EL PREU D'UN SOMRIURE

Endreçar les joguines velles sol dur bons records i una nostàlgia inevitablement associada. De vegades, però, no són només les joguines les causants d'aquestes sensacions, almenys no en el meu cas, i me'n sento orgullosa. Un tros de roba que s'havia quedat perdut entre els vestits de les nines. Quatre fustes, d'igual mida, petites, al costat dels cotxes i les pilotetes de goma. Aquests objectes per a mi eren també joguines: havia passat moltes hores fent castells amb les peces de fusta, fent vestits amb algun parrac sobrer.

En contra del què pugui semblar, el què he encetat no és una crítica als nens dels senyors adinerats que tot allò que demanen és tot allò que tenen, ni molt menys cap tema amb connotacions econòmiques. Possiblement aquesta gent els faltava el què a mi m'havien ensenyat, però això ja és cosa de la casualitat i l'educació de cadascú. Estic molt orgullosa (deia abans) de què la meva família m'ensenyés que per a passar-m'ho bé no calien objectes materials (almenys grans i cars objectes materials) sinó, simplement, imaginació i ganes de gaudir. Tenia tot el què volia, que recordi, no em puc pas queixar ni molt menys, però també era feliç amb una capseta enmig del bosc, buscant grills. Amb una fulla i una riera, i un pantà fet de troncs més avall.

Ara, amb la perspectiva de la responsabilitat que comporta ser monitora i veure'm reflectida en la canalla, procuro transmetre el què he après. Perquè encara que jo disposi de tot, no per tothom és així, els mitjans dels quals disposem per arribar a una finalitat concreta, en aquest cas el gaudi, el plaer d'un joc, ens allunyen els uns dels altres. Què millor que desprendre'ns de tot allò que ens separa, doncs? Poder caminar junts, lliures de diferències externes, per un mateix camí que ens fa més companys i evita disputes, gelosies, rancors.

I encara ara procuro recordar-ho, ser així. La utilitat, la senzillesa, són unes eficaces maneres d'entrar al cor de la gent i, sens dubte, d'apropar-nos a allò que anomenen felicitat.

LA MENT HUMANA

...és així d'estranya. De recargolada. De perversa... Tant serveix per millorar la nostra exisència i els nostres objectius com per complicar la vida dels altres. Perquè veure una necessitat bàsica empresonada d'aquesta manera és una sensació angoixant (atiada pel record d'una tarda d'agost en la que vaig necessitar entrar a comprar aigua a l'hostal que hi havia on ara hi ha la font, i no me'n van voler vendre). No tenim dret a fer aquestes coses, la natura és quelcom a compartir, sense amo ni senyor. Aquesta font mateix, revinguda, pot escapar de les reixes que empresonen el doll d'aigua. I no la pararà ningú. I oblidar així barreres inútils, humiliants, denigrants, que només fan que separar races i classes socials i generar odis i desesperacions. Aquí tenim de tot (o això creiem ara, o almenys a alguns anys vista) i en canvi, dediquem el nostre esforç a empresonar, frenar, el què tothom necessita i que passa així a ser possessió exclusiva només d'uns quants il·luminats. M'agradaria no haver de veure aquests petits signes que em creen la sensació d'estar perdent el temps.

COM LES SALAMÀNDRIES

De vegades no sé si la meva pell és com un tel de ceba o, per contra, forma una gruixuda escorça definint el contorn del cos, impenetrable. No tinc clar si el què m'afecta és fruit d'una mala comunicació amb l'entorn, per falta d'empatia potser, o bé és una implicació major de la necessària, un grau d'esforç que a la llarga, si no és recompensat, s'acaba fent feixuc. No ho sé, i això és el què provoca en mí unes ànsies inexplicables de voler fer com les serps, arribant a sentir enveja per elles. Voldria poder mudar la pell, deixar enrere l'anterior carcassa per lluïr-ne una de nova, més tendre, millor. Una cobertura llisa, però no un llis sedós i amable, fins i tot empalagós, de vestit de gala, sinó un llis de salamàndria. Un llis humit i llefiscós, on només penetri l'aire, i les altres coses, no vitals, rellisquin.

En diuen autodefensa...

AVATAR

Els humans sóm una merda. Parlant clar. No tinc forces per retenir-me a dins el què penso, veig. És així i ni ens n'adonem, o volem obviar-ho, tancar els ulls i fer com sempre. No sé què és ben bé el que ens mou, però no ens pot dur a bon port, de cap manera. Es veu d'una hora lluny. Els humans, de vegades, sóm repugnants.


L'home, i quan parlo de l'home vull dir l'home i la dona, i per sort no tots, l'home, deia, té tendència a la facilitat. És per això que sols valora només allò tangible i que té per si sol un valor concret: els diners. No entenc aquesta dèria, ja que els diners no tenen més valor que el que els hi donem nosaltres, i en certes situacions tampoc fan cap servei. Què són els diners al costat d'un immens paisatge, d'una bella posta de sol entre les muntanyes? Els diners no ho són tot. Ni molt menys. Més aviat, i davant els plaers de la vida, tendeixen a ser poca cosa.


L'home es considera més important que cap altra espècie del planeta terra, per més lligada que hi vagi la seva existència. No sap veure aquest matís. És molt trist; l'espècia humana va ser dotada d'intel·ligència per a sobreviure, no per a destinar-la a projectes que sols millorin la seva qualitat la vida (i la resta del món, que s'espavili). Però la Història avança... i hem perdut tot lligam amb la terra que ens envolta, amb la natura que ens acull i ens deixa créixer entre les branques de les seves plantes i el pèl suau dels animals que ens alimenten. Ara tot això sona a hippie, a persona estranya, a algú que viu despenjat del món. I el problema és que tots ens hem oblidat del món... i el món és allà, i no està sa, i cap polític entén els seus crits de dolor.


Els nostres avantpassats sí que sabien de què parlo. Vivien d'allò que la terra els donava i de poc més. En alguns països, és ric qui té més cabres. Si es té sostre, llit, família i salut, té prou sentit, això, no? Els indis Cree deien fa temps el què ara no volem sentir. Quanta raó tenien quan, fa anys, proclamaven que "només després que el darrer arbre hagi estat talat, només després de que el darrer riu hagi sigut enverinat, només quan el darrer peix hagi estat pescat... només llavors veuràs que els diners no es poden menjar."

XAUXA

No sé on és aquell país del que tanta gent parla, malgrat sempre he anel·lat tenir la sort de poder-hi passar, almenys, unes vacances. Es diu Xauxa, i tot i que ningú me n'ha sabut indicar el camí, tinc la sospita que no cau tan lluny o, si més no, no és difícil tornar-hi. I això és així ja que gosaria afirmar que alguns afortunats que viuen entre nosaltres, alguna o altra vegada hi han estat, han tingut la joia de veure'n els seus esplendorosos fruits i el privilegi d'endur-se'n una mica de la poderosa sort que allà regna cap aquest món ple de desastres i incomprensió. La documentació a les biblioteques és escassa, algun poema i quatre contes per a nens. He hagut de fer feina bruta: dissimuladament, espio tals sospitosos i, sense que se n'adonin, procuro veure si mai duen cap mapa a la butxaca, o si, per casualitat, tenen intencions de tornar.

No obstant, i havent passat anys des de les primeres investigacions, he perdut parcialment la fe en l'existència d'aquest país meravellós. I dic parcialment perquè segueixo pensant que Xauxa existeix, però tanmateix potser no és com ens l'imaginem. Potser no és més que un estat d'ànim, una manera de ser, enlloc d'un país físic. Potser és un no preocupar-se, un anar fent assossegat pels anys, un vaivé que amortigua tots els cops. Una tranquil·litat, una serenor que fa que no pensis en el què vindrà demà, i gaudeixis de l'avui tant i com les vint-i-quatre hores del dia et permetin. Un no mirar endavant més que en el minut següent, una despreocupació pels aconteixements que poden passar a quatre passes del teu cos que impedeix que el propi món s'eixampli més de cinc pams. Una felicitat autoïnduida, però tanmateix falsa i dolça.

JO SÓC UN ALTRE

No sabria explicar ben bé l'argument, però és que potser no en té, potser és l'excusa per explicar algunes històries curioses. Potser, he dit, no ho tinc clar. És cert que li he intentat buscar mil i una dobles lectures, però al cap i a la fi, la única cosa que se m'acut és que estic perdent el temps, ja que n'hi hauria ben bé prou si em quedés amb el què vaig veure: n'hi hauria de sobres.

No és recomanable fer-se una idea de quelcom fonamentada en les crítiques dels altres abans de veure-ho en persona, ja que això condueix, moltes vegades, a la decepció. Aquest cop, i després d'un any d'haver suspès les representacions per afonia, Sergi López tornava a la càrrega amb Non Solum, i com que les expectatives havien tingut temps de crèixer, les entrades per aquest mes de representacions estan a punt d'exhaurir-se si no ho han fet ja. Evidentment, tothom que va a veure l'obra hi va amb la idea al cap que allò serà un espectacle memorable. Ni un bri de decepció: realment, les crítiques estan a l'alçada.

Impecable Sergi López durant 1h i 35min (segons el programa de mà), amb un inici contudent però pujant de to. Un? O tot l'escenari ple? Semblava que en fossin centenars, els veies allà cridant, manifestant-se, "tots sóm un, tots sóm un!" cridaven a l'uníson, mentre discutien quines eren les seves diferències, que al ser tots ells iguals, eren el tret que els unia i els feia ser encara més iguals. Qui era l'actor, l'autèntic? El cadastre, el veí, el llauner que treballava despullat? o el negre, o la dona, o el que fa allioli sense all, o l'home estàtic...? Les possibilitats són infinites i es materialitzen a l'hora. Tot plegat, les preguntes metafísiques sobre què hi fan allà tots els altres iguals, i on són, desemboquen en la història de la dona que dorm dins la caixeta, en divagacions polítiques... dins un horitzó que mai s'acaba ni saps on et durà.

TIGRE BLANC

"(...) els homes es casen amb un altre home en comptes d'escollir una dona. Ho vaig escoltar a la ràdio. Això està arrossegant a l'home blanc cap al declivi. A més a més, els blancs fan servir massa els telèfons mòbils i es fan malbé el cervell. És un fet contrastat. Els telèfons mòbils provoquen càncer cerebral i t'escurcen la masculinitat; els japonesos els van inventar per reduir el cervell i les pilotes dels blancs alhora. Això ho vaig sentir dir una nit a la parada d'autobusos. Fins en aquell moment jo estava molt orgullós del meu Nokia i l'havia ensenyat a totes les noies del centre d'atenció telefònica amb les quals tenia l'esperança d'anar-me'n al llit, però després d'això el vaig llençar immediatament. Si em vol trucar, haurà de ser a una línia de telefonia fixa. No és bo per al meu negoci, però el meu cervell és massa important, senyor: és l'única cosa que té en aquest món un home que pensa."

Aquesta és la història d'un home al qual li falta un bull, com qualsevol ciutadà de l'Índia que ha hagut de deixar els estudis a mitges perquè un familiar es casa i calen diners, però que vol ser un emprenedor. La història d'algú que viu a les Tenebres, la part més pobra i en pitjors condicions del país, i que arriba a Delhi i s'hi acaba corrompent, com el seu amo, malvivint tot empatxant-se amb cadascun dels possibles vicis de la ciutat. La història de qui aconseguiex sortir del Galliner en el que habiten tots els hindús de castes baixes que creuen que algun dia algú començarà una revolució per a ells i els alliberarà dels seus amos esclavistes i maltractadors.

Per al Tigre Blanc totes aquestes situacions són quotidianes i les encaixa amb total naturalitat. És normal que a casa seva la búfala d'aigua sigui la que va més tipa, o que la gent pugui morir a l'hospital esperant una atenció sanitària que no està disponible les 24h del dia. És normal dormir en un soterrani ple d'escarbats o que al nèixer es descuidéssin de posar-te un nom. Per això s'arriben a entendre les raons que duen a Munna, el noi, a pensar com pensa, a actuar com actua... per ser lliure. I això és el què ell pretén que entengui el Primer Ministre Xinès abans que visiti el país en una recepció oficial on tot el què se li mostrarà no és el què els ciutadans hindús han de patir cada dia.

Una lectura àgil, divertida alhora que sorprenent, interessant, amb una intensa crítica social... Realment és un gran llibre. I una bona manera de fer-te una idea de com és l'Índia que no solem veure mai, a més a més, retratada de primera mà pel jove guanyador, al 2008, del premi Man Booker, Aravind Adiga.