divendres, 3 de març de 2017

QUAN LES OMBRES ES DISSIPEN


Sabem de Verdaguer que és autor de Canigó, de l’Atlàntida, i potser en coneixem la seva faceta excursionista o els moments finals, practicant d’exorcismes. No tan coneguda és, però, l’etapa més jovenívola, quan mossèn Cinto encara no era mossèn sinó un sagal que, si no tenim en compte que sempre portava una llibreteta a sobre, poc tenia de diferent respecte els seus companys de sega o seminari.

Un punt de partida interessant si el què es pretén és apropar els versos del poeta al públic actual. Una feina immensa tenint en compte que les lectures obligatòries en èpoques adolescents tendeixen a fer passar per alt històries que, de dur el segell Disney, no ho farien tot i tenir continguts similars. I és que la transformació de part de l’obra de Verdaguer en una òpera rock no té pèrdua. És, de fet, un exercici necessari per conèixer el propi país, quasi un deure de caire didàctic. Arnau Tordera ha sigut l’encarregat dels arranjaments d’un projecte ideat per Pere Tió i Pep Paré com a acte de colenda de la capitalitat cultural catalana de l’any 2016, atorgat a Vic. És evident que Obeses no podia fallar a la cita. Qui, sinó, millor per donar forma a la idea? L’estrena pre nadalenca a l’Atlàntida de la ciutat ho va deixar clar, i ara, des del Romea barceloní, es confirma.

Verdaguer, ombres i maduixes se situa just en el punt crucial en el qual la vida es pot decantar cap a un costat o cap a un altre. Un Verdaguer jove (Arnau Tordera) és interpel·lat per la seva pròpia maduresa (Ferran Frauca) mentre revifa vells sentiments que es plasmen en les seves primeres obres. Unes històries fresques que, lluny de presentar un argument complex, se’ns presenten quasi com a quadres costumistes de l’època, fins i tot amb alguns tocs de Pitarra que fan que tot plegat tingui la seva gràcia. En Cinto es mostra proper perquè és com nosaltres, però també perquè les peces que ell i els seus companys interpreten no ens sonen enrevessades. Pels que, com jo, no hi entenem gaire: barregeu un cabaret, la Trinca, Mar i Cel i alguna picada d’ull a Obeses, i ens entendrem. Les melodies ajuden a fer l’obra fresca i apta per tothom, diferent del magistral i despullat Canigó de Lluís Soler. Una bona manera d’iniciar-se en el ric imaginari romàntic del poeta per després, si un ho creu convenient, seguir tastant altres registres.

A banda de la part musical, la modernitat la marquen també els textos escollits, sobretot l’elusió de la part més romàntica, el fet d’evitar la idea de “si no m’estimes la meva vida no té sentit”, que no cal perpetrar eternament. Verdaguer ho feia, però ara són altres temps. Estem davant d’un musical ensucradíssim, és evident. I és clar, els sentiments hi són, però és molt d’agrair que el seny no es faci fonedís del tot.

A Obeses els agraeixo sobretot la companyia etèria després de tants d’anys de sentir-me sola. Un llegeix Canigó als quinze anys per iniciativa pròpia, en memoritza versos perquè li agrada i se sent estrany quan aixeca el cap del llibre i s’adona, amb certa decepció, que el món va en una altra direcció. I ahir el teatre estava ple. Les coses canvien i en podem estar contents. Obeses supera amb nota el canvi de registre i s’obre davant seu un nou camí, il·luminat per un càlid sol de primavera i amb camps de maduixes a banda i banda.


dimarts, 28 de febrer de 2017

NOUS VEÏNS


A Berga, des de fa uns dies, tenim nous veïns. Venen de molt lluny i el camí per arribar fins aquí no els ha estat fàcil. De fet, no han vingut a la ciutat perquè fos el somni de les seves vides, sinó perquè no els era possible seguir vivint on ho feien abans. Després d’un viatge que ha durat mesos, les seves passes els han dut aquí, i vés a saber si més endavant voldran quedar-s’hi o bé establir-se en un altre lloc.


Quan parles amb aquests nous veïns, costa mirar-los als ulls i consolar-los amb les paraules adequades. No en tenim de prou grans, que s’ajustin al dolor pel qual ells han passat. Avui, a l’escala del costat, hi viu algú que ha perdut als seus germans per les bombes, que va fugir d’amagat d’un país en ruïnes quan se l’anava a buscar per allistar-lo a l’exèrcit i que sap que potser mai tornarà a veure la seva família, que no ha pogut marxar i viu espantada, mirant al cel. Són mestres, enginyers, informàtics, historiadors i arquitectes que s’han quedat sense casa.

Al nostre entorn, com a tot arreu, segurament que també hi ha gent que té por dels nouvinguts. Tenen por que els prenguin la feina i les pensions perquè s’ha parlat a les notícies dels nous veïns i tothom sap quants són i on viuen (i no totes les arribades són televisades). Molts, oblidant-se de les seves arrels foranes, transformen l’empatia en gelosia. No s’han adonat que no n’hi ha per tant, que per cada persona que viu a Berga li equivalen 0,003 nous ciutadans, i que qui decideix com es reparteixen les coses no són els mateixos immigrants sinó els polítics. Els d’aquí mengen frankfurts, pizza, kebabs i noodles, però no toleren que els inventors de menjars exòtics tinguin una altra religió, perquè resar a un altre déu els fa ser més estrangers, més incomprensibles.

A Berga hi ha nous habitants amb els quals tindrem semblances o diferències, perquè ells són com qualsevol altre persona que puguem conèixer qualsevol dia sortint de festa per qualsevol lloc. Són uns més. A casa, com a tot arreu, també tenim veïns tossuts que no escolten gaire i xarren molt sense saber massa el perquè. Deixant de banda la mala llet, la mandra és una plaga estesa.

La única cosa que sé del cert és que la paret del costat del llit està plena de rascades, resseguides amb pinta-ungles vermell. És el dibuix de l’angoixa quan, al tornar de Grècia, somiava que dormia on ho feien ells, en un matalàs mig destrossat al terra d’un edifici abandonat i brut. Allà, en Hassan, que hi era de pas, ens va explicar que a tot arreu hi ha gent bona i gent dolenta, però creia que en aquell país n’hi havia més dels segons. M’agradaria que els nostres nous veïns pensessin el contrari de nosaltres.

dilluns, 30 de gener de 2017

REFUGIATS URBANS: QUAN LES REIXES ESDEVENEN ASFALT

Atenes és una ciutat en què ningú es fixa des dels Jocs Olímpics d’any 2004. Una capital d’edificis en ruïnes i asfalt gris, sense línies ni passos de zebra, i una selva d’arbres per podar. Atenes és una ciutat blanca infinita que dóna al mar, d’on rep aquells que, veient el que els espera i tot i venir d’una guerra, pensen a desfer el camí per tornar a casa.
La recessió que pateix Grècia i les seves conseqüències, fàcilment visibles al carrer (indigents arreu), fan que un s’adoni que el concepte “Europa” no vol dir el mateix en funció del punt de vista des del qual es miri. Una situació socioeconòmica que, sumada a la corrupció que hi havia al Govern, va desembocar l’any 2008 en greus revoltes principalment al barri d’Exarchia, de profunda ideologia anarquista. Les protestes veïnals van arribar en alguns moments a ser violentes i, des de llavors, diuen que la policia no entra a la zona. Per aquest motiu és a Exarchia i al seu entorn on es concentren la major part d’squats (propietats ocupades de forma il·legal), alguns dels quals ofereixen sostre i altres serveis a persones refugiades.
Malgrat tot, alguns squats d’ideologia política són desconfiats i molts no accepten l’ajuda externa.

Una persona indigent en un parc al barri d’Exarchia. Al fons, l’Acròpoli.

La vulnerabilitat de les persones refugiades s’accentua quan no tenen cap mena de protecció, ja que a la ciutat són també sovint blanc de grups violents d’ultradreta. La matinada del 24 d’agost, l’squat d’ideologia anarquista més gran, el Notara 26, va ser atacat per uns encaputxats que van llençar còctels molotov i bombones de gas portàtils obertes contra les finestres de les habitacions on dormia la gent, per després fugir en moto i deixar l’edifici inservible. Les famílies que l’habitaven, totes il·leses, van haver de ser reubicades tot i la manca d’espai en tots els altres hotels ocupats.

L’squat Notara 26 l’endemà que fos cremat per un grup d’ultradreta.

Falta d’ajudes públiques

La situació dels squats és especialment delicada. Allà no arriba ni un euro de diner públic, perquè les persones que s’hi allotgen no estan comptabilitzades oficialment. Com que els camps estan al límit de la capacitat, tampoc es forcen en gran mesura els desallotjaments de les cases ocupades. Les vides dels que s’estan a Atenes queden a mans del voluntariat, majoritàriament estranger, que aporta optimisme on només hi ha desassossec.
Sorgeixen un grapat de projectes que a vegades s’aturen quan les persones que els duien a terme se’n tornen als seus països. Dins dels squats apolítics (s’autoanomenen així, tot i que fan front obertament a les polítiques europees de migració i refugi), hi ha escoles, hotels i hospitals abandonats que ara tornen a complir les funcions que tenien abans de la crisi.
Grups de voluntaris van habilitar l’estiu passat un solar com a espai de lleure per a la canalla, i d’altres van instal·lar wi-fi a Victoria Square, punt de reunió de les persones nouvingudes. També es programava un cop per setmana l’anomenada Comissió Morada, una reunió a porta tancada de les dones dels squats que servia perquè poguessin descansar de les obligacions diàries i alhora per explicar-los conceptes com que, si una dona és violada, ho ha de denunciar.

Desesperació i ràbia

L’optimisme inicial que professen els voluntaris es converteix en una sensació de desesperació i de ràbia davant la impossibilitat de canviar gran cosa, ja que la situació és molt complicada. Això és el que explica Alberto Martínez, estudiant d’Erasmus, que va decidir dedicar el seu temps lliure a l’ajuda a les persones refugiades. Critica l’organització de les assemblees anarquistes però també carrega contra el govern grec, a qui acusa de tapar la realitat i crear un aparador per als turistes.
És testimoni de l’educació en valors de les persones refugiades, aconseguint, al llarg del temps, que tant homes com dones es cuidin de la neteja dels espais. “Quan una persona surt de la seva zona de confort, o t’obres, o no hi ha cap altra opció”, comenta.

Acondicionament de la terrassa de l’squat ubicat a l’antic Hotel Oniro.

 

“Grècia està desbordada”

Sara Coloma va venir a Atenes sense pertànyer a cap associació i va començar a fer classes d’anglès a l’squat que serveix d’escola. De pare espanyol i mare marroquina, li ha sigut més fàcil integrar-se en les comunitats, tot i que reconeix que també és un inconvenient perquè és més conscient de la seva situació al parlar la seva llengua i permetre’ls, això, explicar-se més, sobretot les dones. Opina que “Grècia està desbordada, no dóna l’abast, i el fet que hi hagi llocs com aquest, amb ideologia o sense, és fonamental per ells perquè també són humans i  necessiten menjar tots els dies i tenir llocs on dutxar-se”.
Es fa difícil posar-te a la pell de les persones refugiades perquè arrosseguen històries massa tràgiques, pèrdues massa grans, nits massa fosques enmig del mar, i per sort no tenim experiència en aquestes situacions. Però un dia entres en un squat i el nen que et surt a rebre duu una samarreta on hi ha escrit el nom del teu poble. O veus criatures jugant amb una joguina idèntica a una que havies tingut quan eres petit. És llavors quan la realitat et dóna una bufetada i comprens que, per més estrany que a alguns els sembli, no vivim lluny els uns dels altres, tots ho fem en un espai anomenat Europa i que no té pietat d’aquells que, fugint d’una guerra, es troben enmig d’una crisi que no té prou recursos encara com per poder oferir unes condicions dignes d’acollida. Grècia es mou a la deriva i tots els refugiats que hi posen els peus ho fan amb ella.

Parc infantil improvisat per voluntaris un un solar abandonat.

Article publicat al web de la campanya Casa Nostra Casa Vostra al gener de 2017.

divendres, 21 d’octubre de 2016

ASSALT A L'APOLO

Fa relativament poc que tenim notícies de la criatura i les expectatives que generava eren altes. No és per menys, tenir més de 10 músics (és difícil definir un nombre exacte) dalt l’escenari i que tot plegat no sembli una olla de grills no sembla cosa fàcil. Però la marca Aresté sempre és sinònim de garantia, cal donar-li un vot de confiança i amb Branca Santa no ha fallat. Una aposta molt diferent al què el músic de Flix ens té acostumats, però no per això decebedora, al contrari. Aquest cop, seguir-lo ens ha conduït en un nou món sonor on en comptes de despullar-se com en les seves composicions més introspectives té per costum, ara es vesteix amb mil capes. Es tracta d’un projecte coral on tothom té molt a dir-hi i les influències es barregen. L'experimentació balear (i és que la major part de músics són de les Illes) reapareix en majúscules després de l'adéu d'Antònia Font. Són molts, i ahir van demostrar que van sobrats de potència fent sonar per primer cop en terra ferma les seves Trompes d’assalt.

La cita era a l’Apolo 2 i emmarcada dins del festival Connexions, on sovint el volum va en contra de la bona acústica, què hi farem. Un escenari petit per tanta gentada en acció, 14 en total. Nervis davant els resultats de l’experiment. I una càlida acollida per part del públic assistent a l’estrena. Roger Pistola, l’altre impulsor de la trobada conjuntament amb l’ex-Very Pomelo Pep Garau (trompeta al nou grup, també), porta la veu cantant presentant les peces del disc que mica en mica van sonant en directe, creant paisatges de funk, rock, blues i de tantes altres pinzellades més al seu voltant. Alguns de més tranquils i plens de llum, altres més tenebrosos. Un Apunta amunt que bé podria cantar en Gerard Quintana a una continuació del Tothom ho sap, o un Ha fallat tot que demostra tot el contrari just al tancar el concert. En definitiva, un jazz que es transforma en potència un cop és dalt l’escenari, on l’encaix de tothom no dóna gaire marge a la improvisació però que fa brillar les habilitats de cadascú pràcticament per igual. Un relat complex on l’atenció que cal per no perdre’n el fil fa impossible l’avorriment.

No només són els músics que desenvolupen la seva activitat sinó que l’espectacle rep també el destacat suport visual de l’artista Joan Garau, que després d’un temps ja de companyia mútua, es podria dir que és la imatge dels treballs del flixanco. El disc La rosada, el llibre de poesies Catacumba umbilical i ara Trompes d’assalt s’inunden de fins colors i paisatges surrealistes de la mà dels collages de l’artista plàstic de les portades dels discs, i a les quals cal afegir les projeccions durant el directe del col·lectiu. L’estètica cuidadíssima s’agraeix molt perquè és sinònim de bon gust.

Sens dubte, Branca Santa pot donar per molt ja que les possibilitats són infinites. Els sons es barregen potenciant els solos de cada instrument passant de puntetes per sobre les lletres i esquivant també una sonoritat més a l’estil wall of sound, que també podria ser interessant. A veure què ens espera en el futur. Ara, però, tenim sobre la taula una proposta que costa de veure per les nostres terres, que trenca amb el què estem acostumats i que per tant val la pena dedicar-hi atenció ja que només per això ja és respectable. Els desitjo escenaris més grans, d’horitzons infinits, i que d’aquests assalts n’obtinguin grans botins.


dimarts, 18 d’octubre de 2016

LES NOVES ESPÈCIES



Quan saltes del cotxe i, en comptes de sentir ocells o les esquelles de les vaques, sents la música a tot drap del vehicle que hi ha aparcat un tros més enllà, venen ganes de deixar anar una parrafada sense introducció ni conclusió, perquè poques frases són suficients per dir-ho tot pel dret. Però suposo que la problemàtica és prou complexa com per deixar-les anar sense senderi. Reflexionem-hi una mica, o almenys fem el què bonament puguem. 

L’encadenament d’events que des de l’agost ens tenia ben distrets ens ha deixat en ple mes d’octubre sense quasi ni adonar-nos-en, amb la festa dels bolets com a punt final, mal que a l’avançada. Ara sí que la cosa ja va de debò i en comença una altra, de celebració, que el sector terciari rep amb els braços oberts per tot allò de bo que aporta a la zona. Però aquest cop les regles són diferents: fora del nucli urbà, les coses es compliquen. 

Si bé fa uns anys el gran debat arran dels bolets era si collir o arrancar, avui en dia potser hauríem d’agafar perspectiva, actualitzar-nos i replantejar-nos les coses des de la base, començant per l’educació. Tot plegat no és poca cosa. L’incivisme al bosc és un tema general que s’accentua a la tardor deguda la gentada que circula entremig de les branques dels boixos de la comarca. No em semblaria pas estrany ni místic que tothom pensés de forma lògica que si del bosc n’extraiem quelcom, l’hem de deixar intacte, tractar-lo amb respecte ja que, en certa manera, ens n’hem aprofitat. No comportar-s’hi bé però agafar-ne allò que et plau és pràcticament un robatori.

Hi ha qui no li agrada anar a buscar bolets, tan sols collir-los, i en aquests casos potser seria més profitós per tothom, alhora que responsable, recórrer a algun paradista d’algun dels múltiples mercats que tenim vora les vies de comunicació principals. En algunes curses de muntanya es fan marcar els gels i barretes energètiques del corredor amb el seu dorsal i, en cas de trobar-ne algun fora de les papereres habilitades als controls, s’identifica i es penalitza la persona que l’ha llençat on no tocava. Una molt bona iniciativa que, a falta consciència ambiental, és tan taxativa com eficaç. Amb els bolets estaria bé trobar alguna fórmula equivalent que evités les llicències però que anés en aquesta mateixa direcció. La muntanya no és un gimnàs ni una botiga, i si no li tens respecte, s’hi torna. De vegades paguen justos per pecadors, però creieu-me, ella ho nota.

I així, mentrestant, van apareixent noves espècies com el bolet burilla o aquell que té una sorprenent semblança a una llauna de cervesa. Quan es fa fosc i arriba la calma, els cérvols (a qui, per cert, també agraden les llenegues) deuen tenir molta feina catalogant en el seu particular inventari d’espècies comestibles totes aquelles coses estranyes que durant el dia han sortit al subsòl, mai més ben dit, com bolets.



divendres, 26 d’agost de 2016

ENTRE EL CANT DE LES CIGALES I EL DEL GALL


Observa la gent del poble mentre descarrega el material. La majoria de cares li sonen, per bé que 365 dies després estiguin una mica diferents, les dels vells solcades més profundament, els cossos dels nens i els joves modelats amb altres formes, i també alguna panxa que indica que el poble creixerà. A més a més, cada any s’hi afegeix alguna fesomia nova i passatgera, algun turista curiós d’una casa rural propera que es deixa caure per la zona. Aquests dies són festa major i des de fa uns anys ell és l’encarregat de fer sonar els hitsestivals d’anys enrere, a tot drap i amb certa gràcia en els encadenaments, perquè tant joves com grans s’oblidin per uns instants de les mirades xafarderes i es limitin a passar-s’ho bé. De fet, una mena de pacte no escrit entre els veïns estableix que no val la pena riure’s de qui, per festa major, balla una mica, per poc que en sàpiga. Una estona de disbauxa no ha fet mai mal a ningú.

El discjòquei connecta els altaveus i pensa en allò que li han explicat fa una estona. És curiós: el temps sembla discórrer a poc a poc pels programes d’aquests actes. Resulta que fa uns anys els músics ja marxaven bosc enllà després del ball quan es van topar amb una manada de llops. Al no tenir més eines a mà que els propis instruments, van posar-se a tocar fins que les bèsties, desconcertades, van girar cua. I és que fa uns anys ja hi havia el ball del dissabte en acabat el sopar popular, la missa al diumenge, la xocolatada, la cacera del tamarro, el partit de futbol entre casats i solters i els jocs per la mainada. Més o menys tot segueix igual, i tothom hi col·labora perquè s’han fet seus aquesta colla d’actes que ja organitzaven els seus pares. I això és bonic. Bé, per sort sí que alguna cosa ha canviat, reflexiona, i somriu alleujat. D’aquí a una estona ell se n’anirà del poble amb la seva furgoneta.

Demà passat té un altre bolo cap al baix Berguedà, i al cap de setmana un altre més amunt. I així anar fent tot l’agost. Exercir aquest ofici no li dóna massa però almenys s’ho passa bé, i a l’estiu hi ha prou feina perquè aquest tipus d’actes omplen totes les nits de la comarca. A manca de festivals o esdeveniments més grans, i amb la capital pràcticament deserta, la gresca està en cada poblet que celebra la seva festa estival, any rere any. Aquest parsimoniós fluir del temps és, precisament, la definició més concisa de l’agost: descansar no vol dir sortir-se del cercle i trencar la rutina sinó sumir-se en una de molt més lenta i agradable. És, fins i tot, com anar uns anys enrere, i és només llavors quan un es pot oblidar d’algunes preocupacions modernes.

La música omple la nit. Aquest so és el que va entre el diürn i calorós cant de les cigales i el del gall, juntament amb les primeres melodies dels ocells que ja es desperten, cap a la matinada. La natura fa una pausa un dia a l’any a oïdes de la gent del poble, les seves particulars vacances. I aquest és, precisament, el ritme que indica que és estiu a la comarca.


dissabte, 18 de juny de 2016

ELS NOSTRES RASTRES


Un edifici compacte amb parets de formigó s’alça al capdamunt del barranc, admirant el paisatge que té al davant, mirador de la catàstrofe. Roman allà des de fa temps, buit, equilibrista impertorbable i, malgrat la seva disposició idònia i la seva arquitectura, que fan que sigui una construcció singular, ningú en reclama l’espai per ocupar-lo. El temps en deteriora els murs i rovella el ferro de les baranes, alhora que l’espera malmet també la funció per la qual va ser disposat allà. Si tot segueix igual, aviat acabarà quedant-se sol i ple d’esquerdes, sent ell mateix l’atracció en sí i no pas l’entorn que pretenia mostrar als visitants, perquè no hi haurà res més a part d’alguna palmera per acabar de donar un toc prehistòric al paisatge, si és que també ens deixem perdre tots els pins. Inquietant i absurda, aquella caseta serà l’únic bé d’interès en uns quants quilòmetres a la rodona.

I és que al revés del microconte d’Augusto Monterroso, quan vam despertar, el dinosaure ja no hi era. M’explico. El mes passat va esfondrar-se una part important del jaciment paleontològic de Fumanya sud, la coneguda paret vertical amb rastres de dinosaure. L’esllavissada es va endur una superfície de més de 1.000 metres quadrats dels prop de 14.000 que fa la paret, això vol dir que en comptes de les 2.000 petjades que hi havia, ara se n’hi compten força menys. Els tècnics hi treballen, però el mal ja està fet. Ja tenim altre cop el patrimoni per terra.

Mentrestant, l’edifici on s’havia d’ubicar el centre d’interpretació del jaciment de Fumanya resta buit a l’espera dels diners que calen per museïtzar-lo. Mentrestant, s’alça irònicament davant les runes com si fos un perfecte monument a l’absurd, a l’eterna paciència. Ara no només és un mirador per observar el que queda del passat de les nostres terres sinó que també ho és per observar la parsimoniosa lentitud amb la que decidim cuidar-nos d’allò que creiem que ha de ser un dels principals recursos turístics de la comarca. Hem començat la casa per la teulada i la seva funció d’albergar fòssils quedarà aviat impossibilitada al ser, l’edifici mateix, un fòssil en sí, una relíquia del passat. Alerta que no ho acabi essent també el títol de Bé Cultural d’Interès Nacional que va ser atorgat al jaciment l’any 2005, que no ens en prenguin la custòdia per mals pares.

A casa, en comptes de tenir molts museus, som un museu d’edificis buits. Fer les coses per ordre mai ha sigut una mala idea. Però de moment aquest és el rastre que nosaltres deixem, cara enfora. Amb tot plegat, sort que els dinosaures ja passen molt enllà, no s’han adonat del desastre i per tant no recularan per venir a buscar raons. No convé tenir-hi problemes i, veient la magnitud del desastre, potser s’enfadarien.