Les metàfores, de vegades, són tangibles i visitables. La porta és oberta, el sostre ens cau a sobre i els productes químics de sota els nostres peus amenacen en fer-ho volar tot pels aires. Tot és tan surrealista que podríem parar el sol a la terrassa encara que fos mitja nit, si no és que ens el tapa el núvol de casa els veïns. És fosc però ens il·luminen els cotxes, i amb això n'hi ha prou per poder dir que no tractem bé el patrimoni. Estimar el territori no és ben bé això. Obrir-lo i tancar-lo a tothom, museu de decadència. Tampoc cal gaire més llum per veure-hi clar. Quin consol ens queda, si aquest es perd? Que jo sàpiga: cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada