Ja he escrit sobre això, també me n'haureu sentit parlar els que em coneixeu. Però deixeu-me mencionar, un cop més, la meva incomprensió vers un fet que sembla ser vital per a aquells que es mouen al voltant del món de la música: el fet de posar etiquetes. A tot. La imperiosa necessitat de classificar, d'ordenar, de custodiar sota un mateix títol un conjunt d'elements. El més curiós del cas és que, un cop feta aquesta classificació, l'autor en questió segurament no té cap problema de consciència. Doncs bé, que sàpiga que jo el tinc, i se'm remou l'estómac només de veure coses com les de l'imatge. Discs de cantautors, d'ska, de rumba, de mètal... tots sota el títol de "pop-rock català". Podria ironitzar dient que encara gràcies que aquest cop són dos els gèneres que comparteixen la titularitat de tot el què es fa en aquest petit país, però tot plegat ja cansa. Ja n'estem farts, d'aquesta poca predisposició per a entendre les coses. Que el rock català o bé engloba una època ja passada, la del Sant Jordi del 92 (amb grups del moment com Sau, Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra o Lax'n'busto, per mencionar-ne alguns), i tot i així entre cometes, o bé no té raó de ser. Simplement, el rock català no existeix. Què vol dir rock català? Que s'ha creat un nou estil? M'atreveixo a entrar en un camp que desconec totalment (per tal motiu qualsevol crítica serà benvinguda), però entenc que la música és igual a tot arreu en el sentit que l'idioma, el tret que localitza una cançó, només està present en les lletres. Llavors, en tot cas, suggereixo el terme "rock en català", que no és pas nou i algú bé que l'usa.
Així doncs, siusplau, que ningú em torni a dir que Obrint Pas fan pop-rock català. Siusplau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada