OCTUBRE

Es pot escriure de forma correcta. Vestir els textos més bruts de metàfores, com quan ens posem camisa i americana per anar a treballar. Però les metàfores, com les corbates, escanyen i deixen la personalitat desada, polida, pulcre i sense arrugues, a dins l'armari.

Me'ls he fet tant meus, els meus problemes, que me n'he encapritxat i tot! 
 

Reconforta saber que tens un lloc on anar el dia que et facin fora de tot arreu.

Afanya't, o faré de tu poesia!

Havia de marxar per adonar-me que tenies raó en una sola cosa, que és quan deies que us portava sort.

La meva vida abans girava en cercles. Per sort ara puc dir que ho fa en una escala de cargol.

T'estimo. Ho puc afirmar amb rotunditat malgrat amb prou feines sàpiga de quin color tens els ulls. T'estimo. Ho sé segur tot i que només t'hagi vist una vegada, creuant-nos al carrer. T'estimo i no em fa cap vergonya dir-ho. Perquè jo, primer, per norma, imperativament i per damunt de qualsevol altra cosa, estimo. I després, ja veurem.

No em vingueu amb llargues, que m'enlluerneu i després direu que no m'assabento de les coses.

Fumaria si fent-ho pugués expirar tota la boira que em provoquen les ànsies i neguits que tinc a dintre. 

Aviso: si no et puc resseguir amb els dits ho faré amb el llapis. I no sé què embruta més.

No em llegiu, llegiu-vos. No llegiu el què hi ha darrera les meves paraules sinó el què remouen dintre de la vostra pell.

M'és igual que parlem cara a cara: el pròxim dia duem un rotulador fluorescent per marcar, a l'aire, si cal, totes les indirectes.

S'ha de ser cabrón, que de somniar que em beses n'hagi de dir malson.

La oficina no és tant diferent de la tardor (almenys pel què fa a la gamma cromàtica) si canviem els tons de marró pels tons de gris.

Aquelles velletes es dirigien amb parsimònia al cementiri, amb la mateixa lentitud desesperant que jo, mentre les veia, m'anava tirant palades de terra a sobre.

SUBURBIS

 

Hotels de carretera amb neons vermells. Gasolineres, hipermercats, casinos de mala mort i trànsit nocturn als suburbis d'una gran ciutat. Fars amb destí desconegut que il·luminen porcions de la obscura i freda nit alemanya. Finestres que no tanquen bé. Més enllà, la immensitat. La desconeixença cega els ulls fins i tot amb les parpelles closes. Com ocupar un llit tan gran? Un recordatori: ni aquí, ni així, es pot oblidar la recepta. No te'n descuidis mai, d'allò important, sinònim de respirar. És necessari fer una petita malifeta diària. Per viure, bàsicament. Würdest du das bitte wiederholen?

Sona: Sonet a dues ciutats

ALTERNATIVES

normal

1 1 adj. [LC] D’acord amb una norma establerta, que no se’n desvia. Les despeses normals.

1 2 adj. [LC] Que no se separa del seu estat natural, del seu curs natural. El cicle normal de les estacions: l’hivern segueix la tardor i aquesta ve després de l’estiu.

1 3 adj. [LC] Que és conforme al tipus més freqüent, com d’ordinari. Les activitats normals d’una escola.

Hi ha paraules tant subjectives que no té sentit que les trobem al diccionari. Qui i què és normal? Allò associat a la majoria? Si és així, basem una definició en un mer percentatge, simplificant les sensacions i els punts de vista implicats. El què està clar és que allò no etiquetat com a normal incomoda i ens trasllada, durant els moments que dura l'estímul, fora del nostre cercle de confort. Deixem-nos provocar i assagem l'art oblidat de la sorpresa...

Obeses va començar com un grup especial. Els desmarcaven de la resta unes lletres entre solemnes, gamberres i estrafalàries, acompanyades d'una gran varietat d'estils musicals. Encara ho són, d'especials, perquè en cap moment han deixat de banda la seva personalitat. Però des que TV3 els ha convertit en els seus nens mimats, han perdut la capacitat de sorprendre. Ara el públic canta els seus disbarats com qui canta el Bon dia. Ningú els hi riu les gràcies. No ens immutem ja davant la crítica agressiva que ells fan de la música de fàcil consum. Semblem no entendre-la des que, dia per altre, els sentim de fons mentre fem el sopar.

Pauls Planet és el documental que es va realitzar sobre Paul Fuster quan aquest va recórrer el país de punta a punta amb bicicleta i fent parada cada dia a una població diferent, on oferia la seva música. Ell mateix carregava amb tot l'equip a la seva bicicleta. No entén perquè no pot exercir la seva professió (una com una altra) més d'un o, com a molt, dos dies a la setmana. Més enllà del personatge, el documental pretén explicar-nos les seves idees i és quan veiem que són absolutament sinceres i  concorden al cent per cent amb la seva forma de fer música, tossuda i lògica. Tot i així, poca gent sap actuar d'una forma tant coherent. I el raro és ell.

No s'hauria de perdre la oportunitat de veure el film Els bons homes van en burro. Però no ens quedem només amb la seva deleitant fotografia. Els tres protagonistes es desplaçen (aquest cop amb burro) pel territori recollint queixes i desitjos dels seus habitants per dur-les posteriorment al Parlament Europeu. Es tracta d'un baròmetre de l'estat d'ànim de la població, una protesta pacífica, propera amb el poble, fins i tot simpàtica si és que aquest adjectiu pot descriure una acció d'aquest tipus. Com qui no vol la cosa fan denúncia. Una forma diferent de queixa, que no per això menys vàlida.

Que haguem inventat la paraula normalitat i que, a més, la fem servir d'una forma tant banal i superficial com ho són totes les etiquetes, només pot voler dir una cosa: que som, per naturalesa, tancats de mires. Obrir els ulls només depèn de nosaltres mateixos. La sinceritat, moltes vegades, es troba en la diferència.

DECLARACIÓ DE FINALS

Deixa’m, abans de tot, explicar-me. Si ens hem de veure més d’un cop, ja és hora que deixem les coses clares.

Vull que sàpigues que els peròs són un mur infranquejable, i que el silenci no és res més que un no expressat sense paraules.

Que jo hi entenc, de reixes i de gàbies, i que a mi ningú em mana. És just per això que res em fa basarda.

Que sovint la roba em sobra, el llit se m’eixampla, i que quan amor i desig s’atansen no solen ser bones companyes.

Que quan callo és perquè penso massa, la curiositat em guanya. Llavors xarro pel cos i se m’escapen mots per la mirada.

Que al marge del camí és on hi ha les pedres i els arbres, i que jo, a l’asfalt, encara no li he vist la gràcia.

Que estimar és una daga i dubtar una gran recança. Que m’agrada la gent sàvia i la normalitat és inventada.

Ja és hora que vagis sabent que viuria entre abraçades, però si no et convenç la meva pauta, que quedi clar que la vida és curta, però la nit molt llarga.

PAÍS NORMAL

M’agradaria viure en un país normal. Sense banderes, perquè les banderes són senyal de guerra. Obliguen a posicionar-t’hi a favor o en contra. Generen odi, i l’odi i el respecte no solen ser amics. De vegades només són escuts davant la manca de raons. Quantes idees poden encabir uns pocs centímetres quadrats de teixit? M’identifico més amb els versos d’Espriu o Pitarra que amb uns colors determinats disposats d’una forma concreta. Si no duc la poesia estampada a la samarreta és perquè no m’hi cabria tota.

En un país normal aniríem al museu o al teatre en comptes d’haver d’omplir els carrers cada 11 de setembre per a identificar-nos i tenir la sensació que estem fent quelcom pel país. Compraríem les cançons del veí (del qual sabríem que toca en un grup i el paio és un crac amb la guitarra) en comptes de banderes, banderetes i banderoles. I no ens sentiríem culpables per no fer això segon. Coneixeríem els nostres escriptors, cineastes, pintors, actors, escultors i dramaturgs. Consumiríem productes locals i llavors sí que estaríem fent país. Seríem sans en un país sa. Perquè anar tant farcit d'estelades que acabis disfressant fins i tot al gos d'independentista no és fer país, és fer el ridícul.

Si fóssim en un país normal, la resta del món no ens coneixeria per les nostres constants reivindicacions, sinó que més aviat ho faria perquè els nostres metges, científics, investigadors i emprenedors els han cridat l’atenció. Però aquí copiem i ens pensem que innovem. La creativitat i la innovació rarament van de braçet. I clar, els incompresos marxen. I els d'aquí ens quedem ben buits.

Arribarà el dia de l’examen i ens examinarem sense saber de què. I abans això no passi, no ens aniria malament quedar-nos algun dia a casa per llegir-nos el temari. No em refereixo a fer colzes. Seria una acció agradable, pacífica i gratificant. Consumir cultura ho és. Això ens faria caminar en una bona direcció. La dels que aspiren a ser lliures i saludables. Ens queda molt per fer si volem ser un país normal. De moment, l'únic que tenim és l’enardiment pels núvols i l’autoestima per terra.