diumenge, 13 de novembre del 2011

CONTRARIS


És cert i lícit que hi ha paraules que no es poden definir per sí soles, inexplicables si no existeix el seu contrari. No és agradable pensar que el fet de fer una cosa ben feta sigui assetjat, sempre, tant de prop pel seu contrari. Sempre hi ha la temptació o la caiguda a l’aguait, fent necessària la negació del valor negatiu per a assolir el positiu. Talment dos antagonistes de la maneta, dos oposats inseparables, units una proximitat que no deixa de ser curiosa, alhora que maliciosa. 

Resulta interessant pensar en els significats dels mots, però és més pràctic divagar amb exemples quotidians: perquè, què és una bona persona? I què fa aquell que no ho és? Sempre he pensat que una mala persona és aquella que preferirà fer mal als altres, quan a qui no se li pot aplicar aquest adjectiu se’l farà abans a un mateix. No obstant, aquesta és una definició molt personal i concisa, alhora que implica l’ús de dos conceptes sinònims, el bé i el mal, lligats íntimament dins l’imaginari popular a imatges bíbliques. El rerefons cristià de la nostra societat fa aquestes associacions, però desenganyem-nos: bona i mala gent n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà sempre i a tot arreu. És, per tant, un tema universal.

A tall d’exemple, m’és d’absoluta obligació il·lustrar el comentari amb una conversa pescada un dia al vol, al carrer, però que ho diu tot. El cas és el següent: una dona gran, acabant de sortir de missa, s’adona que no té el seu ventall, però fent memòria s’adona que se l’ha descuidat al banc. Per no haver de tornar enrere pensa que ja el trobarà l’endemà. Lògicament, si se l’ha descuidat en una església, ningú li haurà robat, entenent que en un temple no hi tenen cabuda aquest tipus d’actes ni la gent que els comet. Doncs bé, què va passar? L’endemà el banc estava buit, sense rastre del ventall. Entenc que en aquesta història els conceptes de bona i mala gent venen definits, tal i com deia, per una doctrina religiosa, però no crec que això impedeixi fer-ne una bona reflexió, en tant que la situació no deixa de tenir una lògica del tot raonable. 

I com que no existeixen els uns sense els altres, crec que sovint són aquells qui no són benèvols amb el seu entorn els que ajuden a perfilar el caràcter dels altres. L’enforteixen, el fan més evident. En aquest cas els bons són els dèbils, sempre maltractats, però amb una recompensa en forma d’una serenor, d’una claredat: potser no sabran, donada la complexitat de la vida, quin camí agafar en una nova situació on hi hagi diverses opcions a escollir, però estic convençuda que sí que sabran quin és el que mai tornaran a prendre. I això, ja és molt.

dissabte, 12 de novembre del 2011

DIVENDRES

La gran ciutat, la gran desconeguda. Infinits petits racons en una tarda fent-se de nit. Mil llumemetes. La vida assossegada enmig del batibull, de l'anar i venir. De fet, també jo vaig i vinc, però avui amb més calma, amb la calma que proporciona el deler de fer les coses pel gust de fer-les. Mil rellotges. El tren i la seva gent, tantes cares i tantes històries subterrànies, entre crits, nens i bicicletes. Mil històries. Després, la llum, emergint, i jo com una nena petita descobrint el món, embadalida a cada racó on hi ha una mica de color. Ganes de perdre'm, aranyes de cristall i merceries. Mil reflexes. I les coses noves: silenci i paraules, tràfec, coincidències, actors i filòsofs, més rellotges. Mil cançons.

dilluns, 7 de novembre del 2011

COMPANYIA

I tu, que eres aquella presència cordial en les nits fredes, aquella mà suau i ingràvida, tu, també has marxat. La teva única llar es trobava en l'oníric terreny dels meus somnis i aquesta nit, definitivament, n'has fet les maletes. Sé que malgrat et volia dir adéu (i que et buscava, i no et trobava), he sigut jo qui, severa, ha preferit prescindir de la teva presència reconfortant. Vés, company, fuig allà on t'esperin. I no siguis gelós i deixa vacants els llocs que puguin ocupar d'altres assenyats. Que mal auguiri era, que sempre et somiés marxant.

divendres, 2 de setembre del 2011

ETIQUETES

Ja he escrit sobre això, també me n'haureu sentit parlar els que em coneixeu. Però deixeu-me mencionar, un cop més, la meva incomprensió vers un fet que sembla ser vital per a aquells que es mouen al voltant del món de la música: el fet de posar etiquetes. A tot. La imperiosa necessitat de classificar, d'ordenar, de custodiar sota un mateix títol un conjunt d'elements. El més curiós del cas és que, un cop feta aquesta classificació, l'autor en questió segurament no té cap problema de consciència. Doncs bé, que sàpiga que jo el tinc, i se'm remou l'estómac només de veure coses com les de l'imatge. Discs de cantautors, d'ska, de rumba, de mètal... tots sota el títol de "pop-rock català". Podria ironitzar dient que encara gràcies que aquest cop són dos els gèneres que comparteixen la titularitat de tot el què es fa en aquest petit país, però tot plegat ja cansa. Ja n'estem farts, d'aquesta poca predisposició per a entendre les coses. Que el rock català o bé engloba una època ja passada, la del Sant Jordi del 92 (amb grups del moment com Sau, Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra o Lax'n'busto, per mencionar-ne alguns), i tot i així entre cometes, o bé no té raó de ser. Simplement, el rock català no existeix. Què vol dir rock català? Que s'ha creat un nou estil? M'atreveixo a entrar en un camp que desconec totalment (per tal motiu qualsevol crítica serà benvinguda), però entenc que la música és igual a tot arreu en el sentit que l'idioma, el tret que localitza una cançó, només està present en les lletres. Llavors, en tot cas, suggereixo el terme "rock en català", que no és pas nou i algú bé que l'usa. Així doncs, siusplau, que ningú em torni a dir que Obrint Pas fan pop-rock català. Siusplau.

dimarts, 30 d’agost del 2011

JUST EN AQUELL INSTANT

Me'n vaig, m'esmunyo en el moment precís. Just en aquell instant en el que diria em quedo. Just llavors, perquè és durant aquests segons que es compleix l'encanteri: jo me'n vaig, físicament. Però no m'he mogut del teu cap. Busca'm, pensa'm. Allà em trobaràs, esperan-te. Fes de mi el què vulguis ara que només sóc un cos sense consciència. Juga amb el futur i assaja, si vols, el proper i físic moment.

dimarts, 19 de juliol del 2011

L'ENDEMÀ

Mica en mica vas endavant. No saps ben bé els motius, els perquès. Tot t'hi empeny, és llei de vida. Mires al voltant i no hi ha res que et sostenti. T'has aixecat sola. I així és com has de seguir el teu camí, així és com has de començar la cerca d'aquest nou món que et comprengui i t'embolcalli les nits fredes de cada hivern que ha de venir. Has crescut alguns mil·límetres, i amb això n'has de tenir prou: alça el cap i mira amunt, encara que no et sentis orgullosa de tots i cadascun dels teus actes. Intenta redreçar les teves passes constantment i prepara't pel moment en què podràs dir que has vençut.

Sona: Assetjat per l'immens buit, Titot i David Rosell

dilluns, 18 de juliol del 2011

VACANCES DE JO

Aquell delit que consisteix en les immenses ganes de fer vacances de ser algú, dels esforços que això suposa i les incomoditats que genera. Passar a no ser ningú més que un cos més al carrer, fent qualsevol tonteria. Aquell delit que consisteix en la immensa sensació de llibertat que, en aquestes circumstàncies, s'experimenta. Unes vacances de ser jo, per passar a ser una més, i punt.

Sona: Mai pots ser tu, Sangtraït