És un fet: escric força sobre música al blog. Sovint, però, també decideixo no acabar publicant allò que en algun moment de motivació irracional redacto. El motiu és senzill: jo no tinc ni idea de música, i hi ha dies (d'aquells de pocs ànims que tots tenim de tant en tant) que em sembla totalment absurd parlar d'una cosa que desconec. Víctima d'un sentiment mescla de culpa per intrusisme professional i de por al rídicul a parts iguals, els paràgrafs acaben desats en algun arxiu, en alguna carpeta, resguardats per l'oblit i la calma aparent de la meva consciència.
Però realment tinc raó? No. Quan parlo de concerts no pretenc embolicar-me a discutir el virtuosisme dels músics o l'afinament dels instruments, per exemple, perquè (a part que em seria impossible), la música, al meu entendre, és més que això. La música és un llenguatge, un mitjà per arribar a la gent, però allò que pretén transmetre és universal. Les sensacions que ens causa són inherents a l'ésser humà, no cal cap aprenentatge per sentir-les, però sí que cal certa habilitat per provocar-les.
En el meu humil parer, si hi ha algú que d'això n'és mestre, és en Xarim Aresté. Si pugués, escriuria en veu baixa, al parlar d'ell. Em fa por trencar-lo, perquè de vegades tinc la sensació que és de vidre. Tot allò que fa és un devassall d'emocions, una font d'intimitat sincera, una humanitat sorprenent, que em faig creus com pot voler compartir de forma tant oberta. En Xarim toca amb el cor, i com que per ell la tècnica o l'instrument que li caigui a les mans no és problema, no existeixen filtres que aturin la seva inspiració, que ens regala en format de cançons, pura.
Hiperactiu de mena, ha sigut després de l'etapa com a líder dels desapareguts Very Pomelo que ha iniciat el camí en solitari publicant l'autoeditat Lladregots, sense deixar de participar alhora en altres projectes. Ara el presenta en format trio amb la Massa Coral de Sant Marrà, units tots tres per una gran complicitat. I així, la fragilitat, dalt l'escenari, es vesteix contundent, posseïda per la potència d'un rock'n'roll frenètic, visceral, com pocs es veuen en aquestes terres.
El passat dia 17 de juliol ens demostraven tot això al Voilà de Manresa, en una mescla de temes dels Pomelos i propis, tant dels ja editats com inèdits. Espero que això sigui sols l'inici: en Xarim ve carregat d'energia, i tanta sinceritat (en un món, el de la música, on paradoxalment no abunda) no es pot deixar escapar.
2 comentaris:
El Xarim és molt gran, i aquest blog no es queda pas enrere: miraré de seguir-lo de prop. Molt d'acord amb la teva concepció de la música. Salutacions!
M'agradaria ser més objectiva, però al parlar de sensacions la cosa es feia complicada i el missatge sí, ha sigut molt positiu, però espero que hagi servit d'alguna cosa. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada