Càmeres amb mil megapíxels, internet, vols espacials, microxips i nanopartícules, gratacels a prova de terratrèmols, videoconferències, cirurgia estètica i làser, sincrotrons, trens bala, telèfons multifuncionals, enginyeria genètica, cotxes elèctrics, llibres electrònics, alta definició, roba biomimètica, cases domòtiques, telescopis precisos i microscopis igual de precisos, xarxes socials, infrarrojos i radiofreqüència, neu al tròpic, gespa al desert, transatlàntics, milions de gigues de memòria, ciutats subterrànies, energia verda...
I, tot i així, ens entossudim en treure el paraigües quan plou.
2 comentaris:
Lo de la cirurgia estètica m'ha agradat molt, de fet crec que té molta aplicació XD, per altra banda jo sempre he dit que m'agrada molt que plogui, des de l'olor típica de pluja fins al soroll en espetegar al terra. També he dit sempre que la única pena que plogui és que la pluja et mulla. Per això, per ara, encara (2012), si no fa vent, agafo el paraigües.
PD: El soroll de la pluja al paraigües també m'agrada ;)
La pluja té el seu encant (i el soroll al picar contra el teixit del paraïgues també, sí), però des del moment que, éssent un fenòmen natural, l'intentem parar d'una manera tant físicament evident, demostrem com en sóm d'absurds. Sempre contra natura i, en aquest cas, d'una manera tant flagrant i rudimentària. Mira, no deixa de sorprendre'm que no haguem inventat res millor.
Uri, miracle, em segueixes llegint! :-) I saps quedar bé i semblar sensible i tot! Ara seriosament: coincidim pel laboratori, aviat, suposo!
Publica un comentari a l'entrada