OCTUBRE

Es pot escriure de forma correcta. Vestir els textos més bruts de metàfores, com quan ens posem camisa i americana per anar a treballar. Però les metàfores, com les corbates, escanyen i deixen la personalitat desada, polida, pulcre i sense arrugues, a dins l'armari.

Me'ls he fet tant meus, els meus problemes, que me n'he encapritxat i tot! 
 

Reconforta saber que tens un lloc on anar el dia que et facin fora de tot arreu.

Afanya't, o faré de tu poesia!

Havia de marxar per adonar-me que tenies raó en una sola cosa, que és quan deies que us portava sort.

La meva vida abans girava en cercles. Per sort ara puc dir que ho fa en una escala de cargol.

T'estimo. Ho puc afirmar amb rotunditat malgrat amb prou feines sàpiga de quin color tens els ulls. T'estimo. Ho sé segur tot i que només t'hagi vist una vegada, creuant-nos al carrer. T'estimo i no em fa cap vergonya dir-ho. Perquè jo, primer, per norma, imperativament i per damunt de qualsevol altra cosa, estimo. I després, ja veurem.

No em vingueu amb llargues, que m'enlluerneu i després direu que no m'assabento de les coses.

Fumaria si fent-ho pugués expirar tota la boira que em provoquen les ànsies i neguits que tinc a dintre. 

Aviso: si no et puc resseguir amb els dits ho faré amb el llapis. I no sé què embruta més.

No em llegiu, llegiu-vos. No llegiu el què hi ha darrera les meves paraules sinó el què remouen dintre de la vostra pell.

M'és igual que parlem cara a cara: el pròxim dia duem un rotulador fluorescent per marcar, a l'aire, si cal, totes les indirectes.

S'ha de ser cabrón, que de somniar que em beses n'hagi de dir malson.

La oficina no és tant diferent de la tardor (almenys pel què fa a la gamma cromàtica) si canviem els tons de marró pels tons de gris.

Aquelles velletes es dirigien amb parsimònia al cementiri, amb la mateixa lentitud desesperant que jo, mentre les veia, m'anava tirant palades de terra a sobre.