XAUXA

No sé on és aquell país del que tanta gent parla, malgrat sempre he anel·lat tenir la sort de poder-hi passar, almenys, unes vacances. Es diu Xauxa, i tot i que ningú me n'ha sabut indicar el camí, tinc la sospita que no cau tan lluny o, si més no, no és difícil tornar-hi. I això és així ja que gosaria afirmar que alguns afortunats que viuen entre nosaltres, alguna o altra vegada hi han estat, han tingut la joia de veure'n els seus esplendorosos fruits i el privilegi d'endur-se'n una mica de la poderosa sort que allà regna cap aquest món ple de desastres i incomprensió. La documentació a les biblioteques és escassa, algun poema i quatre contes per a nens. He hagut de fer feina bruta: dissimuladament, espio tals sospitosos i, sense que se n'adonin, procuro veure si mai duen cap mapa a la butxaca, o si, per casualitat, tenen intencions de tornar.

No obstant, i havent passat anys des de les primeres investigacions, he perdut parcialment la fe en l'existència d'aquest país meravellós. I dic parcialment perquè segueixo pensant que Xauxa existeix, però tanmateix potser no és com ens l'imaginem. Potser no és més que un estat d'ànim, una manera de ser, enlloc d'un país físic. Potser és un no preocupar-se, un anar fent assossegat pels anys, un vaivé que amortigua tots els cops. Una tranquil·litat, una serenor que fa que no pensis en el què vindrà demà, i gaudeixis de l'avui tant i com les vint-i-quatre hores del dia et permetin. Un no mirar endavant més que en el minut següent, una despreocupació pels aconteixements que poden passar a quatre passes del teu cos que impedeix que el propi món s'eixampli més de cinc pams. Una felicitat autoïnduida, però tanmateix falsa i dolça.

CORRECCIÓ ORTOGRÀFICA

El primer, anarquista, va deixar el seu missatge. El segon, independentista i mestre d'escola que fa dictats, va corregir-ne l'ortografia i va puntuar-lo. Faltaria un tercer personatge que, com l'anterior, trobés que l'únic a matisar en el text són les faltes, i que marqués el que el segon s'ha descuidat de fer. Un cop acabat, puntuaria el segon i deixaria el seu símbol al costat dels altres.

TOTS TRANQUILS

Sort en tenim de la gent que, de forma amable i empàtica, no volen que ens preocupem pels seus problemes! De no ser per ells, viure en aquest món seria un patir constant.

JO SÓC UN ALTRE

No sabria explicar ben bé l'argument, però és que potser no en té, potser és l'excusa per explicar algunes històries curioses. Potser, he dit, no ho tinc clar. És cert que li he intentat buscar mil i una dobles lectures, però al cap i a la fi, la única cosa que se m'acut és que estic perdent el temps, ja que n'hi hauria ben bé prou si em quedés amb el què vaig veure: n'hi hauria de sobres.

No és recomanable fer-se una idea de quelcom fonamentada en les crítiques dels altres abans de veure-ho en persona, ja que això condueix, moltes vegades, a la decepció. Aquest cop, i després d'un any d'haver suspès les representacions per afonia, Sergi López tornava a la càrrega amb Non Solum, i com que les expectatives havien tingut temps de crèixer, les entrades per aquest mes de representacions estan a punt d'exhaurir-se si no ho han fet ja. Evidentment, tothom que va a veure l'obra hi va amb la idea al cap que allò serà un espectacle memorable. Ni un bri de decepció: realment, les crítiques estan a l'alçada.

Impecable Sergi López durant 1h i 35min (segons el programa de mà), amb un inici contudent però pujant de to. Un? O tot l'escenari ple? Semblava que en fossin centenars, els veies allà cridant, manifestant-se, "tots sóm un, tots sóm un!" cridaven a l'uníson, mentre discutien quines eren les seves diferències, que al ser tots ells iguals, eren el tret que els unia i els feia ser encara més iguals. Qui era l'actor, l'autèntic? El cadastre, el veí, el llauner que treballava despullat? o el negre, o la dona, o el que fa allioli sense all, o l'home estàtic...? Les possibilitats són infinites i es materialitzen a l'hora. Tot plegat, les preguntes metafísiques sobre què hi fan allà tots els altres iguals, i on són, desemboquen en la història de la dona que dorm dins la caixeta, en divagacions polítiques... dins un horitzó que mai s'acaba ni saps on et durà.

DILLUNS, DIMARTS, DIMECRES I DIJOUS

Fa quatre dies els arbres eren els meus veïns, no em costava res fer-los una visita tot sovint, per sentir-los frec a frec, mentre els saludava un per un, a pas enèrgic. I Queralt sobre el meu cap, enfilada allà dalt, un promontori talment una amarra entre el mar verd, que em lliga i no em deixa anar gaire enllà, per por de no saber tornar a casa. Ara, tot al voltant meu s'erigeixen monuments grisos de ciment, altius, forts, amenaçadors. I l'habitació se'm fa petita però no sé sortir a fora per por a respirar aquest aire que corre, tan malsà, que no se m'encomanin malures: casa meva es defineix per les quatre parets que la delimiten, ni un centímetre més enllà. Quan en surti, agafaré forces per correr ben enllà i no haver de fer cap pausa. Per sort, ja s'acosta el divendres.

SALVATJADA

Uns que s'ho van prendre al peu de la lletra. N'hem de prendre exemple: si sóm lliures per fer el què volguem i salvatges (ja de pas), siguem-ho amb tot, ortografia inclosa.

APROVAR

M'han dit que el professor nou que he tingut avui cateja tothom i és molt injust, per a no dir altres paraules. En definitiva, és impossible aprovar cap assignatura si és ell qui posa i corregeix els examens.

I a mi què m'importa el noi que em diuen, a tall d'exemple, que ho aprovava tot i amb aquell professor concret va treure un 0, perquè jo no sóc ell i vés a saber què trauré, tothom és diferent i les comparacions són odioses, absurdes i inservibles, més en casos com aquests que l'únic que aconsegueixen és fer perdre les ganes d'esforçar-se i ho fan donar tot per perdut a la primera de canvi, que jo no sóc com aquests i el què m'importa és aprovar però la idea de l'assignatura i del professor me la faré jo en funció de la meva experiència en la matèria, en el què em costi seguir les classes o resoldre els problemes, perquè no em vull espantar de bones a primeres per un consell estúpid i malaurat.

Jo sóc jo. I sé el què vull, no el què em toca. Gràcies.