divendres, 21 d’octubre de 2016

ASSALT A L'APOLO

Fa relativament poc que tenim notícies de la criatura i les expectatives que generava eren altes. No és per menys, tenir més de 10 músics (és difícil definir un nombre exacte) dalt l’escenari i que tot plegat no sembli una olla de grills no sembla cosa fàcil. Però la marca Aresté sempre és sinònim de garantia, cal donar-li un vot de confiança i amb Branca Santa no ha fallat. Una aposta molt diferent al què el músic de Flix ens té acostumats, però no per això decebedora, al contrari. Aquest cop, seguir-lo ens ha conduït en un nou món sonor on en comptes de despullar-se com en les seves composicions més introspectives té per costum, ara es vesteix amb mil capes. Es tracta d’un projecte coral on tothom té molt a dir-hi i les influències es barregen. L'experimentació balear (i és que la major part de músics són de les Illes) reapareix en majúscules després de l'adéu d'Antònia Font. Són molts, i ahir van demostrar que van sobrats de potència fent sonar per primer cop en terra ferma les seves Trompes d’assalt.

La cita era a l’Apolo 2 i emmarcada dins del festival Connexions, on sovint el volum va en contra de la bona acústica, què hi farem. Un escenari petit per tanta gentada en acció, 14 en total. Nervis davant els resultats de l’experiment. I una càlida acollida per part del públic assistent a l’estrena. Roger Pistola, l’altre impulsor de la trobada conjuntament amb l’ex-Very Pomelo Pep Garau (trompeta al nou grup, també), porta la veu cantant presentant les peces del disc que mica en mica van sonant en directe, creant paisatges de funk, rock, blues i de tantes altres pinzellades més al seu voltant. Alguns de més tranquils i plens de llum, altres més tenebrosos. Un Apunta amunt que bé podria cantar en Gerard Quintana a una continuació del Tothom ho sap, o un Ha fallat tot que demostra tot el contrari just al tancar el concert. En definitiva, un jazz que es transforma en potència un cop és dalt l’escenari, on l’encaix de tothom no dóna gaire marge a la improvisació però que fa brillar les habilitats de cadascú pràcticament per igual. Un relat complex on l’atenció que cal per no perdre’n el fil fa impossible l’avorriment.

No només són els músics que desenvolupen la seva activitat sinó que l’espectacle rep també el destacat suport visual de l’artista Joan Garau, que després d’un temps ja de companyia mútua, es podria dir que és la imatge dels treballs del flixanco. El disc La rosada, el llibre de poesies Catacumba umbilical i ara Trompes d’assalt s’inunden de fins colors i paisatges surrealistes de la mà dels collages de l’artista plàstic de les portades dels discs, i a les quals cal afegir les projeccions durant el directe del col·lectiu. L’estètica cuidadíssima s’agraeix molt perquè és sinònim de bon gust.

Sens dubte, Branca Santa pot donar per molt ja que les possibilitats són infinites. Els sons es barregen potenciant els solos de cada instrument passant de puntetes per sobre les lletres i esquivant també una sonoritat més a l’estil wall of sound, que també podria ser interessant. A veure què ens espera en el futur. Ara, però, tenim sobre la taula una proposta que costa de veure per les nostres terres, que trenca amb el què estem acostumats i que per tant val la pena dedicar-hi atenció ja que només per això ja és respectable. Els desitjo escenaris més grans, d’horitzons infinits, i que d’aquests assalts n’obtinguin grans botins.


dimarts, 18 d’octubre de 2016

LES NOVES ESPÈCIES



Quan saltes del cotxe i, en comptes de sentir ocells o les esquelles de les vaques, sents la música a tot drap del vehicle que hi ha aparcat un tros més enllà, venen ganes de deixar anar una parrafada sense introducció ni conclusió, perquè poques frases són suficients per dir-ho tot pel dret. Però suposo que la problemàtica és prou complexa com per deixar-les anar sense senderi. Reflexionem-hi una mica, o almenys fem el què bonament puguem. 

L’encadenament d’events que des de l’agost ens tenia ben distrets ens ha deixat en ple mes d’octubre sense quasi ni adonar-nos-en, amb la festa dels bolets com a punt final, mal que a l’avançada. Ara sí que la cosa ja va de debò i en comença una altra, de celebració, que el sector terciari rep amb els braços oberts per tot allò de bo que aporta a la zona. Però aquest cop les regles són diferents: fora del nucli urbà, les coses es compliquen. 

Si bé fa uns anys el gran debat arran dels bolets era si collir o arrancar, avui en dia potser hauríem d’agafar perspectiva, actualitzar-nos i replantejar-nos les coses des de la base, començant per l’educació. Tot plegat no és poca cosa. L’incivisme al bosc és un tema general que s’accentua a la tardor deguda la gentada que circula entremig de les branques dels boixos de la comarca. No em semblaria pas estrany ni místic que tothom pensés de forma lògica que si del bosc n’extraiem quelcom, l’hem de deixar intacte, tractar-lo amb respecte ja que, en certa manera, ens n’hem aprofitat. No comportar-s’hi bé però agafar-ne allò que et plau és pràcticament un robatori.

Hi ha qui no li agrada anar a buscar bolets, tan sols collir-los, i en aquests casos potser seria més profitós per tothom, alhora que responsable, recórrer a algun paradista d’algun dels múltiples mercats que tenim vora les vies de comunicació principals. En algunes curses de muntanya es fan marcar els gels i barretes energètiques del corredor amb el seu dorsal i, en cas de trobar-ne algun fora de les papereres habilitades als controls, s’identifica i es penalitza la persona que l’ha llençat on no tocava. Una molt bona iniciativa que, a falta consciència ambiental, és tan taxativa com eficaç. Amb els bolets estaria bé trobar alguna fórmula equivalent que evités les llicències però que anés en aquesta mateixa direcció. La muntanya no és un gimnàs ni una botiga, i si no li tens respecte, s’hi torna. De vegades paguen justos per pecadors, però creieu-me, ella ho nota.

I així, mentrestant, van apareixent noves espècies com el bolet burilla o aquell que té una sorprenent semblança a una llauna de cervesa. Quan es fa fosc i arriba la calma, els cérvols (a qui, per cert, també agraden les llenegues) deuen tenir molta feina catalogant en el seu particular inventari d’espècies comestibles totes aquelles coses estranyes que durant el dia han sortit al subsòl, mai més ben dit, com bolets.



divendres, 26 d’agost de 2016

ENTRE EL CANT DE LES CIGALES I EL DEL GALL


Observa la gent del poble mentre descarrega el material. La majoria de cares li sonen, per bé que 365 dies després estiguin una mica diferents, les dels vells solcades més profundament, els cossos dels nens i els joves modelats amb altres formes, i també alguna panxa que indica que el poble creixerà. A més a més, cada any s’hi afegeix alguna fesomia nova i passatgera, algun turista curiós d’una casa rural propera que es deixa caure per la zona. Aquests dies són festa major i des de fa uns anys ell és l’encarregat de fer sonar els hitsestivals d’anys enrere, a tot drap i amb certa gràcia en els encadenaments, perquè tant joves com grans s’oblidin per uns instants de les mirades xafarderes i es limitin a passar-s’ho bé. De fet, una mena de pacte no escrit entre els veïns estableix que no val la pena riure’s de qui, per festa major, balla una mica, per poc que en sàpiga. Una estona de disbauxa no ha fet mai mal a ningú.

El discjòquei connecta els altaveus i pensa en allò que li han explicat fa una estona. És curiós: el temps sembla discórrer a poc a poc pels programes d’aquests actes. Resulta que fa uns anys els músics ja marxaven bosc enllà després del ball quan es van topar amb una manada de llops. Al no tenir més eines a mà que els propis instruments, van posar-se a tocar fins que les bèsties, desconcertades, van girar cua. I és que fa uns anys ja hi havia el ball del dissabte en acabat el sopar popular, la missa al diumenge, la xocolatada, la cacera del tamarro, el partit de futbol entre casats i solters i els jocs per la mainada. Més o menys tot segueix igual, i tothom hi col·labora perquè s’han fet seus aquesta colla d’actes que ja organitzaven els seus pares. I això és bonic. Bé, per sort sí que alguna cosa ha canviat, reflexiona, i somriu alleujat. D’aquí a una estona ell se n’anirà del poble amb la seva furgoneta.

Demà passat té un altre bolo cap al baix Berguedà, i al cap de setmana un altre més amunt. I així anar fent tot l’agost. Exercir aquest ofici no li dóna massa però almenys s’ho passa bé, i a l’estiu hi ha prou feina perquè aquest tipus d’actes omplen totes les nits de la comarca. A manca de festivals o esdeveniments més grans, i amb la capital pràcticament deserta, la gresca està en cada poblet que celebra la seva festa estival, any rere any. Aquest parsimoniós fluir del temps és, precisament, la definició més concisa de l’agost: descansar no vol dir sortir-se del cercle i trencar la rutina sinó sumir-se en una de molt més lenta i agradable. És, fins i tot, com anar uns anys enrere, i és només llavors quan un es pot oblidar d’algunes preocupacions modernes.

La música omple la nit. Aquest so és el que va entre el diürn i calorós cant de les cigales i el del gall, juntament amb les primeres melodies dels ocells que ja es desperten, cap a la matinada. La natura fa una pausa un dia a l’any a oïdes de la gent del poble, les seves particulars vacances. I aquest és, precisament, el ritme que indica que és estiu a la comarca.


dissabte, 18 de juny de 2016

ELS NOSTRES RASTRES


Un edifici compacte amb parets de formigó s’alça al capdamunt del barranc, admirant el paisatge que té al davant, mirador de la catàstrofe. Roman allà des de fa temps, buit, equilibrista impertorbable i, malgrat la seva disposició idònia i la seva arquitectura, que fan que sigui una construcció singular, ningú en reclama l’espai per ocupar-lo. El temps en deteriora els murs i rovella el ferro de les baranes, alhora que l’espera malmet també la funció per la qual va ser disposat allà. Si tot segueix igual, aviat acabarà quedant-se sol i ple d’esquerdes, sent ell mateix l’atracció en sí i no pas l’entorn que pretenia mostrar als visitants, perquè no hi haurà res més a part d’alguna palmera per acabar de donar un toc prehistòric al paisatge, si és que també ens deixem perdre tots els pins. Inquietant i absurda, aquella caseta serà l’únic bé d’interès en uns quants quilòmetres a la rodona.

I és que al revés del microconte d’Augusto Monterroso, quan vam despertar, el dinosaure ja no hi era. M’explico. El mes passat va esfondrar-se una part important del jaciment paleontològic de Fumanya sud, la coneguda paret vertical amb rastres de dinosaure. L’esllavissada es va endur una superfície de més de 1.000 metres quadrats dels prop de 14.000 que fa la paret, això vol dir que en comptes de les 2.000 petjades que hi havia, ara se n’hi compten força menys. Els tècnics hi treballen, però el mal ja està fet. Ja tenim altre cop el patrimoni per terra.

Mentrestant, l’edifici on s’havia d’ubicar el centre d’interpretació del jaciment de Fumanya resta buit a l’espera dels diners que calen per museïtzar-lo. Mentrestant, s’alça irònicament davant les runes com si fos un perfecte monument a l’absurd, a l’eterna paciència. Ara no només és un mirador per observar el que queda del passat de les nostres terres sinó que també ho és per observar la parsimoniosa lentitud amb la que decidim cuidar-nos d’allò que creiem que ha de ser un dels principals recursos turístics de la comarca. Hem començat la casa per la teulada i la seva funció d’albergar fòssils quedarà aviat impossibilitada al ser, l’edifici mateix, un fòssil en sí, una relíquia del passat. Alerta que no ho acabi essent també el títol de Bé Cultural d’Interès Nacional que va ser atorgat al jaciment l’any 2005, que no ens en prenguin la custòdia per mals pares.

A casa, en comptes de tenir molts museus, som un museu d’edificis buits. Fer les coses per ordre mai ha sigut una mala idea. Però de moment aquest és el rastre que nosaltres deixem, cara enfora. Amb tot plegat, sort que els dinosaures ja passen molt enllà, no s’han adonat del desastre i per tant no recularan per venir a buscar raons. No convé tenir-hi problemes i, veient la magnitud del desastre, potser s’enfadarien.


LES FERIDES DE BALA QUE CONSERVEN ELS MAONS



en aquests carrerons estrets s'hi han perdut mil batalles. ara les parets són fosques però la gent duu robes de tots colors, les pells també són variades. i aquesta és la diferència: abans les cases brillaven, esplendoroses, i els seus amos anaven bruts de sutge i de fang, l'inici de la decadència. abans teníem de tot i ens obríem al món, i ara ve tothom i conservem només idees ràncies. 

no fa pas tants anys que ressonaven les escopetades. no els veig, però sé que els rostres de tots aquells ciutadans són a la primera cantonada i ara, un tros enllà, es venen sabates a preu de ganga. però ells encara s'amaguen de les ferides de bala que conserven els maons. 

encara ara.

només cal aguditzar els sentits, és a dir, no menjar gelats si es toca de peus a terra, per entendre aquest fred silenci d'ara. un moment de pau no és un moment de calma. tan sols és aquell instant que queda comprès entre dues guerres.


dilluns, 11 d’abril de 2016

EL FRED QUE FA QUAN NO DUUS SABATES


Un estímul tant aparentment simple com el contacte del terra fred amb els peus descalços et posa immediatament en situació. Caminar sense sabates no és estrany en certes situacions, però sí que ho és quan a l’entrada del teatre et demanin que les abandonis. Tots els parells resten allà, en un vell carretó, units al seu amo o mestressa mitjançant un nombre, nombre que tots els espectadors duen també a la solapa al entrar a la sala, i que s’assigna al comprar l’entrada. 

A l’Alemanya nazi, quan els presos entraven al camp se’ls demanava que escrivissin la seva adreça a les maletes dient-los que els serien retornades, acció que mai va succeir. Per tot plegat, quan t’assignen un nombre i et demanen que et treguis les sabates, la única cosa que pots fer és treure’t les sabates.

“La mort comença per les sabates”, recita Primo Levi al fulletó de l’obra Assaig T-4 de Tràfec Teatre. I un cop nuus els peus, comença la reflexió damunt l’escenari. L’aire es torna dens i es mastega quan s’omple de sons i imatges, i així l’angoixa alimenta la platea. Els actors són moviment que ens duu a pensar, no interpreten a un personatge sinó situacions de les quals son protagonistes. L’entrada al camp, la mort, la mort després de la mort, la fugida i la fam, la no superació de la tragèdia, el què fer quan s’ha apoderat de tu l’horror, com recuperar el teu jo quan no tens res. Quadres amb els que Tràfec ens parla de la gent sense casa i sense nom d’abans i d’ara, començant a Alemanya i acabant al mar Mediterrani. L’individu era i és una xifra, i convé recordar-ho.

L’acció, el so i les imatges encaixen i se’ns presenten combinats però crus en tots els sentits de la paraula, i és feina de cadascú elaborar-los, i en això rau l’interès principal de l’obra, alhora que la simbologia fa que el tractament d’un tema tant delicat sigui respectuós, que no menys dur. Moviments erràtics i coordinats (que en algun moment s’allarguen de forma excessiva) dansen per una escenografia senzilla i pràctica. Les paraules escassegen però no fan falta perquè el missatge arriba a qui el vol escoltar. Tràfec proposa de nou un espectacle contundent i a cavall entre la dansa, la poesia, la crítica i la psicologia on l’espectador és part activa de la trama. Cal certa sensibilitat per entendre’n el missatge i certa duresa per seguir mantenint la distància que proporciona la incomprensió de l’horror quan aquest és majúscul.


Un cop l’acció de l’escenari s’acaba, tothom s’alça i se’n va, neguitós, i la història segueix. A fora les sabates esperen ordenades, com si fossin en un museu. A punt per ser identificades, com si haguessin passat els anys. Fa fred, quan no duus sabates. Però és un bon petit homenatge a les víctimes d’avui i d’ahir. Ens manté desperts.


divendres, 1 d’abril de 2016

ESVALOTAR L'AVIRAM


La terra, des de Queralt, sembla ben bé inabastable. No sé què té, aquell paisatge, que no càpiga en una fotografia. Potser no és el què s’hi veu, que el fa gran. Desprèn quelcom. Crec que té més a veure amb allò eteri que en diem casa. I perquè no puc endur-me’l, m’agrada tan mirar-me’l.

Quan un és d’un lloc ho sap. Ho deixa veure. Ho nota i actua en conseqüència.

A casa sentíem empatia cap a mossèn Ballarín per una pertinença d’adopció poc sentida a les terres vallesanes. El coneixíem de cerimònies i altres coincidències fruit de viure en un espai petit. En guardaven sempre els retalls de diari. Ens l’estimàvem de lluny, que no vol dir menys. No hi ha anècdotes d’amics però sí coses a dir-hi. Tard: sempre parlem dels grans quan ja no hi són, i aquesta mala costum, a ells, no els serveix de massa.

Ens deixa un llegat ampli, i en això estem de sort perquè tenim mestre per anys, si és que ens en volem amarar bé. I hi ha molt per aprendre. Dir les coses tal i com ragen, per exemple. Fent-ho, això sí, amb coneixement de causa i sabent ben bé on ets i qui és l’altre. Podem també practicar el parlar alt i clar però amb el respecte que mereix la divergència. Assagem el riure sorneguer del qui es pren la vida amb ironia i acceptem el lloc que se’ns reserva perquè som com som, aprofitem-ho i diguem gràcies.

Berga és un poble procliu a l’alabança de les virtuts alienes i de vegades parla massa fluixet de qui se la fa seva. A casa també tenim oques capitolines que s’esvaloten pel que consideren amenaces. Aquestes oques solen anar en fila l’una darrera l’altra, i ja convé esvalotar l’aviram perquè no s’acomodi massa. Si en calen, de guilles!

Aquest any les violes han florit abans i l’obaga s’ha encatifat de porpra abans d’hora. L’hivern ha dit adéu amb les primeres nevades. Pocs dies i totes les estacions concentrades. Aviat vindrà el cucut i, més endavant, les orenetes. Però el fred encara porta pau al bosc i quan m’hi perdo aprofito per mirar si entre garrics i timons, boixos i pins, hi ha quedat, esbossada en el rastre que les potes de la guilla deixen a la neu, alguna paraula per dir, orfe de ploma, que vulgui ser expressada.

dijous, 11 de febrer de 2016

DARKNESS

El passat 14 de febrer la banda de hard rock anglesa The Darkness aterrava a la Sala Bikini. Després d'uns anys de treva i tornada amb gira com a teloners de Lady Gaga inclosa, la seva parada a Barcelona ha sigut ben celebrada pel variat públic que va ocupar la sala. L'omplien samarretes de Queen, Europe, Motörhead...

I Justin tornava, després de tot, amb energia. Si el rock és actitud, allò era rock'n'roll del bo. Pots dur ferros a les dents i no saber ballar però oferir un espectacle potentíssim, i això és el què cal fer un cop surts a l'escenari. Amb una atenció especial cap al públic que li feia perdonar el fet de no dir ni una sola paraula en català o castellà (ell mateix va dir que no en sabia), agafava allò que tenia a l'abast, com ara una càmera per utilitzar com a pua. Tot s'hi val. Així, una joveníssima assistent va acabar compartint escenari amb els músics, i el mateix cantant va baixar a tocar damunt les espatlles de qui li va fer donar una volta per tota la sala. Una manera de fer tan correcta com esbojarrada.

Un repertori per presentar disc nou, Last of our kind, que curiosament contenia quasi més cançons dels dos primers àlbums, Permission to land i One way ticket to hell... anb back, aquells que els van dur a la fama, sobretot per la famosa I believe in a thing called love. En aquesta gira, la potent veu de Justin s'uneix a l'escenari amb els instruments de Frankie Poullain, Dan Hawkins i Rufus Taylor, fill del bateria de Queen Roger Taylor. Un grup sens dubte de directe al qual s'ha de veure obligatòriament per poder sentir rock'n'roll, i més després de tantes pèrdues com hi ha hagut últimament. The Darkness, en contra del què el seu nom indica, aporta llum al gènere.







dilluns, 1 de febrer de 2016

NOVES BRANQUES


Una cotxa fumada davalla, desconcertada, sobre el nou empedrat que hi ha a la placeta Maragall, prop de la barana, just on abans hi havia els parterres. La planta a la qual acostumava a fer parada ja no hi és, i l’ocell, aliè al període preelectoral que ha provocat aquests canvis, es troba de cop desemparat, i es podria dir – si no fos perquè és una bèstia – que fins i tot se’l veu moix. En tot cas el món animal no permet badades: entremig de les potes de taules i cadires dels bars veïns s’aproxima un gat amb ganes de convertir la distracció en un bon berenar.

Els canvis, i més quan són inesperats, produeixen desconcert. La pèrdua de quelcom al què un estava habituat suposa un esforç de readaptació a les noves circumstàncies que sovint fa mandra. El Berguedà n’és un bon exemple, ja que ha sigut víctima d’un canvi forçós esdevingut en poques generacions. Sembla ben bé que passejant per Berga i parant-hi atenció encara sigui possible percebre l’eco del soroll continu i eixordador provocat per l’anar i venir de les llançadores, amortit pel pas dels anys, anys que han dut els telers darrera una vitrina. Des de fa un temps, i en un rampell per trencar amb el passat actiu, les Berguedanes són al museu i les mines i colònies són un museu en sí mateixes. La realitat ha provocat que la indústria es retirés de la zona deixant pas al turisme com una de les principals fonts d’ingressos. Una solució amb èxit relatiu, que es podria resumir amb la ja coneguda expressió de “passar a ser un cul de sac a ser un cul de sac foradat”, després de la inauguració del túnel del Cadí. Comarca de processons, tenim per patrimoni cues amb pulcritud anglesa: en fan cotxes i erugues, que ja és casualitat. De res serveixen els laments, cal començar a cuidar-nos del què és nostre i fer-ho mirant endavant. Hem de ser pràctics, no estar per punyetes.

En aquest sentit, que es deixi de concebre la indústria tèxtil com quelcom del passat i es creïn projectes per impulsar-la és una bona notícia perquè encara queda feina per fer en aquest sector, dins l’àmbit tècnic. Fins ara, les úniques naus reaprofitades eren la del Caprabo i la del Konvent. Entre altres exemples, és també interessant adonar-nos del contingut dels pastorets de Pitarra i contextualitzar-lo, de la mateixa manera que cal seguir buscant utilitats als blocs de formigó del Vall.

El gat, tal i com l’ocell, desproveït de la vegetació que abans l’amagava, és vist ràpidament pel segon. La cotxa vola buscant branques més altes que la mantinguin a recer i el gat, capcot, camina lentament en direcció oposada, cap al centre de la plaça. Els nous escenaris després d’una sotragada no seran vàlids si són conservadors. Vull dir que de vegades, un petit canvi en el govern no és suficient si no es modifica el sistema. Cal veure aquests moments com oportunitats de millora i no pas aficionar-nos a l’esport nacional de la crítica sense obra ni raonament. Deixem-nos de queixes i, situats a la branca més alta, fem l’exercici d’observar atentament des del nou punt de vista.


dimarts, 12 de gener de 2016

ELS SABORS DE LA CARA NORD

Quan un s’apropa al Querforadat després d'onze quilòmetres de curves és perquè té molts motius per fer-ho, o molt pocs. Molts, perquè el paisatge que envolta el poble no té preu. Les parets de la cara nord del Cadí s’allarguen a dreta i esquerra, imponents, i bé valdria la pena passar-se un dia sencer mirant com la llum els hi va donant forma i volum mentre canvia d’angle. Pocs, perquè el poble en sí és petit: quatre cases i prou. La vida animal supera de llarg la presència de persones, fins al punt que és més fàcil deixar-se acompanyar tot passejant carrerons pels gats que no pas saludar als veïns.

Aquest poblet de la Cerdanya alberga però una visita tan obligada com desconeguda. Una experiència que afegeix sabors i melodies a les roques que s’estenen escarpades davant nostre. Només cal travessar el poble per arribar a la última casa del nucli, una edificació vella, alta, caòtica, que com algunes veïnes seves, sembla abandonada. Però no: és Cal Mariet, un restaurant conegut tant per la seva cuina com pel munt d’anècdotes que han suscitat les excentricitats del seu propietari. Un local que agrada o no. Aquí tampoc hi ha termes mitjos.

En el marc d’una sala d’adequació i decoració peculiars, com una mena de Konvent d'alta muntanya, el dinar es desenvolupa amb fluïdesa. Patates emmascarades amb rosta per començar, seguides d’uns exquisits canelons de rostit amb tòfona dignes de menció especial, encenalls de foie i ous remenats amb ceps. Unes racions suficients de mida i de calories per arribar amb l’estómac al límit pel generós plat principal: costella de bou a la brasa. L’àpat acaba, no menys lleuger, amb una deliciosa coca de gerds per acompanyar el cafè. Elaboració senzilla però efectiva: en total, 60 euros invertits en ingredients de primera qualitat. Això sí: si vols verd, no miris el plat sinó el paisatge.

A Cal Mariet no es pot pagar amb targeta i diuen que, si no duus efectiu, el propietari t'aconsella que vagis al banc de Martinet, el més pròxim, i deixis els diners a la gasolinera del poble, en un sobre, indicant que són pel restaurant. També diuen que mai encara ningú ha deixat de pagar, i tan sols això ja és un bon indicador. Però si per una cosa aquest establiment s'ha fet famós és per l'afició del propietari a la òpera a tot drap. En aquest sentit ha sigut una llàstima que l'experiència pròpia hagi sigut silenciosa, com un àpat sense vi (ni descomptes). Per única melodia, el cling del microones i els xiuxiueigs de la parella que, amables i en absència del xef, intentaven fer tots els possibles per engegar el reproductor. En tot cas, un àpat recomanable per aquells que vulguin saciar la seva curiositat, com a mínim, amb una abundant dosi de proteïna.


CAL MARIET
El Querforadat
639 60 98 14
Dinars, sopars (depèn)
Prèvia reserva (més o menys)