ÀNSIA

La vida? Tal vegada me la robaren aquells que feren crèixer, dins de mi, il·lusions. Sembraren una llavor que m'ofegava i marcia les flors d'un antic jardí. I un cop la vida, esmicolada en mil bocins, s'escampà ara i adés dins cors misteriosos, un cop fou tota fora de mi, deia, no vaig saber què fer per recuperar-la: com un estaquirot contemplava la dels altres passar. I tanta enveja insana! I tan poca ànsia per a buscar solucions!

MESTRES

Exclosa del joc la voluntat, l'atzar induït ja no serà ara una excusa. Tan sols valdrà l'atzar. Les regles es compliquen: que maliciós, el destí. I ara digue'm, mestre: quina serà la probabilitat que els nostres ulls es trobin?

He resseguit amb els peus i la memòria aquell tapís de viaranys que vàrem cosir en el sòl temps ha. He dirigit les meves passes cap aquells racons del regne de la ment on ens havíem trobat, a soles, dies i nits, nits i dies. He conegut indrets onírics mentre explorava les sendes del teu raonament. I he arribat a la conclusió que aquell cotxe aparcat damunt la rajola des de la qual un dia m'abraçaves estava profananant un espai sagrat. Aquells segons bé es mereixíen un temple. Un temple als petits i atzarosos moments d'estricte felicitat que ens serveixen per crèixer i comprendre. Comprendre i crèixer. Allà, al bell mig del pas, la gent aprendria a aprendre dels qui, atzarosament -repeteixo-, passen pel costat.

Ara bé. Els dies que la fortuna em priva d'aquests instants de temps, us prego que no em mireu als ulls. Tinc por que rere els finestrals entel·lats però oberts veigueu, asseguda a la barra del vell bar -malgirbada, el cap cot i el got a la mà-, la meva ànima trista, vagabundejant talment un gos perdut en un món absurd i massa real sense aquells personatges que el fan vital.

ESPECTRES

No m'havia plantejat anar al teatre, ahir. Estava desinformada sobre l'obra i temia que l'única atracció que tenia (i molta gent ho devia creure així) fos l'actuació de l'Emma Vilarasau. I estava ben equivocada. Quan en vaig sortir, tenia poques paraules per descriure el què havia vist. Ara, espero tenir-ne alguna més.

L'argument no és fàcilment digerible, ni molt menys. Seria molt difícil fer-ne un resum de poques línies. En cap moment es fa carregós, però la densitat dels temes tractats és tal que es crea una atmòsfera de tensió constant. No és d'estranyar que en l'època que es va escriure es creés polèmica, ja que encara avui en dia el debat sobre molts d'ells està servit. És interessant veure les diferents opinions sobre la situació entorn la qual gira l'obra, defensades per cadascun dels personatges amb uns diàlegs llargs en molts casos, apassionats i durs en tots ells. L'escenografia, senzilla però molt ben aprofitada, no es canvia en cap moment però ajuda a la creació d'aquest ambient depriment, tètric, en el qual molts cops sembla que falti l'aire.

L'interpretació per part d'Emma Vilarasau del paper d'Elena Alving és simplement increïble. Si una cosa em va sorprendre, per altra banda, és que era totalment diferent de com la veiem a la televisió. Un paper semblant, de dona maltractada i perseguida pel passat, però enfocat amb un caràcter molt diferent. Alguns actors, doncs, no canviarien massa el personatge. Els bons actors sí que ho fan. Interpretació, per altra banda, que no eclipsa la de Ramon Pujol, que arriba a l'alçada de la de Vilarasau. La resta, igualment perfectes, malgrat el pes dins l'obra no sigui tan important com els anteriors.

Que bèstia. Que brutal. Que exel·lent.

Demà, fins i tot, em miraré Ventdelplà. Amb uns altres ulls.

EL SENY I LA MUNTANYA

Sempre que agafo un diari arribo a la mateixa conclusió: que la muntanya és inexistent per a la resta del món. La informació ens arriba des de la capital, muntanya de ciment, ferralla i estrès, on la gent tan sols té afició als cotxes i al tennis, i l'únic verd que veuen és al camp de golf. Sí, molts alpinistes són de la costa. Sí, l'excursionisme és una activitat més organitzada en comarques litorals, per així dir-ho. Evidentment, compto les excepcions. Diuen que confirmen la regla. Però eteneu-me, el món en general està poc sensibilitzat amb aquesta mena d'activitats que respecten l'entorn, l'apropen i el fan sentir.

Darrerament i per desgràcia això no està essent així. El Mont Blanc ha obert un nou debat arran de l'accident ocorregut aquest passat agost, on vuit alpinistes van morir atrapats per una allau. Però fins a quin punt la seguretat priva la llibertat? Un permís per a accedir a la muntanya fa perdre l'essència de l'alpinisme? Alguns ho afirmen. Jo, la veritat, no sabria pas on posicionar-me: entenc les dues opinions. La seguretat i el respecte són essencials quan es trepitgen indrets tan salvatges. Tu pertanys a la muntanya, però aquest fet pressuposa intrínsec l'amor a la vida, tant a la que meravellosament se't mostra, esplendorosa, al voltant, com a la pròpia. La bogeria no duu enlloc més que a desgràcies i desenganys. Potser si qui es planteja fer una activitat d'aquest tipus no ha estat educat amb la prudència i conscienciació que això requereix sí que cal fer-li entendre, ni que sigui dràsticament, a correcuita, quins són els perills i precaucions que el medi que l'envolta demana. Val més prevenir que curar, i potser és millor en un cas així que tothom passi a raig dels imprudents. En tot cas, desconec la situació personalment, ja que la meva informació prové tan sols dels mitjans informatius i per tant pot ser influenciada per la desconeixença o subjectivització.

EL TERCER ULL

M'interessava saber quelcom del Tibet que, com a poble pacífic que és, fa anys que resisteix la ocupació xinesa i, per tant, la informació que ens n'arriba pot ser, segons la font, distorsionada. I casualment va caure'm a les mans allò que buscava: El tercer ull és un llibre escrit per qui sembla ser un autèntic lama que va fugir del Tibet durant la invasió comunista per arribar a "aquest estrany món occidental", en paraules seves. Certament la personalitat que s'amaga darrera del pseudònim de T. Lobsang Rampa és misteriosa, però sembla impossible que tot allò que ens relata no ho hagi viscut en la pròpia carn.

La duresa extrema de la vida en aquests paratges queda plasmada en cada acció del nen que algun dia serà lama. Des de la partida obligada de casa als exigentíssims examens, passant per l'ingrés al monestir o la perforació del crani per a obrir el tercer ull, aquell que veu l'aura de les persones. La levitació, les oracions, les expedicions cap al territori del Ieti... tots els temes sobre els quals un es pot preguntar es recullen en aquest relat, amb la intenció de fer-los públics i desmitificar tot allò que ho hagi pogut estar. Sempre, és clar, des d'una visió molt subjectiva.

Si una cosa em va ajudar a entendre el relat és, precisament, la convicció ferma de Lobsang Rampa en tot allò que diu, i la desconfiança vers l'home occidental i la ciència que professa. He acabat creient que tot el què explica és veritat. Per ells és ben veritat. La fe fa miracles. Tan sols el pròleg ja és un desafiament:

Algunes de les meves afirmacions, em diuen, potser no seran cregudes. Això és el vostre privilegi, però el Tibet és un país desconegut per a la resta del món. L'home que va escriure, d'un altre país, que "la gent anava muntada sobre tortugues de mar", va esser objecte de burles i se'n van riure. També els va passar això als qui havien vist "peixos-fòssils" vivents. Però aquests últims van ésser descoberts recentment i una mostra en va ésser duta en un avió refrigerat als Estats Units per a ésser estudiada. Aquests homes no van ésser creguts. Però amb el temps es va demostrar que havien estat exactes i que deien la veritat. El mateix em passarà a mi.

ELS DARRERS TROBADORS

No recordo com vaig assabentar-me de l’existència d’un Cd del magnífic duet format pel Titot i el David Rosell, titulat Viatge efímer a la vall dels mots. El que sí recordo és que vaig tenir treballs a trobar-lo. És un treball del qual se n’ha sentit a parlar poc (cal dir també que ja té els seus anys) però que no per això no val la pena.

No sabria massa com descriure’l. No es tracta d’un disc convencional. Ni per les lletres ni per la simplicitat acústica del seu so. Una cosa complementa l’altra, i malgrat l’únic instrument usat sigui una guitarra, les lletres omplen de musicalitat el buit de d’altres instruments. Aquestes tracten els racons més foscos de l’ésser humà, de sentiments punyents, viscerals, sovint tractats des d’un punt gore, o en tot cas fosc. Només cal veure els títols: Misèria, Odi, Desconsol... Després d’aquesta tirallonga d’adjectius tètrics deu semblar impossible que hi hagi quelcom de bo. No sabria dir què me n’agrada. Potser és que fa reflexionar, potser que està farcit d’un vocabulari extraordinari, o que parla de llocs i sentiments coneguts. No ho sé. En tot cas, la factoria Titot sempre sol ser una bona garantia.

Cal escoltar-lo més d’un cop i en conjunt. Sempre és recomanable contrastar amb un directe... vaig arribar tard. L’últim directe, al Vall, i jo que no sabia del projecte encara.

Surt el sol, rere Ensija neix
i reviscola el seu engir:
el Pedraforca S’engrogueix
i el Cadí revé gegantí.
La llum regruixa els camps del sud,
fila i pentina rebrecs amunt.
Els pins s’esbaten les lleganyes
amb el zelós vent matinar
i la terra basteix muntanyes
de vida tot el seu recer.
No queda res per desvetllar
ni cap misteri: tot venut.
Ja no queda res per menjar
tret de l’alfals furtat al rucs.
No hi ha prou draps per abriga’ns
ni prou carbó per anar atiant.
Guàrdies enrunades,
castells reconquerits,
pedres mil·lenàries,
combats desagraïts.
Però, si més no mentre s’apropa
l’anunciat enterrador,
dempeus m’acomiadaré
del Berguedà a trenc de plor,
i em fondré a la terra
no em fa cap por morir
renaixeré a Ensija;
tal vegada al Cadí.

DES DE L'ERA DE CAL MARTÍ I

Titot i David Rosell

Viatge efímer a la vall dels mots

UNA MODESTA OPINIÓ SOBRE ELS JOCS

Em sembla que les coses ja són prou clares. Si no: http://www.casadeltibetbcn.org/principal.html