dimarts, 24 de juliol de 2012

DYLAN SOTA L'ALZINA


L'èxit d'un acte pot ser doble si a banda de la qualitat de l'esdeveniment en sí també s'hi suma el carisma de l'indret on se celebra, donant-se una comunió entre espai i art que desembarquin en la comoditat dels assistents, intensificant el plaer que inunda el seus canals auditius. En aquest sentit, Quintana i Batiste ja van demostrar tenir bon gust a la presentació del seu espectacle "Els Miralls de Dylan", celebrat a inicis de juliol a l'Ateneu Barcelonès. Si bé llavors eren les parets del majestuós Palau Savassona que contenien les veus dels músics, aquest dissabte l'ambient era ben diferent, si no menys bell. 

El dia 21 de juliol les versions de les cançons de Dylan aterraven sota l'alzina monumental del Mas Querol. Localització literal. Les cadires quedaven cobertes pel brancam de l'abre, proporcionant un marc natural a l'escenari, situat uns metres enllà de l'abast de l'arbre. Aquest concert s'incloïa dins la programació de les Vesprades sota l'alzina, al poble bagenc de Fonollosa. L'entorn, no cal dir-ho, és rural al cent per cent, i el camí vers el recinte ja ho denota, vorejant camps i bales de palla. Seria però erroni associar aquest ambient a un acte descuidat, de difícil accés o a l'abast només dels habitants de les localitats veïnes. Al contrari: una organització impecable (només cal visitar el seu web per quedar totalment convençut) fa possible que no calgui anar a la capital, com sol passar, per assistir a un bon espectacle en les condicions que es mereix o, si diferència hi ha, amb un encant extra. Ni de bon tros aquesta programació correspon a la de qualsevol festa major.

I Dylan hi estava còmode, allà, a sota l'alzina. El seu folk s'enlairava cap a les estrelles, s'entortolligava entre les branques per regalimar i amarar un públic extremadament variat però amatent en la seva totalitat. Els rols, repartits a mitges: la veu d'en Gerard Quintana no cal dir que embadaleix, i el seu estil no desentona gens dins d'aquest nou rumb, alhora que la professionalitat de'n Jordi Batiste dóna solidesa a les versions. Si bé la recuperació de les cançons de Bob Dylan és una idea amb un inici enclat una dècada ençà, també és un projecte ben viu, que ha anat patint una evolució en la tria dels temes versionats, segons expliquen els músics, sempre adequant-se al moment actual. I això, a part de tòpic, és ben cert. És particularment notable la feinada en la traducció i adaptació de les lletres i de l'essència de cada cançó, i digna de menció la interpretació en les guitarres d'Amadeu Cases i Francesc Bertran. Un concert farcit de peces mítiques i també de petites joies per descobrir.

Guaiteu les imatges i digueu si no és veritat que la comunió entre events culturals de primera línea i la natura és possible. Felicito que actes rurals i polits com aquest ho facin evident. Llarga vida, si pot ser centenària, a semblants iniciatives.