dijous, 5 de novembre del 2009

XAUXA

No sé on és aquell país del que tanta gent parla, malgrat sempre he anel·lat tenir la sort de poder-hi passar, almenys, unes vacances. Es diu Xauxa, i tot i que ningú me n'ha sabut indicar el camí, tinc la sospita que no cau tan lluny o, si més no, no és difícil tornar-hi. I això és així ja que gosaria afirmar que alguns afortunats que viuen entre nosaltres, alguna o altra vegada hi han estat, han tingut la joia de veure'n els seus esplendorosos fruits i el privilegi d'endur-se'n una mica de la poderosa sort que allà regna cap aquest món ple de desastres i incomprensió. La documentació a les biblioteques és escassa, algun poema i quatre contes per a nens. He hagut de fer feina bruta: dissimuladament, espio tals sospitosos i, sense que se n'adonin, procuro veure si mai duen cap mapa a la butxaca, o si, per casualitat, tenen intencions de tornar.

No obstant, i havent passat anys des de les primeres investigacions, he perdut parcialment la fe en l'existència d'aquest país meravellós. I dic parcialment perquè segueixo pensant que Xauxa existeix, però tanmateix potser no és com ens l'imaginem. Potser no és més que un estat d'ànim, una manera de ser, enlloc d'un país físic. Potser és un no preocupar-se, un anar fent assossegat pels anys, un vaivé que amortigua tots els cops. Una tranquil·litat, una serenor que fa que no pensis en el què vindrà demà, i gaudeixis de l'avui tant i com les vint-i-quatre hores del dia et permetin. Un no mirar endavant més que en el minut següent, una despreocupació pels aconteixements que poden passar a quatre passes del teu cos que impedeix que el propi món s'eixampli més de cinc pams. Una felicitat autoïnduida, però tanmateix falsa i dolça.

2 comentaris:

Eli ha dit...

Marta, Xauxa existeix, només que és personal i intransferible. Jo et diré on està, a dins de cadascú. N'hi ha un trosset a dins de cada emoció a dins de cada vivència. El que no sé és si és possible ajuntar-los tots alhora. Potser sí però estic segura que no és fàcil.

No sabia que portaves un blog tant xulo com aquest. Jo he fet un parell d'intents però mai he sigut prou constant per fer un treball com el teu!
He estat xafardejant cosetes per aquí i crec que t'he conegut una miqueta més. Ningú m'havia dit que escribies tan bé i que tenies tantes coses a dir.

Una abraçada!

Eli

Marta Casadesús ha dit...

Ostres, Eli, moltes gràcies pel què em dius, em fa molta il·lusió!
El blog el vaig començar com un exercici per no oblidar-me d'escriure (senzillament de no fer faltes d'ortografia, de posar els punts i les comes on toquen, de no perdre vocabulari) amb tants números com veig cada dia, que llavors resulta que els enginyers no saben escriure i no m'agrada gens que s'assocïn aquests dos conceptes! El problema, si t'he de ser sincera, és que ara per ara està molt abandonat, sempre que tinc alguna cosa a dir-li em falta temps per fer-ho, i em sap greu, perquè llavors estic saltant-me la finalitat per la qual existeix. Però comentaris com els teus ajuden! Espero que puguis llegir més coses, i més sovint si no és demanar massa!
De nou, moltes gràcies! I una abraçada també per a tu!