divendres, 3 de març de 2017

QUAN LES OMBRES ES DISSIPEN


Sabem de Verdaguer que és autor de Canigó, de l’Atlàntida, i potser en coneixem la seva faceta excursionista o els moments finals, practicant d’exorcismes. No tan coneguda és, però, l’etapa més jovenívola, quan mossèn Cinto encara no era mossèn sinó un sagal que, si no tenim en compte que sempre portava una llibreteta a sobre, poc tenia de diferent respecte els seus companys de sega o seminari.

Un punt de partida interessant si el què es pretén és apropar els versos del poeta al públic actual. Una feina immensa tenint en compte que les lectures obligatòries en èpoques adolescents tendeixen a fer passar per alt històries que, de dur el segell Disney, no ho farien tot i tenir continguts similars. I és que la transformació de part de l’obra de Verdaguer en una òpera rock no té pèrdua. És, de fet, un exercici necessari per conèixer el propi país, quasi un deure de caire didàctic. Arnau Tordera ha sigut l’encarregat dels arranjaments d’un projecte ideat per Pere Tió i Pep Paré com a acte de colenda de la capitalitat cultural catalana de l’any 2016, atorgat a Vic. És evident que Obeses no podia fallar a la cita. Qui, sinó, millor per donar forma a la idea? L’estrena pre nadalenca a l’Atlàntida de la ciutat ho va deixar clar, i ara, des del Romea barceloní, es confirma.

Verdaguer, ombres i maduixes se situa just en el punt crucial en el qual la vida es pot decantar cap a un costat o cap a un altre. Un Verdaguer jove (Arnau Tordera) és interpel·lat per la seva pròpia maduresa (Ferran Frauca) mentre revifa vells sentiments que es plasmen en les seves primeres obres. Unes històries fresques que, lluny de presentar un argument complex, se’ns presenten quasi com a quadres costumistes de l’època, fins i tot amb alguns tocs de Pitarra que fan que tot plegat tingui la seva gràcia. En Cinto es mostra proper perquè és com nosaltres, però també perquè les peces que ell i els seus companys interpreten no ens sonen enrevessades. Pels que, com jo, no hi entenem gaire: barregeu un cabaret, la Trinca, Mar i Cel i alguna picada d’ull a Obeses, i ens entendrem. Les melodies ajuden a fer l’obra fresca i apta per tothom, diferent del magistral i despullat Canigó de Lluís Soler. Una bona manera d’iniciar-se en el ric imaginari romàntic del poeta per després, si un ho creu convenient, seguir tastant altres registres.

A banda de la part musical, la modernitat la marquen també els textos escollits, sobretot l’elusió de la part més romàntica, el fet d’evitar la idea de “si no m’estimes la meva vida no té sentit”, que no cal perpetrar eternament. Verdaguer ho feia, però ara són altres temps. Estem davant d’un musical ensucradíssim, és evident. I és clar, els sentiments hi són, però és molt d’agrair que el seny no es faci fonedís del tot.

A Obeses els agraeixo sobretot la companyia etèria després de tants d’anys de sentir-me sola. Un llegeix Canigó als quinze anys per iniciativa pròpia, en memoritza versos perquè li agrada i se sent estrany quan aixeca el cap del llibre i s’adona, amb certa decepció, que el món va en una altra direcció. I ahir el teatre estava ple. Les coses canvien i en podem estar contents. Obeses supera amb nota el canvi de registre i s’obre davant seu un nou camí, il·luminat per un càlid sol de primavera i amb camps de maduixes a banda i banda.


Cap comentari: