SETEMBRE

Busco feina de musa a mitja jornada.

No hi ha lloc millor on reprendre el fil que en una fàbrica de teixits.

El Sistema és una habitació sense portes de la qual es pot sortir de dues formes: hi ha un finestró al sostre i una trapa al terra. 

Que s'incrusti un pinyol d'oliva on abans hi havia el queixal. Que, del mateix sot, te n'hi hagi d'extreure ara, el jardiner, un bonsai d'olivera.

Els mosquits es llancen en picat contra la víctima, com no podria ser d'altra forma.

Saber resumir és bo. Entre d'altres, et permet passar de tenir problemes a tenir poemes. 

Embrancar-se en un nou negoci, concretament d'arbres fruiters. 

El veterinari necessitar una dosi de cavall per a guarir l'èquid.

Les mirades són bidireccionals, i algunes veuen massa poc i altres xerren massa.

El collaret li quedava de perles.

Demostrem el nostre amor vers el planeta quan parem el sol amb la pell com escut i parem la pluja amb el paraïgues.

Una bufetada pot desestabilitzar. Dues, entomada una a cada galta, es compensen i et posen a lloc. 

Mentre t'espero m'he enganxat les mitges en una estella del banc, i ara, malla a malla, cauen els punts i es desfan. Una malla, un glop de vi; una altra malla, l'escalfor del tè. Desena malla, trenta-tres centilitres de cervesa. Una malla més, un suspir. La malla que fa tres-centes-seixanta-set, imaginació. Afanya't, que la impaciència em despulla i se m'està acabant la roba.

RECONCILIACIÓ

Amb l'H. s'estimaren molt. Ho feren entre aquelles abraçades unidireccionals i etèries que només tenen cabuda en la ment del qui estima sense ésser correspost.

Un dia quedà amb la M. per fer un cafè. Aquell cafè es féu sol, animadament, entre el bullici de turistes i  el ressò de les converses, alegres, dels que no es trobarien mai.

En T. vivia molt lluny físicament i el cor d'ella campava per terrenys pantanosos. Fou en aquest moment en el que van quedar que un dia prendrien vistes des d'aquell mirador, que ho farien en el moment en el que no es trobarien.
 

Deixà de veure en W. el dia que s'adonà que ella, com a persona, no hi pintava res a la vida d'ell. En el seu món només hi existia com a xifra.

Amb l'U. experimentà la història d'amor més bonica que mai s'hagués pogut imaginar. Fou així perquè la història era única, inexplicable: l'amor era invisible entre ells dos.

Just quan ella i l'E. estaven a punt de trobar el pis perfecte, es discutiren. L'estança quedà buida i la relació d'anys d'amistat entre elles dues també.

L'excursió amb en P. i els seus amics quedà pendent. La il·lusió d'ella, però, els acompanyà i els donà ànims durant el trajecte. Muda, però d'una o altra forma era allà.

Decidí un dia de forma espontània que aniria sola a passejar. Que ja n'hi havia prou, de tanta espera. Resseguia la costa pel camí del far amb saltirons alegres i fou aquest precís dia que una ventada sobtada, inesperada, i inexistent s'endugué la seva solitud com a companya, mar enllà.

Quan l’home no es troba amb si mateix, no troba res. 

Goethe 

 

DRAMES RURALS

Fa dos anys ho escrivia, ho publico avui, encara vigent:

Recordo, i potser més per les paraules que il·lustren la memòria dels meus familiars, i no pas la meva, que quan era nena anava a rebre la meva àvia quan plegava de treballar. Arribava a la ciutat a bord d’un autobús ple de dones que, com ella, havien acomplert la seva jornada a la fàbrica, a la colònia veïna. No es cansa mai d’explicar les dures condicions sota les que s’havia fet farts de pencar, així com els horaris que havia d’acatar, fent via cap als telers, sempre de nit. Per la seva banda, l’avi em parla de la mina, i de com el seu pare l’advertia perquè no s’apropés a les caixes que resguardaven precàriament la dinamita, amb un “no t’asseguis aquí, que et vindrà mal de cap” com a excusa segurament tan desesperada com habitual en un temps on la seguretat no es podia contemplar d’altra forma. 

Ells són per mi l’exemple més proper d’una vida que em costa imaginar perquè mica en mica va anar desapareixent i avui, sortosament, poc en resta. Els autocars de treballadores van esvair-se, les fàbriques i les mines es van haver de tancar. El tren va deixar de visitar una comarca que ja no necessitava jornalers perquè el viatge de tornada duria els vagons buits de mercaderies. Ara, les estacions del tren, les colònies amb les seves cases, torres i fàbriques, i les entrades de les mines, tapiades, s’escampen arreu del Berguedà, antics i únics vestigis d’un temps d’esforç del que, avui en dia, en resta ben poca cosa a part d’aquestes construccions fantasmagòriques.

Avui, deia, tot ha canviat. Tanmateix, la riquesa que moltes famílies van aconseguir amb la seva sang perdura dues generacions enllà. A part dels sous gens menyspreables guanyats a canvi de la salut, moltes vegades, i que s’han transformat en pensions avui en dia, el territori ha rebut al llarg dels anys recompenses per reactivar una economia que havia perdut el seu motor, la seva raó de ser. Ara, el Berguedà, orfe de recursos naturals i amb una indústria tèxtil a la que costa adaptar-se als temps moderns, viu acomodat en un passat que encara perllonga la seva ombra fins als nostres dies, ombra que no li deixa entrellucar un nou horitzó on sustentar-se. El turisme, ara per ara, és el què més ens entreten, però la veritat és que tampoc hi dediquem gaires esforços. Nosaltres ja hi estem bé, a casa. No ens cal res de nou.

Fent bandera d’un caire narcisista exagerat, ens hem aferrat amb dents i ungles als nombrosos símbols nacionals dels quals som posseïdors i, aital és l'embranzida, que ens hem pres massa seriosament allò que diuen els goigs de la Verge de la muntanya sagrada berguedana per excel·lència, allò de “manteniu sempre la fe berguedana a recer de Queralt”, versos que de vegades malinterpretem de forma massa radical i egocènrtrica i que ens fan perdre el senderi: en aquests moments d'enaltiment, si poguéssim reclamar un Berguedà independent dins de la pròpia Catalunya, de ben segur que ho faríem.

La nostra visió de país és sovint una visió simbolista i sense interès per exportar-la fora dels nostres límits territorials. Professem un profund catalanisme de façana, de casa enfora. Darrerament ens hem entestat en cobrir els balcons d’estelades, la qual cosa és discutible però innegable i estèticament impressionant. Tot el què s’ha empleat en aquest projecte s’ha perdut en iniciatives com ara el festival de teatre que se celebrava cada any a Berga, i que enguany ha deixat d’existir. Alguns agosarats promouen actes culturals mentre els locals on se celebraven mica en mica van tancant, com ho van fer en el seu temps les antigues fàbriques. No estic orgullosa dels meus conciutadans quan l’assistència als recitals poètics (gratuïts!) o a les obres que esporàdicament es representen al teatre en un circuit on el punt de partida és el Teatre Nacional, és irrisòria. Llavors, surto al carrer i veig les senyeres i estelades vestint les façanes i les noto destenyides. Rígides, es mouen pels embats del vent d’una manera tètrica. Pur simbolisme, en la seva majoria, fruit d’un encegament comunitari encomanat pel qual és fàcil deixar-se emportar. Un catalanisme efectista però massa buit. 

Defensem un país i no sabem, tan sols, quin és. Som hereus d’un esforç mal traduït en un capital perenne que s’esgota. Potser ja seria hora de fixar les arrels en terrenys més ferms. Potser seria ja hora de rememorar les dures vides dels nostres antecessors i donar-los sentit. Ells no van viure cap festa, i és per això que fóra si més no decent desvetllar-nos i desprendre’ns d’aquesta odiosa, absurda, preocupant però permanent ressaca.

DELIRI EN SOL

Quan escolto bon rock'n'roll, aquest té en mi un efecte com de possessió. Quan sóc al bosc, o quan albiro un cim, em passa igual. No sóc ben bé allà o hi sóc massa, hi sóc dins, és a dir, fora de mi. Total: en aquests casos formo part de l'ambient. El meu cervell relaciona dues coses sense connexió aparent perquè tant el llenguatge de la natura com el de la música són per mi tan complexos que no puc pretendre pas entendre'n res. I és llavors quan passo a l'acció: gaudeixo. I prou. Simplement sóc allà, i jo sóc també la música que respiro.

Tot i les meves predileccions innates, en general, la bona música en directe em produeix aquest efecte. Per això viure en aquest país és una punyetera sort i és per això que me l'estimo.  Recuperant les meves aficions, puc dir que em dóna tot el què necessito, natura i música, si vull a l'ensems i tot. A sobre, és tant generós que és planter d'uns músics que no ens mereixem a jutjar com els tractem, a vegades. Però els tenim allà, al peu del canó, a punt per deleitar-nos sempre.

Les nits dels mesos més calurosos són curulles de festivals i festes majors, amb grups d'aquí i d'allà, de llenguatges i accents variats que omplen places i carrers, i són tota una alegria. De no ser-hi, trobaria a faltar els estius a casa. Són un deliri en sol o amb lluna, ara no ho sé. Això sí: a mi, la música, sempre em salva.

 

A les imatges: Sanjosex, Atomic Particles After Collision, Llibert Fortuny, Txarango, Oques Grasses, Brams, Gerard Quintana amb Xarim Aresté, Marc Abbe avec le Zombie Orchestra, Gemma Humet, Oriol Barri, Obeses.

L'HORA DE LA MIGDIADA

En el fons de la sala que configura el menjador de la fonda hi penja una antiga fotografia en blanc i negre. Sempre hi ha sigut, recorda la Martina que, absorta, cansada i atacada per la intensa xafogor de les tardes d’agost, la contempla des de la barra. Des de petita que la observa, però quan ho fa, encara ara, li vénen a la ment totes aquelles històries que els avis li expliquen. El quadre plasma la mateixa casa que ella ara ocupa però en una època en què tot era bullici. Un parell de matxos fermats a l’entrada, a l’era empolsegada un anar i venir de gent que s’endevina constant. Miners, tots vestits amb uniformes polsosos. Algunes dones amb la lletera o una carmanyola a la mà, i infants perseguint-se i jugant a l’herba. Rere una de les finestres de la concorreguda hostaleria, algú observa l’acció amb les faccions tenses. Sembla que duu un tricorni, però la imatge és borrosa, enigmàtica.

La fonda alberga quasi el 100% dels llocs de treball que avui perduren al poble. Amb el tancament de les mines, aquestes terres van quedar ermes de possibilitats i la duresa d’habitar-les va foragitar massa famílies, que ara sols hi pugen algun cap de setmana, empeses per la nostàlgia i el record dels avantpassats.

—Tres bales! —exclama un avi del grup que ocupa la taula de sota la fotografia, trencant la calma. La Martina els havia oblidat per complert, els feia endormiscats— Tres bales em va cardar, el molt malparit! Arriba a tenir punteria i hauria caigut esterrecat allà mateix i a prendre vent.

—Poc us feren mal, perquè després bé que vàreu seguir donant guerra —respon el Josep de Cal Font.

—Ca! Érem joves, no com ara. Que ens en fotíem, de farts d’anar amunt i avall, no ens calia pas fer deport! Va parir, si els fusells que dúiem prou pesaven com un sac de patates. I com corríem, hòstia… El veieu, com em busca? —assenyala el personatge que observa darrera els vidres, a la fotografia— Això, si la memòria no em falla, va ser un dia abans de la topada. No em treia mai els ulls de sobre i noi, aquell dia el cafè em va sortir car.

Els avis allarguen els colls arrugats per veure millor la imatge i se sorprenen tal i com la jove hostalera, que observa l’escena d’un tros lluny. El grup de vells del poble, tots rondant la vuitantena, es reuneix cada tarda per fer una partida de botifarra, però avui està completament embadalit escoltant les històries del seu compatriota, desconegut parroquià. Vesteix d’una forma estranya, sembla ben bé sorgit d’una altra època, exhibint el posat enèrgic dels vencedors i unes ganes de xerrar que semblen no acabar-se.

—Éreu el nostre heroi, quan érem xics. De canalla, cregues que t’admiràvem. No ens venia pas de gust fotre’ns a la mina, i si algú ens donava esperances eres tu —gosa dir el Joan de Cal Batlle, amb la veu tremolosa per l’emoció.

—Oh, encara ara en fotries de feina! No et pensis pas que s’han arreglat les coses, eh! —salta el Pere de la Casa del Pas Estret. La resta de companys li donen la raó, assentint.

—Tu, encara et veus amb energia. Vés, home, i torna a fer el que feies. Que aviat no tindrem ni un duro per fer el cafè, amb tant malxinat suelto com hi ha —en Josep comença a esverar-se, bo i alliçonant el nouvingut.

—Voleu dir…?

—Com hi ha món!

—Escolteu: no voldríeu pas venir?

Els murmuris s’apoderen del grup, que, exaltat, no sap tirar endarrere. Ans al contrari, perquè presos pel fervor de l’aventura, desemperesits, agafen els gaiatos amb sorprenent celeritat i s’alcen, ranquejant i decidits. Al cap i la fi, a qui li importa, a hores d’ara, fer una bogeria?