És ben sabut que la primavera altera les hormones, i habitualment es diu així, en termes generals, perquè no es pot fer cap excepció. A partir d'una certa edat, no hi ha adult que s'escapi d'aquesta savia predicció. I un dels llocs on tal afirmació és contrastable d'una manera més fàcil és a qualsevol gran establiment de moda. Fixem-nos, sense ser això gaire difícil de fer, en un espècimen que ocupa aquests espais quan s'omplen d'escots i transparències: la moderna de la tercera edat.
Sobrepassa els seixanta, però mal el maniquí no sigui el que havia estat, fa com si no se n'hagués adonat, o com si una bon maquillatge (bon per quantitat, vull dir) ho arreglés tot. De pell absolutament socarrimada pel sol, vesteix colors llampants i pantalons estrets. Duu ulleres de sol, pròtesis de genoll i va de festa cada dissabte.
Imagineu-vos-la triant un vestit en una botiga de roba qualsevol. El vestit és curt, escotat i platejat, ple de lluentons, des de la vora als tirants. Ella, cofoia per la troballa, se l'endurà a l'emprovador. Ella, optimista, començarà a tibar-lo amunt abans de notar el primer sotrac: el del greix que s'acumula a les cuixes i que es queda fora del vestit, que no puja més amunt. Segona embestida per fer-lo entrar i aquells grams de més malden per no encabir-se en aquell horror de disfressa, vibren i s'acumulen juntament amb la pell sobrera que els conté. A la tercera el vestit aconsegueix superar el primer obstacle i segueix amunt, on s'encalla per la part del darrera. Ella, carregada de paciència, prou mala llet i convençuda que aquella peça de roba és de la seva talla, insisteix.
Mica en mica, centímetre a centímetre, aquell escandalós vestit va cobrint el cos vell i la pell donada rellisca avall, xuclada per la gravetat. Mica en mica, milímetre a milíemtre, cada saxó queda cobert per un teixit lluent, cada plec embotit dins un uniforme que, més de festa, sembla una disfressa de sardina. La lluita és aferrissada, i sembla no tenir fi, ja que la futura propietària està al cent per cent convençuda de que, si ha trobat aquella peça i s'hi ha fixat, és perquè l'estava esperant precisament a ella. Ella n'està tant segura com les costures estan a punt de manifestar tot el contrari.
Finalment, s'esdevé allò que semblava improbable i, poc a poc, la vella s'erigeix lentament i fins on les vertèbres li permeten. Es mira al mirall, i allò que havia de ser un inici de somriure orgullós se li capgira i el gest li contrau el rostre. Ja no és ella, ja no és una dona, sinó una dona-tonyina. Intenta cridar però al fer-ho s'adona que l'aire no li omple els pulmons, fet que li fa obrir i tancar la boca ininterrumpudament, d'una manera grotesca, a mode de peix fora de l'aigua. Ja no veu els lluentons com a sí sinó com escates, i sent les cames inseparables, no aptes per a fer un sol pas. De cop, perduda, no entén res. El vestit l'ha canviat.
I allà està ella, la ex-dona moderna, popularment coneguda com la dona-tonyina. I allà està ella, en qualsevol emprovador de qualsevol botiga de roba. I mentre malda per trobar una cremallera, s'ofega, s'ofega...
Mica en mica, centímetre a centímetre, aquell escandalós vestit va cobrint el cos vell i la pell donada rellisca avall, xuclada per la gravetat. Mica en mica, milímetre a milíemtre, cada saxó queda cobert per un teixit lluent, cada plec embotit dins un uniforme que, més de festa, sembla una disfressa de sardina. La lluita és aferrissada, i sembla no tenir fi, ja que la futura propietària està al cent per cent convençuda de que, si ha trobat aquella peça i s'hi ha fixat, és perquè l'estava esperant precisament a ella. Ella n'està tant segura com les costures estan a punt de manifestar tot el contrari.
Finalment, s'esdevé allò que semblava improbable i, poc a poc, la vella s'erigeix lentament i fins on les vertèbres li permeten. Es mira al mirall, i allò que havia de ser un inici de somriure orgullós se li capgira i el gest li contrau el rostre. Ja no és ella, ja no és una dona, sinó una dona-tonyina. Intenta cridar però al fer-ho s'adona que l'aire no li omple els pulmons, fet que li fa obrir i tancar la boca ininterrumpudament, d'una manera grotesca, a mode de peix fora de l'aigua. Ja no veu els lluentons com a sí sinó com escates, i sent les cames inseparables, no aptes per a fer un sol pas. De cop, perduda, no entén res. El vestit l'ha canviat.
I allà està ella, la ex-dona moderna, popularment coneguda com la dona-tonyina. I allà està ella, en qualsevol emprovador de qualsevol botiga de roba. I mentre malda per trobar una cremallera, s'ofega, s'ofega...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada