol cosa que tingui una taca roja com la seva, l’internauta en qüestió es llença damunt del teclat. Però les presses a vegades no són bones companyes, i és aquí quan s’esdevé el desastre.

Després van cantant lirindunvau, ballant i tocant, que no em farà mal.

Els exemples són infinits, i al repassar-los en conjunt, sembla que a molts els manqui gràcia. Dels anglesos, només en tenim les darreres pluges. L’educació permet dir-ho tot i no la utilitzem massa. Tampoc rimem gaire. Ho defensem tot a capa i espasa però deixem perdre la forma de crítica més nostrada. Ja tenim l’entrenament, tot és qüestió de posar-s’hi. I si, de nou, ens posem a escriure garrofes?

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 18/06/2018.

TURISTES

El cel és petit des dels carrers estrets de cases altes. La llum és vertical o és ombra, o groga i de fanal. Això passa només a les avingudes amb gratacels i als barris vells. Passejar-se pels carrers i mirar amunt és important per tenir-ho clar: cal fer el turista de tant en tant, canviar el punt de vista per un de nou, curiós i crític, i retratar les ciutats des d’un nou angle. Sentir-se petit i perdre’s pel laberint. I mentrestant, acostumar-se a les noves companyies. Els gats et miraran de lluny i abans d’esmunyir-se per algun forat et faran mala cara.

Les parets tenen tons color del color de la terra i vidalba, o tons més vius com de país exòtic, i les portes cadenats i regalims d’òxid, com de víctimes d’encanteri. Hi ha pujades i baixades, i forats immensos amb vegetació selvàtica d’un altre món amb cases de pagès dins, i castells a dalt d’un turó, com de conte, i també portalades. Caminets empedrats, portetes de garatge massa estretes, i finestres senyorials enreixades. Miralls per girar bé i cables, i cables, i més cables. Metges que ja no hi són, però la consulta és allà, impertorbable. Cartells per amos de gossos i evidències de la seva inutilitat a les cantonades.

El sostén són malles verdes en comptes dels bitllets de les mesades, i la vida són robetes de criatura esteses a les balconades, la olor de sabó dels matins de dissabte, els safareigs buits, i sense haver rentat, les mans igualment glaçades. La vida és també els vidres trencats perquè algun dia han fet la funció de diana. El futur són els avisos de les properes okupacions sota els cartells de propietat privada, i l’esperança, capelletes. La por, les portes tapiades.

L’hivern és el silenci dels carrers. El fred et glaça quan el turista marxa (què deuen veure?, què deuen pensar, de nosaltres?) i veus que tot això és casa, perquè llavors el fred ve per dins i ve per fora, i el prisma es trenca i el joc s’acaba. Ja no hi ha gratacels: són sols cases.

El pas del temps té una aparença feixuga quan no el frenen traves. S’arrapa a les parets amb les seves ungles de bruixa vella tot escrostonant-les, i també rosega les bigues de fusta i els barrots dels balcons, i els sòcols, i el mosaic hidràulic. El pas del temps, inexorable, és el cartell esgrogueït darrera uns vidres polsosos d’aquell local que es lloga des de fa anys i encara no té amo. L’esquela a la porta, però que no és per la porta (apuntalada i corcada, amb prou feines s’aguanta), és per algú que ha vist com la vida s’anava escorrent avall i els edificis es quedaven orfes, i en venia de nova, de vida, però era diferent perquè ja no hi havia ni les fàbriques, ni les mines, ni els soldats: era més pobra.

Quin poble més avorrit, collons, protesten alguns. Però a les parets dels edificis vells hi ressonen ecos que ens diuen que abans, tot això, era una altra cosa. Què bonic que és ara Berga, quasi més que Barcelona. Què bonic és contemplar a les noies passejar de Cal Oju a Cal Cardona.

Article publicat el 25/02/2018 al diari Nació Berguedà.

EL TRÍPTIC DE LA LLET

“Llet no homogeneïtzada, provinent de vaques d’Ayrshire que mengen a les històriques pastures de Robert Burns”, es llegeix a la cara frontal d’un tríptic de propaganda de llet que produeix una petita granja escocesa. La frase s’il·lustra amb una gran imatge (redissenyada, moderna) de l’esmentat poeta precedida, evidentment, del nom del producte en qüestió. L’estratègia de màrqueting se segueix desenvolupant a l’interior: “a les nostres vaques els encanta pasturar durant l’època d’estiu pels prats que temps ençà Robert Burns cuidava”. Passats exactament 221 anys de la seva mort, el poeta escocès encara serveix avui en dia per fer propaganda. De fet, en el seu país d’origen el seu nom apareix constantment i en els llocs més inversemblants.

Robert Burns provenia d’una família de grangers, professió a la que es va dedicar durant la seva curta vida i que compaginava amb l’escriptura. Poeta romàntic i d’idees controvertides, descrivia aquests entorns i ho feia des d’un punt de vista popular, la qual cosa li va permetre que la seva obra arribés a un públic ampli. Emprava l’escocès en les seves composicions (de fet n’és el màxim exponent), llengua considerada tradicional i no pas oficial pel Govern del país. Però tot i així, insisteixo, Burns és a tot arreu. M’atreviria a dir que té la supervivència assegurada en la societat escocesa perquè li han sabut donar, a la figura i obra del poeta, una qualitat bàsica perquè ocorri aquest fet: l’han normalitzada i l’han integrada així en la quotidiana vida moderna. L’han sacsejat, li han tret la pols i tothom (qui més qui menys) s’encarrega que brilli i que no s’abonyegui.

Hi ha dies que Escòcia no sembla tant lluny. Si fem la vista grossa podem fins i tot percebre un munt de similituds entre els seus habitants i el nostre poble. Però si ens posem estrictes, potser ens serà difícil trobar l’equivalent tríptic de la llet a casa nostra. De tant en tant, a la veïna Osona, el nostrat poeta romàntic i mossèn de Folgueroles treu el nas per vendre’ns alguna gormanderia, d’acord. Però la història no va més enllà: les nostres vaques no pasturen tant orgulloses, perquè ens entenguem. I això passa perquè mossèn Cinto no es pot desprendre d’aquella pàtina grisa i amb fortor de llibre vell que el manté dalt del pedestal. I els pedestals ja estan bé, però si un problema tenen és que fan inabastable allò que s’hi ha col·locat. Per sort, de tant en tant, apareix algun valent que perd la por, el fa baixar de les alçades, li passa el braç per sobre de l’espatlla i el tracta de tu a tu. I, quan això passa, poden succeir coses increïbles: la modernització dels clàssics és sempre una agradable i bona notícia. Ara bé, la feina no acaba aquí. Ni parlem tan sols de poetes romàntics (hi ha moltes obres a rescatar) ni són només els artistes els que han de treballar. La pols, si només es treu un cop, torna. No ho oblidem.

Si la identitat es construeix sobre uns fonaments culturals, més ens val que no s’esquerdin. I mentre tinguem sobre la taula propostes que fan fora el regust ranci que la mandra ha encolomat al llarg del temps a la nostra història literària, no hi ha excusa que valgui. No podem deixar perdre tot aquest llegat: per anar endavant hem de saber d’on venim. O això, o tot s’ensorra. Perquè hi ha dies en els quals Escòcia ja no sembla tant a prop. Apareix a l’horitzó, difuminada, coberta per una densa capa de boira baixa que amb prou feines ens deixa distingir el contorn dels elements que configuren el paisatge. Uns camps ondulats i extensos amb tanques de fusta, casetes que són granges, dispersades com si haguessin caigut del cel, ramats de xais i de vaques. Vaques que, segons diuen, pasturen felices al saber-se hereves d’una terra històrica. Com qui no vol la cosa, amb normalitat.

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 30/10/2017.

QUAN ELLES ANAVEN A LA FÀBRICA

Durant molts anys, quan elles anaven a la fàbrica cada matí havien de recórrer un llarg camí. Espardenyes i llum d’oli, que s’apagava amb el mínim cop de vent. A vegades la neu amarava les mitges i glaçava les cames. Però fes el temps que fes tocava enfilar el camí que baixava cap al poble, la fàbrica no perdona i no es podia arribar un minut tard. Sortir cap a la foscor de nit per fitxar a l’hora que començava el jornal. En pocs minuts passaven del cant dels rossinyols al mecànic i eixordador anar i venir de les llançadores. El batà, de tant en tant, s’enduia alguna falange. Li deien diable.

Elles s’esperaven als encreuaments del camí per no anar soles. Les noies de les cases veïnes caminaven juntes i es feien companyia. De què devien parlar, quins devien ser els temes que omplien les seves converses? Reien? S’animaven, a la tornada, amb el cansament de tot el dia damunt les espatlles? Les respostes han quedat entaforats a les esquerdes de l’escorça dels pins que emmarquen el camí, preciosa caixa de fusta que no ens en revela el contingut, indesxifrable.

Ja fa algunes generacions, de tot això. Suara les màquines tenen proteccions reglamentàries i també emeten un brunzit constant a molts decibels. Però menys que abans, diuen aquelles que hi entenen, d’aquestes coses. Les contínues i les metxeres són automàtiques i les bobines es posen soles on els toca treballar. No només això ha canviat: anem en cotxe a la fàbrica, i és en les nostres hores d’esbarjo que ens calcem les bambes i recorrem voluntàriament aquells senders que abans eren rutina obligada.

Però no vulguem córrer massa. Escoltem el paisatge, aprenguem a llegir la història que hi ha inscrita en cada maó de la paret de les fàbriques, en cada roc de la vora del camí que hi porta. Parlem amb les protagonistes de la història i que d’alguna manera les seves vivències quedin enregistrades. Cada una és única i singular, i cal fer-ho abans no sigui massa tard. Els fils massa prims es trenquen. Recolzem les iniciatives que enregistren i mantenen viu el què d’altra forma seria sols un record. Teixim les seves vides. Fan una feina immensa i urgent que sovint passem per alt.

La rutina, potser, no ens deixa veure el valor de les dures condicions de la postguerra. Obrim els ulls i les orelles i aprenguem a posar-nos a la seva pell. Perquè al cap i a la fi, conèixer-les a elles vol dir conèixer-nos a nosaltres mateixos. La història de nostra comarca, és a dir, la de la nostra sang, està teixida per dones valentes. Vides sense comoditats que avui en dia ens serien difícils de concebre. Escoltem les seves veus abans només en restin els ecos, esmorteïts pel pas del temps.

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 21/08/2017.

COR DE MALLERENGUES

No costa gens situar-se a finals del segle XIX: la tradició, quan es manté pràcticament intacta, té aquestes coses. Donar un cop d’ull a l’entorn també ajuda. El paisatge, desposseït de gaires elements que et remetin a una època o a una altra, et permet viatjar en el temps fàcilment. I així, sense gaires esforços, t’imagines que camines amb la colla dels xicots del poble que, amb el pretext de festejar la Pasqua amb les seves cançons, s’acosten a les cases per saludar les noies que els escolten, de manera que l’entremaliadura queda dissimulada entre cants de missa, però no tant.

Les caramelles són una tradició que ve de lluny i que el nostre territori ha sabut alimentar i mantenir fins als nostres dies, amb més o menys salut segons el poble on se celebrin i l’empenta de les noves generacions. D’acord, avui anem amb cotxe per anar d’un lloc a un altre en comptes de desplaçar-nos a peu, i a les cases ja no ens donen ous sinó els diners per comprar-los, una setmana més tard, per celebrar la truitada. De fet, l’objectiu en sí de la festa segurament també ha anat variant al llarg dels anys, sobretot en aquells llocs en els quals es reuneixen per cantar cançons modernes en comptes de seguir interpretant peces originals. Fins i tot les raons principals per les quals es duia a terme la celebració, és a dir, les purament religioses, queden per una part dels cantaires relegades a segon terme, simplement presents en algunes paraules de la lletra i com a testimoni d’èpoques passades. I tota interpretació és vàlida si la flexibilitat ha de portar gent disposada a seguir amb les regnes dels qui, massa grans, van deixant la feina en mans més joves. Val la pena no estancar-se si en això ens hi va la supervivència. Si, al llegir una lletra antiga ja hi podem entreveure fàcilment els dobles sentits tan habituals en la cançó popular, posats a fer, tampoc cal que ens hi amoïnem massa si avui en dia anem a cantar en texans i no pas duent faldilla.

L’essència de les caramelles rau, i sobretot en els pobles petits de cases espargides pel terreny, en la reunió dels cantaires i músics, en fer petar la xerrada durant els assajos, en les visites als veïns i en les salutacions mentre s’agafa la galeta o el tall de tastet que t’ofereixen, en els nens joguinejant entorn del grup, sense saber massa què passa però feliços de trobar altra canalla amb qui passar l’estona. El fet d’estar tot un matí voltant a l’aire lliure ja és una celebració de la natura en sí: acabar amb la cara vermella del sol que ja escalfa, sentir per primer cop a l’any el cant del cucut, que tot i que no sigui una bèstia gaire amable, és un bon indicatiu de quan arriba el bon temps. Algun gos també s’afegeix, udolant, a la tonada (i, creieu-me, no n’hi ha cap que hi tingui gaire traça), i les mallerengues refilen quan s’han ben atipat d’erugues, que no se les acabaran pas totes. Quin cor, quins bons companys, tots plegats, per un matí de primavera. Aquests, esperem, que no se’n vagin mai. Així doncs, la resta, depèn de nosaltres.

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 14/05/2017.

EL QUART ACTE D'ELLIOTT MURPHY

Si preguntem qui és Elliott Murphy, ja sigui a internet o bé a algú que en sàpiga més que nosaltres, possiblement acabem descobrint que el músic de Long Island (Nova York) va estar, en un punt de la seva vida, en el lloc i el moment adequats per triomfar i convertir-se en una estrella a l’alçada de Bob Dylan o Bruce Springsteen. Però la fama va passar pel seu costat sense tocar-lo per esdevenir el que és avui en dia: una persona que creu en allò que fa i que va haver d’emigrar a Europa per demostrar-ho i aconseguir el respecte que reclamava.

Per posar-nos en situació i conèixer tots aquests antecedents, l’actuació que el músic nord americà va oferir el passat dissabte 22 d’abril a La General de Berga anava precedida per la projecció, la mateixa tarda, del documental The second act of Elliott Murphy de Jorge Arenillas sobre la vida de l’artista, que el dia abans també s’havia presentat a l’Fnac del Triangle, a Barcelona. No obstant, el de la capital berguedana era l’únic concert que oferia aquesta vegada, essent el tercer a la ciutat.

Ja a l’escenari, Elliott Murphy s'acompanyava del seu guitarrista Olivier Durand, del qual els que ja l’havien vist en anteriors ocasions destacaven la seva favorable evolució. Dues guitarres i una harmònica són suficients per omplir sonorament l'escenari. No es troba a faltar res més i la solidesa dels temes (que es mouen entre la potència dels himnes rock i el valor intimista del folk americà) i la potència dels riffs no s'escatima, al contrari del que es podria pensar d’un cantautor de 68 anys. La perspectiva el fa semblar satisfet de la feina feta fins ara, còmode i agraït de ser dalt l’escenari, i és això el que fa que els assistents al concert hi connectin des del primer minut. El públic de les primeres files es va mostrar entregat en tot moment, un públic adult del qual destacava la pràcticament nul·la representació de certes franges d’edat.

Que els seus hits no arribessin a omplir estadis com els seus coetanis no vol dir que el seu talent sigui menyspreable ni que no hagi treballat prou. Ben al contrari, i tal cosa va quedar demostrada aquest passat dissabte. Per això, quan un personatge d'aquestes magnituds (hi ha qui diu que és tota una llegenda del rock’n’roll) ens visita a casa, val la pena anar-hi, encara que sigui vençuts per la curiositat. Si a Berga hi ha gent que creu en aquesta mena d'actes i els mateixos artistes ho valoren i trien aquestes opcions més alternatives i deslocalitzades de la capital, cal fer-los una mica de cas a tots plegats, perquè això no passa cada dia.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 25/04/2017. 

QUAN LES OMBRES ES DISSIPEN

Sabem de Verdaguer que és autor de Canigó, de l’Atlàntida, i potser en coneixem la seva faceta excursionista o els moments finals, practicant d’exorcismes. No tan coneguda és, però, l’etapa més jovenívola, quan mossèn Cinto encara no era mossèn sinó un sagal que, si no tenim en compte que sempre portava una llibreteta a sobre, poc tenia de diferent respecte els seus companys de sega o seminari.

Un punt de partida interessant si el què es pretén és apropar els versos del poeta al públic actual. Una feina immensa tenint en compte que les lectures obligatòries en èpoques adolescents tendeixen a fer passar per alt històries que, de dur el segell Disney, no ho farien tot i tenir continguts similars. I és que la transformació de part de l’obra de Verdaguer en una òpera rock no té pèrdua. És, de fet, un exercici necessari per conèixer el propi país, quasi un deure de caire didàctic. Arnau Tordera ha sigut l’encarregat dels arranjaments d’un projecte ideat per Pere Tió i Pep Paré com a acte de colenda de la capitalitat cultural catalana de l’any 2016, atorgat a Vic. És evident que Obeses no podia fallar a la cita. Qui, sinó, millor per donar forma a la idea? L’estrena pre nadalenca a l’Atlàntida de la ciutat ho va deixar clar, i ara, des del Romea barceloní, es confirma.

Verdaguer, ombres i maduixes se situa just en el punt crucial en el qual la vida es pot decantar cap a un costat o cap a un altre. Un Verdaguer jove (Arnau Tordera) és interpel·lat per la seva pròpia maduresa (Ferran Frauca) mentre revifa vells sentiments que es plasmen en les seves primeres obres. Unes històries fresques que, lluny de presentar un argument complex, se’ns presenten quasi com a quadres costumistes de l’època, fins i tot amb alguns tocs de Pitarra que fan que tot plegat tingui la seva gràcia. En Cinto es mostra proper perquè és com nosaltres, però també perquè les peces que ell i els seus companys interpreten no ens sonen enrevessades. Pels que, com jo, no hi entenem gaire: barregeu un cabaret, la Trinca, Mar i Cel i alguna picada d’ull a Obeses, i ens entendrem. Les melodies ajuden a fer l’obra fresca i apta per tothom, diferent del magistral i despullat Canigó de Lluís Soler. Una bona manera d’iniciar-se en el ric imaginari romàntic del poeta per després, si un ho creu convenient, seguir tastant altres registres.

A banda de la part musical, la modernitat la marquen també els textos escollits, sobretot l’elusió de la part més romàntica, el fet d’evitar la idea de “si no m’estimes la meva vida no té sentit”, que no cal perpetrar eternament. Verdaguer ho feia, però ara són altres temps. Estem davant d’un musical ensucradíssim, és evident. I és clar, els sentiments hi són, però és molt d’agrair que el seny no es faci fonedís del tot.

A Obeses els agraeixo sobretot la companyia etèria després de tants d’anys de sentir-me sola. Un llegeix Canigó als quinze anys per iniciativa pròpia, en memoritza versos perquè li agrada i se sent estrany quan aixeca el cap del llibre i s’adona, amb certa decepció, que el món va en una altra direcció. I ahir el teatre estava ple. Les coses canvien i en podem estar contents. Obeses supera amb nota el canvi de registre i s’obre davant seu un nou camí, il·luminat per un càlid sol de primavera i amb camps de maduixes a banda i banda.