postals d'Ítaca

CANIGÓ

2012-01-22T22:29:00.000+01:00

D'entrada, que et llegeixin una de les grans obres que ens ha donat el país, sense haver de fer cap més esforç que el propi de tancar els ulls i concentrar-se en la fluència de cada mot, enllà dels llavis del rapsode, és de per sí un privilegi. Si la veu que el recita és, ni més ni menys, que la veu portentosa de Lluís Soler, podem parlar ja d'un plaer exquisit.

L'adaptació del Canigó verdeguerià de la mà d'Antonio Calvo és recomanable principalment per tots els romàntics. Amb una escenografia sorprenentment inexistent, ens centrem obligatòriament en els sons, essent l'oïda la protagonista principal del muntatge. I els versos, convenientment dramatitzats, són interpretats d'una manera que embadaleix: melosos els uns, durs els altres, cantats alguns. El text es presenta còpia de l'original però abreujat: no és supèrflua una prèvia coneixença del poema íntegre per seguir el tempo àlgid de l'espectacle.

La música, per bé que sincopada al llarg del recital poètic, apareix indiscutiblement lligada al text quan aquest precisa d'un suport que ajudi a l'espectador a contextualitzar-se en el marc tràgic de la llegenda. Eduard Iniesta vesteix el poema en veu baixa però potent, amb precisió i domini dels instruments, sense fer abús de cap arpegi i causant una atmosfera crua i misteriosa. En voldries més, però la que hi ha és la justa per mantenir-se en el vital segon pla que li pertoca per no desequilibrar els mots.

Aparcar la quotidianitat per alleugerir l'existència en una deu de gestes èpiques. Somniar, per uns instants, que no hi ha congestes sinó mantells d'ermini sobre les carenes. Redescobrir passions que han quedat obsoletes en les nostres vides frívoles. Una delícia recomanable. I l'ai al cor: d'haver sabut d'antuvi que la tirallonga de versos era recitada de memòria, m'ho penso dues vegades. Quina impressió. M'agenollo davant l'actor. Llarga vida a la memòria. Llarga vida a Mossèn Cinto.

MICRORRELAT ABSURD AMB PRETEXT FOTOGRÀFIC: ODA A LES MACRO OBSERVACIONS

2012-01-15T20:44:00.003+01:00

Obro els ulls i, sense imaginar-m'ho, em trobo de sobte enmig d'un paisatge lunar. M'envolten monticles punxeguts amb camins circumvalatoris que duen a algun cim. Geometries d'una matemàtica exacta, cúmul de nombres auris.

Nebuloses de punts logarítmicament ordenats, disposats en un terreny pulcre on tot camí està marcat, de pèrdues impossibles.
Tot blanc, centíficament immaculat. I una cara fosca.

I, al cap d'una estona, naturalment: s'ha acabat el bròquil. Prenc perspectiva, que també va bé.

LA GRAN MENTIDA

2012-01-08T21:21:00.000+01:00

La nit de Reis és la nit de la canalla, les hores en què tothom està pendent dels més menuts i s'esforça perquè tot rutlli. L'engranatge de la gran mentida fa dies que va prenent forma fins la seva culminació, la nit del dia 5 de gener, data en què surt al carrer acompanyat d'un nombrós arsenal de voluntaris que s'hi afegeix per donar vida als principals personatges de la història. Història, però, que té la innocència dels xics com a eix principal, com a raó de ser: imaginem-nos per un instant quina quimera fóra la seva absència. I, per altra banda, mirat des dels seus ulls, qui s'hauria de creure un engany que implica tanta i tanta gent? Sens dubte, quelcom de real ha de tenir tot plegat.

De vegades, aquesta martingala em semblaria una burla si no fos perquè sé que en el fonament de la festa hi rau la bona intenció, esdevé gràcies a aquesta. El delit per veure aquells ullets espurnejants, una alegria pura, sense malícia, com només pot ser la d'un infant. No obstant, no es deixa de jugar amb el desconeixement d'algú, encara que aquest sigui el pretext per, justament, fer-lo feliç. Que en sóm, de recargolats.

Sí, aquell nen és feliç perquè els protagonistes del conte han trascendit les barreres bidimensionals del paper i ara se li planten al davant i, fins i tot, hi parlen. És feliç per una cosa que no és real. Idò, és real, la felicitat? Si calen tants esforços per embadalir a una criatura, potser sempre que sóm feliços, ho sóm enganyats (per un motiu o altre, controlable o no, tant se val). En tot cas, i com que al crèixer les possibilitats de ser-ho minven, fóra curiós alhora que útil avisar als menuts que la closca protectora de la innocència que els embolcalla durant els seus temps primerencs algun dia s'esquedarà fins trencar-se del tot.

I arriba el dia en què tot es descobreix. El nen veu la mentida, la comprèn i això l'apropa un xic més al món dels grans. Ara els rols es canvien i ell és un còmplice més. I, lluny d'enfurismar-se amb qui li ha amagant la realitat any rere any, només se sent desil·lusionat. Potser és l'únic cop en la seva vida en què no s'enfadarà amb qui l'enganya, perquè encara que ell no ho raoni, en el fons sap que només qui l'estima serà capaç de prendre's tanta molèstia de maquillar una història tan insostenible.

CONQUESTES

2012-01-04T17:26:00.000+01:00

"Y aquella frase de la ma demano y son cor, ¿La ma y’l cor?... !El cochino! Lo que li busca es la figa. Y bé que voleu que diga? (...) Fiquemnos ben dintre de nosaltres, escudrinyém ben bé nostres pensaments y nostras intencions y, quan en mitj d'una brillant reunió fem l'aleta a una hermosa, hi trobarém la figa; en lo fons dels aplaudiments que dediquém a una artista, ¿que hi ha? !la figa! ; en nostras galanterías y serveys a las damas ¿que hi busquém? !la figa! ; y en nostras relacions, pensaments, accions, flors y monsergas ab que disfressém nostra obsessió, figas y més figas!"

Així s'expressa el pròleg de l'obra Don Jaume el Conqueridor de Serafí Pitarra: ras i curt, ben clar. No gens errat ni desfasat, perquè de conqueridors n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà sempre. El rei En Jaume, tan tendrament retratat per Verdaguer en la seva infància i pernoctació a Campllong, creix, s'endinsa al món dels grans i no s'escapa de l'àvida i satírica mà d'en Pitarra, al cap d'uns quants anys d'haver guanyat fama en àmbits ben diversos.

Per altra banda, i ja que esmentem alguns personatges històrics, es fa ineludible Guillem de Berguedà. Era ell mateix qui feia bandera de les seves escomeses (verídiques o no només ho sap la Història) als llits dels seus enemics, en el moment que aquests deixaven filles o muller desemparades. Feia la guerra en un altre camp de batalla bo i valent-se de seva llengua esmolada com a millor arma. I així anar fent, la corrua és llarga. El temps passa, però el desvergonyiment d'alguns senyors queda, no havent-lo passat per alt els anys que li van caient a sobre.

En el fons, segurament el què queda és l'home com a tal, amb les seves vanidoses ganes de manifestar-se traduïdes en una exhibició d'intimitat, en unes llistes numèriques de conquestes, sense noms, que sempre m'han semblat un xic ofensives. La meva intenció no és pas culpar-los, però és clar, és inevitable l'existència d'un conqueridor sense una part conquerida, sotmesa. En aquests casos és curiós veure com la voluntat de la dona sembla no comptar. Els noms femenins que han trascendit en aquest sentit són escassos. I parlo sempre de la Història: perquè a elles, poc les recorda.

Paradoxalment, infidelitat i promiscuïtat han estat fins ara paraules tendenciosament masculines, a més, amb certa positivitat en aquest àmbit. En el gènere contrari, això no passa. Llavors s'ha parlat d'ella, la dona, com el sexe dèbil, però ull!, no per ella mateixa, sinó per la naturalesa irreprimible d'ells. Si el problema rau en la nostra aparent passivitat i poc criteri, proposo la competència com a solució. Així que, sense ànims de fomentar res més que l'autoestima femenina (siusplau, no malpensem...!): amunt, conqueridores!

CAPVESPRE

2011-12-29T18:22:00.000+01:00

El cel es va tacant dramàticament de fúcsies, rosats i blaus pastel més enllà de les rústiques teulades que m'impedeixen de veure l'horitzó sencer. Lentament, d'una xemeneia propera se n'escapa un núvol grisós que dóna moviment a l'espectacle. M'incomoda. Això em recorda que el temps va passant i jo no estic fent res. El capvespre, lànguid, esmorteeix les hores. Ah, quin malbaratament de dramatisme cursi, tanta serenitat i pesantor! Sens dubte, el crepuscle és el pitjor moment del dia, el que, de dolç, embafa. El de totes les preguntes incisives.

La nit serà millor, em dic per no desesperar-me. La nit serà millor...

FOLKLORE NADALENC (ANALITZANT PITARRA)

2011-12-27T23:57:00.000+01:00

Amb l'edat, perdo el sentit a aquestes festes. No obstant, malgrat sigui reticent a tanta parafernàlia, defenso els detalls que fan que hom se situi en el calendari perquè sempre són d'allò més sans. Alguns han quedat incrustats tant íntimament a les nostres vivències que costa deslligar-los-en, i resulta inevitable sentir nostàlgia al parlar dels fets de quan aquestes dates sí que tenien una raó de ser, donada la nostra innocència. Quan, de xica, anava a veure els pastorets, segurament no n'entenia un borrall, però les llums, l'escenari i la comicitat d'algunes escenes em delien. Ja més gran, l'angle canvià, i des de darrera les cortines ens maquillàvem, movíem pedres de cartró, vestíem enagos i patíem conjuntament perquè tot anés alhora. L'escalfor d'aquells Nadals i Sants Esteves curulls de gent i tràfec i el contrast amb l'assossec del primer dia de l'any al teatre, tots tacats d'il·lusió, són inesborrables.

I quan parlo d'aquesta tradició tant nostrada com són els pastorets, parlo dels que conec, els de'n Frederic Soler i Humbert, en Serafí Pitarra, els de casa. El bressol de Jesús fou escrit al 1891 i actualment només es representa a tres localitats catalanes entre les quals hi figura Berga. Aquí ens els hem fet nostres: els referents culturals més arrelats de la comarca i que tot berguedà duu al cor hi són presents tothora. Les garrofes, els 44 versos satírics, actuals i rabiosament crítics amb la vil·la que es reciten entremig, tampoc tenen desperdici. Amb tot plegat, digueu-me si és que no en podem presumir, de ser mestres d'aquest art: des del 1900 que hi anem agafant pràctica. I ara més que mai, embranzida.

Tot això està molt bé, direu, alhora que us pregunteu perquè ho narro. Pretenc situar-me històricament per justificar l'afecte que sento per aquesta representació teatral, que de tant en tant en deixa anar alguna com aquesta:

Si, sol no puc
estar. "Per acompanyar-te
-m'he dit- què has de fer? Casar-te?
Val més que et compris un ruc".

Ja no t'agraden les rosses?

Prou m'agraden; però entén
que dona i ruc, igualment,
a qui els manté donen cosses.
Si l'ase que tens no et fa,
te'l pots vendre o bé el canvies;
la dona, no; tots els dies
la tindràs de rosegar!"

Què me'n dieu? Hom, d'entrada, felicitarà la conservació de qualsevol tradició com a senyal inequívoc de la nostra salut cultural, però, sense ànims d'obrir cap debat, justificant tal fet ens trobem amb situacions com aquesta. Què s'ha de fer en aquests casos? En primer lloc, no perdre de vista el bagatge històric del text és bàsic, però voler salvar-lo pel fet que ens l'estimem i l'hem fet nostre, com us deia, em genera controvèrsia i això m'incomoda. Com que mai he sentit cap crítica ni comentari arran de l'exagerada càrrega políticament incorrecta de l'obra i l'abundant ús de la violència domèstica, suposaré que tot es justifica amb la ironia d'en Pitarra i, en aquest cas, sóc jo que tinc la pell fina i la ment obtusa al no saber apreciar tal figura retòrica. Però això no vol dir que la ironia no tingui raó de ser i que, per tant, l'autor no ens està pas relatant res inexistent, sino que estem davant d'un mer retrat exagerat de l'època. Cap cosa bona, però potser no tant lluny de la realitat com ens voldríem imaginar, com confirmen sovint els noticiaris. Cap opció calma la meva inquietud. Només em queda el consol de pensar que els temps van canviant.

PREDICAR AMB L'EXEMPLE

2011-12-25T20:47:00.001+01:00

Avui, tots els que, bo i exercint el seu deure professional, han parlat a les respectives comunitats d'un nen que nasqué mil·lenis ençà en el sí d'una família despiatadament pobra i dissortada, també han celebrat el Nadal. Lògicament, ja que és per aquesta part de la societat que el dia d'avui figura en roig a l'actual calendari.

Una part d'aquests insignes personatges hauran oblidat, tant bon punt han abandonat el temple, el seu sermó descarnadament cínic en el qual han remarcat la pobresa i humilitat de la família que avui ens ocupa per abocar-se de ple al què ells diuen pecat. Buits de remordiments, i com si la dissort fos cosa de temps pretèrits, un cop al seu palauet i acomodats en llurs poltrones, els seus paladars hauran copsat els matisos dels millors vins, la seves llengües hauran assaborit la dolçor de mil exquisideses i les seves freixures hauran experimentat un increment en el ja de per sí abundant contingut greixós.

Mentrestant, el seu cervell, radicalment erm de tota consideració, brutalment àrid de qualsevol signe de coherència (i això és el què m'exaspera), s'anava desinflant, mica en mica, com una bufeta, desfent-se d'un discurs que no val per a tots i que, essent francs, resulta incòmode.

Ells, si avui s'han ennuegat amb la seva metzinosa abundància, poc els trobarem en falta. A la resta: bones festes.

CORRUPCIÓ

2011-12-19T10:31:00.000+01:00

Conten que temps ençà, en un regne no tant imaginari, hi havia un rei que, buscant les més exquisides sobrietats amb les que deleitar-se, va caure en la temptació de creure en dos no gens mal anomentats savis que li oferiren l'impossible. El poder corromp i crea la necessitat de tenir-ne cada cop més, diuen, i és per això que al noble no li costà gens confiar-los grandioses quantitats d'or a canvi d'allò que no havia vist ni, de fet, veuria mai: l'arxiconegut vestit que li permetria distingir astuts i necis, aquell que només seria vist pels llests de tot el reialme.

Certament féu el fet quan, caient el rei en la trampa dels dos ordidors de mentides (i grans coneixedors del negoci del furt), ni ell mateix ni cap cortesà gosaren sentenciar que no veien res, per por de ser titllats de rucs, començant així l'esperpèntica desfilada de l'absurd i el ridícul davant els ulls de tothom.

Com només passa als contes, on als plebeus els és permès de ficar el nas en els assumptes governamentals: sort del poble, que fou qui destapà l'atzucac, bo i rient-se de l'engany practicat sobre el monarca i de la seva evident estupidesa al ser descobert públicament. Ah, i si us pregunteu què se'n va fer dels lladres, oblideu-vos de forques o d'anys a la cangrí. Ells fugiren, impunes, emparats per vés a saber què en algun d'aquells racons del món on sembla que la justícia hi sigui immune.

Què me'n dieu, us sona, la cantarella?

TOT ALLÒ QUE FEM PER DIVERSIÓ

2011-12-12T19:12:00.000+01:00

A vegades potser sóm poc crítics amb els nostres actes i ens deixem endur per la facilitat que suposa copiar el què fan la resta de mortals que cohabiten a la nostra ciutat i, en general, al nostre planeta. D'aquesta manera les coses més estranyes s'acaben infiltrant en el nostre dia a dia i nosaltres, impassius, les observem com aquell qui res. I, tot i que hem d'alegrar-nos perquè la qualitat de vida de la que hom pot gaudir actualment fa que disposem de més temps per a nosaltres, potser hauríem de pensar abans com emprar-lo. Sí, l'oci és una part important, i necessària, d'aquest temps que no dediquem a qüestions vitals, però tampoc cal caure en la sordidesa a la que ens arrossega la societat, fent el ridícul, si no coses pitjors, cada dos per tres. Perquè, no m'ho negareu, queda ben palès que hem perdut l'elegància en això de fer passar el temps.

No cal mirar gaire lluny per veure els estralls d'aquests nous jocs que ara plauen a la quitxalla, induïts per les més capritxoses exigències de l'home modern: de la Bargelona tothom en va ple. Lluny de totes les consideracions i estira-i-arronsa que han promogut els nostres polítics i els seus objectors, jo no sé mirar-me les coses si no és des d'un punt de vista més aviat tècnic. A veure, a manca de dades oficials exactes als mitjans, fem un simple anàlisi de la situació. Prepareu les calculadores.

Estem considerant una pista de gel de 1.200 metres quadrats enmig d'un hivern gens dur climatològicament parlant. Aital artefacte no està aïllat de la temperatura ambient, i això ens fa parlar d'una diferència, tranquil·lament, d'uns 15 graus entre el gel i l'atmosfera durant el dia. Sabent també que tota diferència de temperatures tendeix a equilibrar-se, en un sistema bicomponent aire-aigua la capa superior del gel s'estarà desfent i l'aire que toqui l'esmentat gel s'estarà refredant constantment. D'acord. S'entén, llavors, que per evitar tal efecte que no és del nostre grat cal refrigerar (constantment, no cal dir-ho) el glaç per evitar que se'ns fongui i no acabem tenint una piscina olímpica allà on volíem patinar.

Tot aquest batibull no em deixa indiferent al pensar que en les indústries els bescanviadors de calor són un tema important, amb les seves superfícies, aïllaments, càlculs i, naturalment, despeses pertinents. Però això sembla no importar massa. La despesa energètica pot passar a un segon pla si és afrontable traduïda en termes econòmics. Tot raonament que vagi més enllà de la matemàtica del diner sembla que s'escapi de l'abast dels que han decidit col·locar enmig d'una ciutat un simple i colossal bescanviador de calor industrial.

És que ja no tenim imaginació? On s'han perdut, els entreteniments d'antany? Com nens malcriats, sempre demanem la joguina més cara. I, per part meva, que per avui ja he fet ballar prous ordres de magnitud, simplement em resta demanar una petita reflexió final: els humans, fem coses ben estranyes, oi?

SADNESS

2011-12-10T22:13:00.001+01:00

Madam Sadness és lleu i ens mira. Madam Sadness viu arraulida en les nostres ombres. Sorgeix dels llibres, com una boira baixa que ens amara l'existència. Madam Sadness ens fa fer coses que no voldríem fer. Madam Sadness ens fa companyonia. Madam Sadness ens canta cançons a cau d'orella...

EL NOSTRE JO INTERNAUTA

2011-12-06T14:14:00.000+01:00

Cadascú fa ús de les eines de comunicació que té a l'abast com li plau. Res a dir. Ara bé, aquest vital etzibori que és internet s'ha assentat de tal manera a les nostres vides que pràcticament funciona com un sisè sentit per a percebre el món. Això ens obsequia amb avantatges i incovenients tothora i onsevulla que ens trobem i per tant, si bé volem aprofitar les seves meravelloses virtuts, també hauríem de ser capaços de controlar-ne l'abast.

Se n'han dit tantes coses, ja, del Facebook i el Twitter, també de Youtubes i Myspaces... hi ha opinions per triar i remenar, a favor i en contra, tant elevant-ne les excelsituds com menyspreant-ne el poder. Segur que cap té la raó absoluta, ja que tant aquestes com totes les altres xarxes socials que puguin exisitir depenen de l'ús que un en vulgui fer. Amb elles i la popularització dels smartphones vivim immersos en un constant tràfic d'informació, la gran majoria de la qual no ens interessa, i bona part de la qual no interessa pràcticament a ningú. Però és clar, hi ha usuaris i usuaris.

Entre els diversos perfils ensopeguem amb els ulls, aquells d'activitat nul·la, mers observadors més que curiosos del seu entorn, perfectament informats de tot el què els seus companys usuaris decideixen compartir. Podríem parlar també de boques (o dits, és clar), usuaris reduïts només a la compulsivitat d'escriure on són, què fan i amb qui ho fan en cada moment. Sense pudor i amb total sinceritat, sempre. M'apiado d'ells i de la seva absoluta i autonegada llibertat. Només ells, ells sols, s'han abolit el dret, lícit o no, de jugar amb fal·làcies. Altres, més maquiavèl·lics, mostren d'ells tan sols la part que els interessa. Potser només són aquests els que fan realment un ús enginyós d'aquestes eines, transformant-les en un mur propagandístic de l'individu que creus conèixer però que en realitat només en saps el què ell vol que captis, un jo millorat, abillat amb les millors gales. Fins i tot potser un nom fals, el mot pel qual es fan dir. I una persona no la coneixes bé fins que no en saps els dos cognoms, ja ens entenem. D'entre tots els perfils detectables proposo un equilibri sensat entre tots, essent un mateix sempre conscient del què deixa constància, i sempre amb un mur entre el jo físic, íntim i controlable, i el perfil internauta, necessari però, per bé i per mal, manipulable.

La intimitat segueix estant, com sempre ha estat, subjecta als límits que nosaltres li volguem posar. Que tinguem a l'abast més temptacions per mostrar-la, ja és una altra història. Sóm nosaltres que decidim la transparència de les nostres vestimentes, i sempre hi haurà qui voldrà anar nu i que per tant haurà d'atènyer-ne les conseqüències. Les xarxes socials ens faciliten la vida en gran mesura, i això és ben cert i innegable, però no substitueixen res ni mai ho podran fer.

ÉSSER DEL MÓN

2011-12-04T12:32:00.000+01:00

Entre Terra Baixa i Solitud, dues obres cabdals en la literatura catalana,hi ha una diferència abismal en els punts de vista dels autors. És ben curiósque, mentre en la primera s’alaben les excelsituds de la vida pirinenca, en lasegona es plasmen les més imponents desgràcies en aquests ambients, si bé quemolt salvatges, no gens irreals fa uns anys. Em pregunto fins a quin punt elbagatge familiar en els dos escriptors evidencia les dues tendències depensament. D’una banda, un home marcat per dos móns d’infantesa, de l’altra,una dona de l’Escala que viu en un entorn de propietaris rurals fins que nocomença a desenvolupar-se com a escriptora. Ambdós, però, amb un destí que elsacaba fent assentar a la capital catalana.

Aquesta dualitat d’idees sempre m’ha provocat un cert sentiment d’empatiacap a una i un deix de desinterès en l’altra, com per aquell amb qui no tensconversa davant la manca d’un tema comú. En resum, com un espectador en unpartit de futbol, que ha d’anar amb els uns o amb els altres.

Si bé els temps han canviat i les vides que es poden portar en els dosambients descrits, tradicionalment oposats, com són el camp i la ciutat, sónara diferents, la comparació amb les dues novel·les de les quals parlava és unbon punt de referència per veure que alguna cosa passa. És ben cert, parlem dedos móns. El de les oportunitats i el de la calma, el de l’estrès i el de lavida sana, el modern i el tradicional. I doncs, podem triar? Quin ens agradamés?

La vida fora les ciutats pren un caire reposat, una personalitat distesaque només s’altera per ben poques coses (les invasions de turistes durant latemporada d’esquí, per exemple, n’és una) i que té per objectiu quasi únic el d’aferrar-seamb les dents a allò que li confereix raó de ser: la seva identitat. Autoanomenar-sehabitant d’un poble, d’una comarca, és totalment lícit i en part és un fet irrevocabledes del dia que, mil·lennis enrere, aprenguérem a conrear i domesticar lesbèsties. Ara bé, les conviccions fermes sovint duen a ments tancades que, per reafirmar-se,han de posar també barreres al territori. Havia sentit dir que alguns habitantsde Ciutadella no havien trepitjat mai Maó, i viceversa. Tenint en compte quesols uns quaranta-set quilòmetres separen les dues ciutats illenques, empregunto què en treien de bo aquests tossuts habitants en cenyir-se als límitsdel seu municipi. Mica en mica un es crea l'univers dins els límits autoadjudicats, aprèn a viure sense el que ve de fora i sense sortir-ne a buscar-hi res, podent arribar a parlar de microcosmos que arrosseguen aquesta tònica assosegada al llarg dels anys. D’aquesta situació en deriva un absurd rebuig als turistesque per altra banda possiblement resultin la font d’ingressos més important dela vil·la. Ui. Per aquí no anem bé. Un cop més, els extrems mai són bons, estàclar.

Per contra, tot el què no té cabuda al poble, és a la ciutat. Tot allòinimaginable s’amaga en algun racó. Aquesta pluralitat fa impossible detallarel perfil d’un individu cosmopolita, i és aquesta pluralitat, a manca de recursos naturals, el que embelleix ienriqueix el paisatge urbà. La ciutat sembla de vegades habitada tant peraquella gent que hi han sigut nats com per aquells que fugen dels ambientsclaustrofòbics on han crescut, a mode de refugi on és fàcil diluir-se i extasiar-seamb qualsevol fotesa, per distreure’s de l’enyor de la terra mare. També d’aquellsque tenen metes i necessiten la infraestructura que la urbs els proporciona,clar. Segur que també hi ha bohemis i perfils extravagants, però mai sabràs quiés la persona que seu al costat teu, al metro. Això, si bé comporta una certafragilitat davant l’anonimat, una solitud proporcional a la grandesa de lapoblació, et dóna a canvi una individualitat que et fa créixer: tu com a tu, noel fill de, el germà del que va fer allò. O pitjor, de qui vota tal o qual. En elfons, simpatitzaríem tots més si no sabéssim aquests detalls i creixeríem comaquells qui som, com ens surt de dintre. L’altra cara de la moneda (és clar,tot té un preu) ens ensenya inevitablement el gris ciment i l’artificialitatsense el verd al dia a dia, almenys en les ciutats mediterrànies. Des de la cuitat no es veuen les estrelles.

Si radicalitzar no és bo, suposo que tampoc ho és decidir-se per una oaltra opció. Al final, les circumstàncies són les qui dicten el moviment de lesfitxes i moltes vegades ens hem d’adaptar a elles: un sacrifici per assolir unameta, un càstig més davant un trasllat involuntari. Llavors, sempre haurem deveure el costat positiu del què tenim. Tot té el seu i, com deia, no calplantejar-se objectius físics sense circumstàncies. La millor opció, sens dubte:ser del món. Jo vull ser del món.

L'AIGUA VA CARA

2011-11-29T12:34:00.001+01:00

En aquests temps que córren en els que l'economia fa tentines per la corda fluixa i les retallades pressupostàries estan a l'ordre del dia, en aquests temps que corren, deia, comencem a estar ja farts de tot. Estem indignats perquè rebem cops per totes bandes i com a ciutadans amb dret a manifestar-nos repartim la nostra ira en temes molt variats, menys en les urnes.

Sense anar més lluny, divendres passat se'ns era donada una nova notícia al respecte (res estrany, també s'ha de dir, vist el gust que han semblat trobar els que manen a aquest tipus d'anuncis), aquest cop en referència al cànon de l'aigua. L'aigua va cara, companys. En època de vaques magres, ja no només estem parlant d'augments en el preu en qüestions que per un motiu o altre no englobin tota la població, sino que béns vitals i indispensables per la vida (i ja no tan sols la vida diària, dic, la vida), l'aigua va cara.

Des de la ignorància en el debat de temes polítics, m'agradaria manifestar el meu interès per l'anàlisi d'aquest tema. Des del Govern s'auncien augments del 3% si el consum d'aigua mensual està per sota els 9 metres cúbics, però pagarà un 9% més qui gasti un volum d'aigua superior als 18 metres cúbics mensuals. Vist així, podríem pensar des de la ingenuïtat que el nostre estimat Govern el què pretén és fomentar el consum responsable de l'aigua, és a dir, promocionar una mesura d'estalvi responsable amb el medi ambient mitjançant l'aplicació d'un reforç negatiu com a estratègia d'ajuda per fer reaccionar al poble. Vist així, podríem fins i tot lloar l'habilitat del qui sembla estar instruïnt als seus deixebles sobre l'ecologia i el què podem fer nosaltres per ajudar a la nostra pobra Terra. Bé, no cal dir que l'entusiasme dura poc, i dura precisament el què un tarda a llegir el titular i passar al sumari. Aquí s'hi especifica concretament els milions d'euros que l'Agència Catalana de l'Aigua té previst recaptar amb aquesta mesura. I aquí és on una servidora té la sensació d'estar davant un donatiu forçat. Amb aquestes xifres, sembla obvi que els valors que més importen són aquests segons, a partir dels quals s'hagi fet un càlcul invers per obtenir els primers percentatges. I remarco sembla, perquè, a part del deute evident, fins ara ningú m'ha explicat com van els números en economia.

Pel què fa a les empreses, el cànon de l'aigua resulta una despesa diària molt major del què un es pot imaginar en la qual influeixen paràmetres com ara les condicions d'abocament i on es realitza tal abocament. No són precisament comptades les empreses que han fet aigües (mai més ben dit) per no poder pagar una depuradora que els permetés alliberar els efluents de la factoria sanejats tal i com dicta el decret corresponent, o bé per la multa que han rebut al no complir tals valors. No obstant, no he observat darrerament cap política enfocada a la millora i/o enduriment d'aquestes condicions. Quan dic això ho dic pensant en el model alemany, que es postula simple i clar: allò que entra, ha de sortir igual que ha entrat. Ningú fins ara hi ha parat esment. Els alemanys ens han d'instruïr en moltes altres coses abans d'arribar al seu modèl·lic i ecològic funcionar. Doncs no, com deia, ningú ha parlat d'empreses. L'aigua va cara, companys, i de moment hi va només pels ciutadans.

EL TEMPS I ELS SEUS ZEROS

2011-11-27T00:47:00.001+01:00

Dues coses em criden l’atenció d’un dels programes segurament més esperatsde la televisió. No, no parlo del futbol o del programa que en aquest momentestigui liderant el share. Parlo del Temps. Sí, aquest espai televisiu durant l’emissiódel qual es paren la majoria de converses de sobretaula, aquell que reclamasilenci absolut. I parlo concretament del Temps nostrat, el qual si no anemalerta algun dia perdrem de vista per l’esbiaixat cop d’alguna tisorada. Bé, senseentrar en discussions, i anant al gra: sóc incapaç de mantenir l’atenció durantels pocs minuts que dura l’espai dedicat a la meteorologia, per bé que m’interessi,sempre em distrec i he d’auxiliar-me amb fent ús d’internet, però tot i aixíobservo sempre alguns fenòmens que es repeteixen i que em provoquen un certneguit. Vegem-los.

En primer lloc, l’ús dels diminutius. En excés. El temps és una ciència ques’expressa sense números, punt on el vocabulari entra en joc per seguir el fluxcomunicatiu. Per tant, una solució necessària, però on les paraules semblen nopoder suplir el què un valor pot expressar amb exactitud. Entenc que dir que elcel estarà cobert de núvols en un 47% és massa tècnic, però en comptes d’això,resulta que farà solet. Sincerament,quan sento això no m’ho prenc massa seriosament.

Després, i també per ordre d’aparició dels mapes i gràfics a la pantalla,hi ha aquell resum final a mode de línia de tendència, on veiem el pronòsticdel temps pràcticament per tota la setmana. En un estiu calorós on lestemperatures poden arribar als valors de 35ºC o més, veurem la línia a dalt detot. Alhora, representant una ratxa de bones temperatures en ple gener, de l’ordredels 15ºC, veurem també que la línia del gràfic s’enfila a dalt de tot. Arribatsa aquest punt la meva ment científica no pot deixar de preguntar-se on és elpunt de referència, el nostre estimat zero. Em resulta sorprenent que unaciència hagi d’eliminar, si més no visualment, les seves eines bàsiques perinfiltrar-se a les llars i ésser entesa per a tothom. Una manca de referènciesque aproxima el pronòstic meteorològic a una mena de pseudociència, quelcom queacaba resultant poc fiable.

Un cop acabada la previsió meteorològica, i preguntar-me per enèsima vegadasobre aquests dos punts, sempre concloc culpant a la meva ignorància i precisiócientífica fets que segurament tenen una raó de ser. Ara bé, reconec que elsrecursos comunicatius mai deixaran de sorprendre’m.

IDEES I MITJANS

2011-11-20T16:32:00.001+01:00

La nostra societat menysté les paraules. Les paraules, una eina massa poderosa però a l'abast de tots. Una arma al servei de tota la societat, a un i cadascun de nosaltres, per mostrar als altres el què sentim, el què volem i el què no volem i, en resum, per expressar-nos. Les paraules no són més que la forma tangible de les idees, i durant segles i segles han servit per professar-les i amagar-les. No obstant, no semblem ésser conscients d'aquest fet. Una simple ullada al nostre voltant ens farà veure que hom diu el què no fa i viceversa, des de la persona més propera acabant per aquells en els que algun dia algú els ha confiat el seu vot. Polítics, em general, capaços d'elaborar discursos fàcils sense cap mena de mirament en la coherència, farcits de poc més que d'un màrqueting agressiu on l'enginy queda fora de joc. Potser el què fallen són les idees que, per tant, no hi ha paraules que puguin expressar, però sembla que aquesta pràctica sigui, en efecte, bastant estesa avui en dia. Certament, un mal hàbit adquirit, oi? No sóm conscients del què tenim.

"While the truncheon may be used in lieu of conversation, words will always retain their power. Words offer the means to meaning, and for those who will listen, the enunciation of truth." V, V for Vendetta, 2006.

PROMESES PRE ELECTORALS

2011-11-15T23:53:00.001+01:00

"Sabemos que es lo que hay que hacer y lo vamos a hacer. Y por eso hacemos lo que hemos dicho que íbamos a hacer, y por eso seguiremos haciendo aquello que nos toca hacer a pesar de que alguno no se crea que vamos a hacer lo que hemos dicho que íbamos a hacer."

Parlem en termes generals. No vull dir noms ni partits. Però necessito analitzar aquest discurs perquè avui ha sigut comentat als mitjans i ha arribat a ferir-me les orelles. Bé, ha anat més enllà, i espero que no hagi sigut la única. Fa temps que deia que m'havia cansat de la política. Però és obvi que un tema que afecta el dia a dia de cada ciutadà no pot ser menystingut, i tot i que no em provoca maldecaps, sí que em porta més d'una enrabiada.

No entenc com podem permetre que un polític pronuncii aquestes paraules. No entenc com podem fer-ho a sis dies d'unes eleccions. Perquè, què són els polítics, si els seus ideals són els que semblen professar, buits de significat? No em creuria que una persona que és capaç de parlar tant banalment en públic i no tenir vergonya de fer gala de les seves millors inaptituds tant obertament fos capaç alhora de gobernar un territori, com qui res; no m'ho creuria si no fos perquè ja està passant.

Potser el problema no està en la classe política. Perquè, i descrivint la situació, al final del discurs tot el públic aplaudia. Arribat aquest punt la situació ja assoleix uns aires surrealistes típics de qualsevol programa d'humor. Però és ben real i esgarrifós, el què està passant. M'agradaria pensar que és un sector minoritari de la societat el que se sent més còmode deixant-se portar pels vents que bufin. M'agradaria, però no n'estic segura donat el poc seguiment que té avui en dia la cultura de l'esforç. Tota aquesta gent no creu en el canvi. No creuen que es pot anar més enllà, que un, per més bé que estigui, sempre pot estar millor. I quan parlo de canvis parlo de canvis profunds, aquells que començen per definir el perfil d'un bon polític, d'un líder capaç de guanyar-se a pols els seus adeptes.

CONTRARIS

2011-11-13T23:34:00.001+01:00

És cert i lícit que hi ha paraules que no es poden definir per sí soles,inexplicables si no existeix el seu contrari. No és agradable pensar que el fetde fer una cosa ben feta sigui assetjat, sempre, tant de prop pel seu contrari.Sempre hi ha la temptació o la caiguda a l’aguait, fent necessària la negaciódel valor negatiu per a assolir el positiu. Talment dos antagonistes de lamaneta, dos oposats inseparables, units una proximitat que no deixa de sercuriosa, alhora que maliciosa.

Resulta interessant pensar en els significats dels mots, però és méspràctic divagar amb exemples quotidians: perquè, què és una bona persona? I quèfa aquell que no ho és? Sempre he pensat que una mala persona és aquella quepreferirà fer mal als altres, quan a qui no se li pot aplicar aquest adjectiuse’l farà abans a un mateix. No obstant, aquesta és una definició molt personali concisa, alhora que implica l’ús de dos conceptes sinònims, el bé i el mal,lligats íntimament dins l’imaginari popular a imatges bíbliques. El rerefonscristià de la nostra societat fa aquestes associacions, però desenganyem-nos:bona i mala gent n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà sempre i a tot arreu. És,per tant, un tema universal.

A tall d’exemple, m’és d’absoluta obligació il·lustrar el comentari amb unaconversa pescada un dia al vol, al carrer, però que ho diu tot. El cas és elsegüent: una dona gran, acabant de sortir de missa, s’adona que no té el seuventall, però fent memòria s’adona que se l’ha descuidat al banc. Per no haverde tornar enrere pensa que ja el trobarà l’endemà. Lògicament, si se l’hadescuidat en una església, ningú li haurà robat, entenent que en un temple nohi tenen cabuda aquest tipus d’actes ni la gent que els comet. Doncs bé, què vapassar? L’endemà el banc estava buit, sense rastre del ventall. Entenc que enaquesta història els conceptes de bona i mala gent venen definits, tal i comdeia, per una doctrina religiosa, però no crec que això impedeixi fer-ne unabona reflexió, en tant que la situació no deixa de tenir una lògica del totraonable.

I com que no existeixen els uns sense els altres, crec que sovint sónaquells qui no són benèvols amb el seu entorn els que ajuden a perfilar elcaràcter dels altres. L’enforteixen, el fan més evident. En aquest cas els bonssón els dèbils, sempre maltractats, però amb una recompensa en forma d’unaserenor, d’una claredat: potser no sabran, donada la complexitat de la vida,quin camí agafar en una nova situació on hi hagi diverses opcions a escollir,però estic convençuda que sí que sabran quin és el que mai tornaran a prendre.I això, ja és molt.

DIVENDRES

2011-11-12T02:08:00.001+01:00

La gran ciutat, la gran desconeguda. Infinits petits racons en una tarda fent-se de nit. Mil llumemetes. La vida assossegada enmig del batibull, de l'anar i venir. De fet, també jo vaig i vinc, però avui amb més calma, amb la calma que proporciona el deler de fer les coses pel gust de fer-les. Mil rellotges. El tren i la seva gent, tantes cares i tantes històries subterrànies, entre crits, nens i bicicletes. Mil històries. Després, la llum, emergint, i jo com una nena petita descobrint el món, embadalida a cada racó on hi ha una mica de color. Ganes de perdre'm, aranyes de cristall i merceries. Mil reflexes. I les coses noves: silenci i paraules, tràfec, coincidències, actors i filòsofs, més rellotges. Mil cançons.

COMPANYIA

2011-11-07T19:11:00.002+01:00

I tu, que eres aquella presència cordial en les nits fredes, aquella mà suau i ingràvida, tu, també has marxat. La teva única llar es trobava en l'oníric terreny dels meus somnis i aquesta nit, definitivament, n'has fet les maletes. Sé que malgrat et volia dir adéu (i que et buscava, i no et trobava), he sigut jo qui, severa, ha preferit prescindir de la teva presència reconfortant. Vés, company, fuig allà on t'esperin. I no siguis gelós i deixa vacants els llocs que puguin ocupar d'altres assenyats. Que mal auguiri era, que sempre et somiés marxant.

JULIOL

2011-11-07T19:10:00.000+01:00

I, de sobte, les ganes de dir-te que jo, allà, hi plantaria una parra. Que si vols t'hi ajudo, i mentrestant puc aprendre a cantar i deixar de fer-me mala propaganda.

També les despedides amb un fins aviat greu, esquerdat, al no saber com serà aquest aviat en moments en què la incertesa més pura s'apodera sense raó d'un cos innocent.

ETIQUETES

2011-09-02T16:41:00.001+02:00

Ja he escrit sobre això, també me n'haureu sentit parlar els que em coneixeu. Però deixeu-me mencionar, un cop més, la meva incomprensió vers un fet que sembla ser vital per a aquells que es mouen al voltant del món de la música: el fet de posar etiquetes. A tot. La imperiosa necessitat de classificar, d'ordenar, de custodiar sota un mateix títol un conjunt d'elements. El més curiós del cas és que, un cop feta aquesta classificació, l'autor en questió segurament no té cap problema de consciència. Doncs bé, que sàpiga que jo el tinc, i se'm remou l'estómac només de veure coses com les de l'imatge. Discs de cantautors, d'ska, de rumba, de mètal... tots sota el títol de "pop-rock català". Podria ironitzar dient que encara gràcies que aquest cop són dos els gèneres que comparteixen la titularitat de tot el què es fa en aquest petit país, però tot plegat ja cansa. Ja n'estem farts, d'aquesta poca predisposició per a entendre les coses. Que el rock català o bé engloba una època ja passada, la del Sant Jordi del 92 (amb grups del moment com Sau, Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra o Lax'n'busto, per mencionar-ne alguns), i tot i així entre cometes, o bé no té raó de ser. Simplement, el rock català no existeix. Què vol dir rock català? Que s'ha creat un nou estil? M'atreveixo a entrar en un camp que desconec totalment (per tal motiu qualsevol crítica serà benvinguda), però entenc que la música és igual a tot arreu en el sentit que l'idioma, el tret que localitza una cançó, només està present en les lletres. Llavors, en tot cas, suggereixo el terme "rock en català", que no és pas nou i algú bé que l'usa.Així doncs, siusplau, que ningú em torni a dir que Obrint Pas fan pop-rock català. Siusplau.

JUST EN AQUELL INSTANT

2011-08-30T20:35:00.000+02:00

Me'n vaig, m'esmunyo en el moment precís. Just en aquell instant en el que diria em quedo. Just llavors, perquè és durant aquests segons que es compleix l'encanteri: jo me'n vaig, físicament. Però no m'he mogut del teu cap. Busca'm, pensa'm. Allà em trobaràs, esperan-te. Fes de mi el què vulguis ara que només sóc un cos sense consciència. Juga amb el futur i assaja, si vols, el proper i físic moment.

CONFUSIÓ

2011-08-30T00:36:00.003+02:00

Curiós etiquetatge d'un producte que conté un pollastre de procedència indefinida (català o anglès?) combinat amb "chorizo" espanyol. Quina ardor d'estómac, aquesta incomprensió i ús de les nacionalitats per pur màrqueting...!

BESTIESA

2011-08-25T00:30:00.005+02:00

Puges a l'agulla més alta buscant noves sensacions. T'enfiles fins dalt i guaites el paisatge, des d'allà on el vent et pugui esbullar els cabells; tanques els ulls per un instant i et sents lliure. Al final t'atreveixes a mirar avall, i et sorprèn no sentir res diferent de quan toques de peus a terra. Somrius satisfeta. Ja de per sí és tant emocionant ser a baix que la grata sensació d'estar fent alguna bestiesa és insuperable en tots els sentits, present arreu.

EN EL QUÈ DURA UN SUSPIR

2011-07-24T23:32:00.004+02:00

No et vull comprometre, ni m'agrada l'efemeritat de les coses. Tampoc soc partidària de posar en boca meva paraules tant menystingudes com un sempre o un mai. Només diré que si goso és perquè impera en mi una urgència dissimulada. Vine. Vine una estona a fer-me companyia...

L'ENDEMÀ

2011-07-19T00:06:00.007+02:00

Mica en mica vas endavant. No saps ben bé els motius, els perquès. Tot t'hi empeny, és llei de vida. Mires al voltant i no hi ha res que et sostenti. T'has aixecat sola. I així és com has de seguir el teu camí, així és com has de començar la cerca d'aquest nou món que et comprengui i t'embolcalli les nits fredes de cada hivern que ha de venir. Has crescut alguns mil·límetres, i amb això n'has de tenir prou: alça el cap i mira amunt, encara que no et sentis orgullosa de tots i cadascun dels teus actes. Intenta redreçar les teves passes constantment i prepara't pel moment en què podràs dir que has vençut.

Sona: Assetjat per l'immens buit, Titot i David Rosell

VACANCES DE JO

2011-07-18T13:00:00.003+02:00

Aquell delit que consisteix en les immenses ganes de fer vacances de ser algú, dels esforços que això suposa i les incomoditats que genera. Passar a no ser ningú més que un cos més al carrer, fent qualsevol tonteria. Aquell delit que consisteix en la immensa sensació de llibertat que, en aquestes circumstàncies, s'experimenta. Unes vacances de ser jo, per passar a ser una més, i punt.

Sona: Mai pots ser tu, Sangtraït

CIRCUMSTÀNCIA

2011-07-14T00:11:00.003+02:00

Podria dir mil coses que ja s'han dit i omplir les parets de paraules, vanes. Podria, però no seria jo qui les escriu sinó un altre en un altre, particular, moment convuls. No pretenc entrar en cap intimitat aliena. Ni en les meves, tampoc. I dic això perquè aquest és un repte insignificant al costat dels que cada dia planten cara. No parlaré de ningú. Havia d'obrir els ulls. Tinc un deute amb les circumstàncies que me'ls han obert i els dec no tirar endarrera. Això sí, apunto: que no canviaré per ningú, sinó per alguna cosa. Ara sóc jo la primera peça del meu joc.

CERCLES

2011-06-17T23:21:00.004+02:00

Intentant existir en aquest fràgil vaivé que remou la vida i no deixa parar l'Univers, vaig endavant, endarrera, ara i adés. La monotonia cíclica dels anys atrofia la capacitat de sorpresa al veure que, un cop més, és primavera: hem crescut i el nen curiós que antany érem s'ha perdut en el camí o ens mira des d'un tros enllà.

I de vegades em pregunto si tot plegat no fa més que girar en espirals. Talment els arbres deixen emprenta dels anys en el seu tronc en expansió concèntrica, també jo, de vegades, m'atanso al passat tot i haver crescut uns anys, dues anelles tocant-se en algun punt. (El passat, indefugible).

El dia en què les meves anelles de creixement deixin de jugar entre elles, entortolligant-se, potser deixaré de caminar en cercles per dirigir els meus passos en una espiral hiperbòlica, i anar enllà, enllà, podent així descobrir les més recòndites lleis de la física.

DE PELL ENFORA

2011-06-14T23:24:00.003+02:00

Tinc ganes d'escriure, i quan m'ho dic, m'autoquestiono el perquè no ho faig, en to crític, i obtinc un silenci llarg com a resposta. Callo per no haver d'escriure de pell endintre. De moment escolto i aprenc del silenci perquè sé que és millor esperar a obrir els ulls i usar-me com a mecanisme interpretardor i no interpretable, és a dir, perquè vull escriure de pell enfora.

Sona: Lila, Whiskyn's

MATÍ

2011-05-18T00:05:00.001+02:00

El meu dia comença just en el moment que m’inundo en el bany de llum que ocupa el carrer. De sobte tot és blanc i, cegada, puc jugar a imaginar què hi haurà al pròxim pas. El sol em llepa la pell i no deixa de sorprendre’m que pugui rebre un estímul des de tants mil•límetres de distància, arribant l’energia justa que és agradable. Vides més properes no es manifesten (tant). Després d’això, camino tranquil•la: qualsevol bogeria em sembla poca cosa.

Sona: Icebergs i guèisers, Antònia Font

COMPLEMENTS CIRCUMSTANCIALS

2011-05-03T23:22:00.001+02:00

Sempre he volgut fer la meva. Sempre he defensat el meu jo com a un sol individu lliure de dependències. No és per menys, el meu món és, tot i que millorable, prou còmode. Té uns límits ferms i unes barreres flexibles, però sapigueu que, sempre, hi ha la porta oberta i lloc de sobres.

Sona: Més senzill , Dept

HAWKING

2011-04-29T16:25:00.005+02:00

"There was a lady named Bright,
Who travelled faster than light.
She set out one day,
in a relative way,
and returned the previous night."

Per a una millor il·lustració del poema, res millor que Hawking. Si el rellegiu després d'haver-la vist segur que us provocarà un somriure. 90 minuts d'un genial Cumberbatch i encara millor història de superació, i poc més es pot dir en paraules. S'ha de veure.

FUTUR

2011-04-26T00:26:00.001+02:00

És potser una qüestió absurda, però sempre he trobat curiós que no sapiguem on serem demà, que fins i to siguem incapaços de conèixer què passarà al cap de cinc minuts. Així, quan m’angoixa la incertesa, penso que al capdavall té la seva gràcia. Demà és sinònim de tot és possible. I moments futurs d’aquests sorpresa, n’hi ha, exactament, infinit.

Sona: Més enllà, Lax'n'busto

AMENAÇA

2011-04-20T00:59:00.005+02:00

Uns quants voltors setgen el meu camí mentre jo avanço. Apareixen sempre quan vaig sola i em sobrevolen fent cercles. El meu sender fa pujada, i en poca estona he guanyat alçada i són ells que es troben sota els meus peus, a un tir de pedra. És llavors quan me'ls miro i em semblen ridículs, insignificants.

RECORDS DESGASTATS

2011-04-18T00:25:00.004+02:00

Records desgastats assalten la meva memòria. Són passats i recurrents, guardats sota clau, a l'arxivador. Alguns clars, altres menys nítids. Records, tots, amb les vores despuntades de tant resseguir-los quan no puc dormir. N'obtinc un somriure, i això és el què buscava. Bona nit.

ADÉU

2011-03-16T00:19:00.003+01:00

I cada cop que et dic adéu

la memòria, cruel, m'atansa a l'angoixa

d'aquell dia en què et vaig dir adéu

per quasi sempre.

Però aquest moment no acaba d'arribar mai.

HORITZONS

2010-10-28T15:22:00.002+02:00

Un es mou amb la vista fixa sempre en el seu entorn més proper. És més fàcil, més còmode, però en aquest sentit sóm cecs que anem a les palpentes. De sobte, un dia alces la vista i mires a l'horitzó. T'has cansat de veure-hi tant d'aprop fins al punt que els ulls et fan coïssor. I de sobte, veus l'horitzó. I t'esglaies.

Entre els teus ulls i l'infinit hi ha un número incontable de punts que et criden l'atenció, i et fa por no poder dipositar en cadascun el temps que es mereix pel simple fet de ser allà, perquè creus que, per algun motiu no atzarós, hi és.

És la tarda i el sol passa rasant sobre les teulades que, juntament amb els tons de les fulles dels arbres, donen un toc càlid, malenconiós, amable, al paisatge. Ja és la tarda i tot i això et sembla que tens tot el temps del món. Tens la seguretat de qui ha fet un descobriment. I és en aquest detall on rau la diferència.

LES MISTERIOSES AVENTURES DE LES PARAULES

2010-10-22T00:17:00.000+02:00

Un mot. Un reguitzell de lletres, de sons, de fonemes. L'ordre. En això es basa la comunicació. I amb això ens entenem, ens barallem i fem poesia.

De vegades la comunicació és un anar endavant, endarrera. No poder expressar el què un sent, el què pensa, el què sigui que es vulgui transmetre. Una situació desesperant. Malgrat parlar el mateix idioma, no ser capaços de trobar les paraules o els exemples adequats perquè l'altre rebi el missatge que estem intentant fer arribar. Perquè si falla la paraula... què ens queda? En tal situació, restaria hores i hores palplantada intentant fer-me entendre, fos com fos. La paciència, ja la retrobaria en un altre moment. Quedaria exhausta fins aconseguir enderrocar l'alt mur que s'alça entre els dos interlocutors, en comptes de veure com les paraules s'erosionen talment còdols de riu que vagaregen avall, avall, xocant i sense trobar un espai on dipositar-se útilment. Podrien fer ponts, i de vegades fan muntanyes.

I altres voltes les paraules se les enduu el vent i van a parar en el lloc més recòndit, en l'orella més atenta que la casualitat ha posat al mig del pas. També, a vegades, les frases es deformen i perden el sentit. També hi ha qui xarra massa, i qui ho fa massa poc. I no cal dir que, tot això, té el seu preu i les inevitables conseqüències.

M'agrada que les converses portin a algun lloc.

DESESPERACIÓ

2010-10-13T00:02:00.010+02:00

Vull quelcom (el què sigui!) per compendre el món. Només l'efecte potent d'algun complex agent químic podria fer-ho, talment una droga. Potser. Vull un efecte de nitidesa aplicada al meu entorn que ara percebo com un fluxe dinàmic de gent, ambients, costums, converses amb mi i a la meva esquena. Reconec però que un efecte clarificador no seria gens addictiu ni, menys, agradable. Això ets tu, això és el què tens, això altre el què vols. Au, espavila't.

El món és pervers, malgirbat, complicat i gens amable. La feina de cadascú és trobar el seu racó on acomodar-se lluny de tota discòrdia que pugui torbar la ment. I contínuament marxar d'un lloc per buscar-ne un altre. Provar. Fer maletes. Sondejar nous terrenys... A grans objectius (i no estem parlant de coses vanes), el camí fa pujada. Ningú ha dit que fos senzill. Al contrari.

I de vegades l'entorn t'escup enfora i no saps què has fet malament. Altres, un mateix s'empeny cap a la sortida. I és que qui no aspira a allò que el sistema espera d'ell, n'és automàticament apartat. Una peça tarada en una fabricació en sèrie de peces idèntiques a les quals no es permet ser úniques ni tenir iniciativa. De vegades, deia, regna la incomprensió i els crits d'un mateix no són suficients per arribar a l'orella més propera, a quilòmetres i quilòmetres de distància. De cop apareix un desert de sorra al voltant teu. Tu i la teva ombra, que poc a poc se t'esmuny cap a dins del cos. I, a tall de burla, la basarda també s'hi instal·la per fer-li companyia.

Tants anys d'evolució i canvis de mentalitat aparents, tot per veure que per més que hi fem, l'ésser humà és potser incorregible, tot i que segurament millorable. El maquillatge ajuda, però la morfologia persisteix.

Vull salvar el vaixell que s'enfonsa però no en soc capitana. Només sé que tinc desigs. I, algunes vegades, la raó. I què carai, amb tot això, el cap ben alt. Hauré d'apartar la por que m'entel·la la vista i decidir quin rumb agafar. Sort que, de tant en tant, baixa alguna estrella fugaç a fer-me companyonia.

QUIN PAÍS (TAN VARIAT)!

2010-09-29T00:57:00.003+02:00

I que uns no fan cas als altres!

169è ANIVERSARI DE LA BAUMA DELS ENCANTATS

2010-09-06T00:55:00.007+02:00

Aquest dissabte La Bauma dels Encantats ha assolit el repte que feia una setmana havia iniciat, pas a pas, des de Montserrat. La seva aspiració no era poca cosa: dur els dos gegants de l'entitat, el Penina i la Gosolana, a peu des de la muntanya sagrada de Catalunya fins al santuari de Queralt. Set dies de travessa amb anècdotes de tot tipus han omplert el camí i, en contra del què podia semblar, l'han fet planer i amè. Embussos per les carreteres, conductors simpàtics i amb ganes de donar ànims, també altres que no tant, festes majors, gresca, balls, albergs i poliesportius, companyies inesperades, rebudes als pobles, balls, enganxines, les fotos de rigor, les parades quan no es pot més, cercatasques, piscines, acrobàcies, la companyia dels mossos, les decisions d'última hora, i balls, molts balls!

És fàcil i cert pensar que amb un sopar resulta més senzill celebrar un aniversari. Afegim-hi, com a molt, la pujada amb els gegants fins a Queralt. Però els de la Bauma són ambiciosos... i la bona organització de l'event i el recolzament tant des de la mateixa entitat en un bon començament com popular (la celebració era oberta a tothom que hi volgués participar tant duent els gegants com simplement acompanyant) han fet que tot arribés a bon port sense cap complicació un cop iniciat el viatge, ben al contrari: les set etapes s'han fet més curtes del què sen un principi s'havia planejat.

Trobo que l'esdeveniment és prou important per la ciutat de Berga com per haver adquirit més ressò. Prou festiu, alegre, obert i geogràficament ampli com per haver ocupat uns instants del telenotícies. Sap greu que durant tot el trajecte hi hagi hagut una manca d'interès periodístic constant i és també per això que encara em ve més de gust parlar-ne en el meu blog. Es tracta d'una bona notícia, la celebració d'un aniversari amb tots els ets i uts, tradicional i pel poble. Em sembla una gran idea i un èxit haver-la dut a terme, i sap greu, com deia, no haver pogut compartir la nostra alegria amb tanta altra gent.

Personalment, ha estat una experiència molt maca de viure, uns dies de companyerisme i bon humor dels quals estic molt contenta d'haver participat. Quan la idea de l'aniversari es començava a gestar poc em pensava que pugués ser realitat i ara m'en faig creus, que ja hagi passat. Només sé que sense l'entusiasme i dedicació d'uns quants això no hauria estat possible, i és per això que s'ha de donar gràcies als que han aconseguit que passéssim a la història. Visca la Bauma!

ESTIUEJAR

2010-08-31T19:17:00.006+02:00

Va i ve, la gent. Va i ve, per algun motiu, amb algun objectiu entre mans. Va i ve, i jo me'ls miro passar. I desitjo estiuejar, entès en el sentit mateix que té hivernar: estiuejar, és a dir, tancar-me en algun cau i no sortir-ne fins que la feina, la pressió i el fred m'hi obliguessin. Abans passar un mes de letàrgia a vagabundejar sense rumb. Abans dormitar i agafar forces a perdre el temps. Perquè és justament la por que em provoca el fet de veure passar l'estona de braços creuats el què em fa escriure. Tecleja la ràbia que provoca el fet que les circumstàncies et duguin en un lloc on no se't permet cap ocupació, on el cap no deixa volar les intencions del cor i un acabi creient que la millor solució és aquesta. Restar quiet, endollar-se a la corrent, carregar les bateries i esperar sense cap il·lusió que l'indicador marqui "full" per posar's-hi de nou.

LA MÉCANIQUE DU COEUR

2010-07-26T23:49:00.006+02:00

Miss Acacia té uns ulls preciosos, però tenen un defecte. No obstant, s'hi veu prou com per veure que Jack té una protuberància en forma de rellotge li sobresurt del pit, que a més té agulles i fa tic-tac. És evident que el seu cor és diferent del de la resta, però tot i que més fràgil, també pot caure dins els rebuscats paranys que l'amor amaga en els racons de la freda vida d'Edimburg.

Es fa difícil fer un resum de La Mecànica del Cor ja que part de la seva gràcia recau en les descripcions de les situacions, i és només pàgina a pàgina que un es fica a la pell del protagonista i entén totes les seves raons... i com de dura és la vida amb un rellotge-cor! Ambients d'un gòtic de Tim Burton en els quals transcorre una història d'amor i coherència sens dubte ben curiosa.

A part de la genialitat d'aquest altament recomanable conte per a adults, el seu autor, Mathias Malzieu, és també el líder de la banda de pop-rock Dionysos, la qual té un disc amb el mateix nom que el llibre que el musica. I si amb això no n'hi ha prou per convèncer, veieu, veieu quines meravelles de videoclip fan aquesta gent!

"Arribarà el dia que potser hauràs de pagar un preu molt alt per tot el plaer i l'alegria que l'amor genera. I quan més intensament estimis, més intens serà el dolor futur. Coneixeràs l'angoixa de la gelosia, de la incomprensió, la sensaicó de rebuig i d'injustícia. Sentiràs el fred fins al moll de l'os, i a la sang se't faran glaçons que et correran sota la pell. La mecànica del teu cor esclatarà. Jo mateixa et vaig instal·lar el relloge i en conec perfectament els límits del funciomnament. Com a màxim, potser resistirà la intensitat del plaer, però no és prou sòlid per patir les penes de l'amor."

SEGURETAT

2010-07-06T23:57:00.004+02:00

"Un granger, als volts de setembre, va comprar un pollet. El va posar en un corral i tot seguit li posà menjar i aigua. El pollet, al veure l'home, s'espantà i es quedà arraulit en l'altre extrem de la gàbia. L'endemà va fer el mateix, ja que encara li era estranya i terrorífica la presència del seu amo. Per la seva banda, aquest cada dia alimentava l'animal amb total normalitat. Així, el pollet anava creixent, però encara tenia por de l'amo. Passat l'estiu, encara s'amagava quan ell entrava a posar-li menjar i beure. Començà a perdre la por en els mesos en què el fred es filtrava per les reixes del corral. Era desembre. S'acostava el 25. Si el pollastre hagués conegut les costums gastronòmiques dels humans, potser s'hauria seguit amagant." (L'exemple del pollastre inductiu, segons Bertrand Russell)

Fins demà. La certesa de què demà hi haurà demà. I serà com avui.

Fins demà. Tot serà al seu lloc, tal i com ho deixi abans de ficar-me al llit. Tot flueix però el ritme és sempre constant.

Fins demà. I sé que demà seràs allà. Al mateix lloc on eres avui, al mateix lloc de sempre.

Fins demà... i tinc ganes que passin ràpidament les 24 hores que encara resten perquè m'ho tornis a repetir, fins demà, per a poder tenir la segueretat de seguir compartint la nostra reconfortant presència.

A tots aquells que, simplement, hi sou. Perquè la feina que això coporta és immensa.

PLA B

2010-06-29T00:48:00.006+02:00

És ara el moment de trobar-nos tots a la terrassa d'algun bar (dic algun, però tots sabem que és un el decorat que acull sempre les nostres converses) i discutir quina és la tàctica que cadascú ha adoptat per esquivar el millor possible aquests mesos d'estricta calor. No tots són del gust de tots, no tots convencen al qui els duu a terme. Sempre hi ha qui, amb mil i un arguments, s'intenta adaptar a la realitat que s'ha trobat de cara i amb la qual haurà de conviure. No tots són genials, no tots són perfectes. Sens dubte, la recargolada ment humana sempre tendeix a fixar-se més al del qui explica el seu estiu amb més entusiasme i automàticament borrar-ne les imperfeccions i fer-lo esplèndid. Sempre, però, hi ha per tot una part negativa que contrarresta la bona... i sempre hi haurà plans B per refrescar-nos.

Ah, l'estiu...! El més pur sinònim de llibertat pels estudiants, tan anhelada i tant esquivada en aquestes èpoques on sempre hi cap el què no té un forat en la resta de l'any.

JEROGLÍFIC

2010-03-26T00:18:00.002+01:00

"Sant Robat aterra dels containes", ens anuncia la pancarteta. Amb la qual cosa dedueixo que el Sant (Robat, es deia de nom) era a dalt dels containes (contenidors, en direm a partir d'ara) i se li demana que aterri, que baixi, amb aquest humil paperet al costat del qual s'hi disposen amablement unes ulleres. És per això que dedueixo també (no cal ser gaire Sherlock Holmes) que el Sant és curtet de vista, pobre home.

pd. ho publico perquè és impressionant i no deixa d'inquietar-me... però la bona voluntat també hi és i no voldria pas desqualificar-la.

CREATIVITAT

2010-03-25T14:09:00.005+01:00

No creia, fins fa poc, en la creativitat, però potser m'hauré de plantejar aquesta idea. Crec que darrerament estic practicant aquest mot en un aspecte que no m'esperava. He aconseguit fer alguna cosa que ningú havia fet abans encara. I em sembla increïble, i m'encanta... Per tot el què aprenc, perquè veig coses noves... perquè estic innovant -com tanta d'altra gent amb inquietuds ho fa- i qui sap, potser tot arribarà a bon port.

pd. te'l dedico, OBA... bones vacances ;)

MARXAR?

2010-03-11T22:14:00.003+01:00

Marxar, l'etern desig que ha burxat sempre als homes curiosos, sempre el mateix anhel de buscar un lloc millor, si és que existeix. Perquè, de llocs millors potser n'hi ha una infinitat, potser tan sols n'existeix un... però casa, allà on ens hem criat i hem viscut part de la nostra pròpia vida, serà sempre, indubtablement, la nostra casa. I vet aquí l'etern dilema.

--------------------
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple
------------------

DOLÇOS SOMNIS ENVERINATS

2010-03-04T16:38:00.003+01:00

Moltes vegades sóc incapaç d'arribar a apreciar què és el què motiva un somni, no n'arribo a esbrinar les causes. Suposo que el subconscient en té part de culpa, en el què apareix durant les hores fosques de la nit, però no em tranquilitza aquest raonament, ans el contrari: és en aquests instants que aconsegueixo veure els costats més foscos de la meva persona, a través de les parets gruixudes i impenetrables que creem a la força durant el dia, que es relaxen i es tornen vidres transparents. I és llavors quan, a través d'aquests, apareixen imatges, persones, sensacions...

Potser és l'enveja, el què mou els somnis, si em veig fent el què altres han fet abans, però ara sóc sola, com si hagués arribat tard. Potser, però potser són també les ganes de demostrar-me amb forces suficients per fer el què jo vulgui, que sóc lliure, que a mi no em mana ningú. Que un somni difícil de complir és com un malson, ja que els somnis són d'aquella matèria intangible que, materialment, tant poc aporta.

De vegades em veig com el què els altres esperen de mi, massa ambiciosa potser, per damunt dels companys amb els quals havíem competit colze amb colze. Un orgull malsà, una prepotència generada per l'afany de demostrar-me millor. Altres vegades, però, les escenes són tranquil·les, amb estranyes però amables companyies. En altres, hi ha gent que es queda enrera.

De vegades em fan por els meus somins, turmentant-me durant dies. Em fan marxar lluny, lluny de casa, massa lluny. I hi manquen coses... em sento culpable.

EL PREU D'UN SOMRIURE

2010-02-10T01:08:00.002+01:00

Endreçar les joguines velles sol dur bons records i una nostàlgia inevitablement associada. De vegades, però, no són només les joguines les causants d'aquestes sensacions, almenys no en el meu cas, i me'n sento orgullosa. Un tros de roba que s'havia quedat perdut entre els vestits de les nines. Quatre fustes, d'igual mida, petites, al costat dels cotxes i les pilotetes de goma. Aquests objectes per a mi eren també joguines: havia passat moltes hores fent castells amb les peces de fusta, fent vestits amb algun parrac sobrer.

En contra del què pugui semblar, el què he encetat no és una crítica als nens dels senyors adinerats que tot allò que demanen és tot allò que tenen, ni molt menys cap tema amb connotacions econòmiques. Possiblement aquesta gent els faltava el què a mi m'havien ensenyat, però això ja és cosa de la casualitat i l'educació de cadascú. Estic molt orgullosa (deia abans) de què la meva família m'ensenyés que per a passar-m'ho bé no calien objectes materials (almenys grans i cars objectes materials) sinó, simplement, imaginació i ganes de gaudir. Tenia tot el què volia, que recordi, no em puc pas queixar ni molt menys, però també era feliç amb una capseta enmig del bosc, buscant grills. Amb una fulla i una riera, i un pantà fet de troncs més avall.

Ara, amb la perspectiva de la responsabilitat que comporta ser monitora i veure'm reflectida en la canalla, procuro transmetre el què he après. Perquè encara que jo disposi de tot, no per tothom és així, els mitjans dels quals disposem per arribar a una finalitat concreta, en aquest cas el gaudi, el plaer d'un joc, ens allunyen els uns dels altres. Què millor que desprendre'ns de tot allò que ens separa, doncs? Poder caminar junts, lliures de diferències externes, per un mateix camí que ens fa més companys i evita disputes, gelosies, rancors.

I encara ara procuro recordar-ho, ser així. La utilitat, la senzillesa, són unes eficaces maneres d'entrar al cor de la gent i, sens dubte, d'apropar-nos a allò que anomenen felicitat.

LA MENT HUMANA

2010-01-25T23:36:00.003+01:00

...és així d'estranya. De recargolada. De perversa... Tant serveix per millorar la nostra exisència i els nostres objectius com per complicar la vida dels altres. Perquè veure una necessitat bàsica empresonada d'aquesta manera és una sensació angoixant (atiada pel record d'una tarda d'agost en la que vaig necessitar entrar a comprar aigua a l'hostal que hi havia on ara hi ha la font, i no me'n van voler vendre). No tenim dret a fer aquestes coses, la natura és quelcom a compartir, sense amo ni senyor. Aquesta font mateix, revinguda, pot escapar de les reixes que empresonen el doll d'aigua. I no la pararà ningú. I oblidar així barreres inútils, humiliants, denigrants, que només fan que separar races i classes socials i generar odis i desesperacions. Aquí tenim de tot (o això creiem ara, o almenys a alguns anys vista) i en canvi, dediquem el nostre esforç a empresonar, frenar, el què tothom necessita i que passa així a ser possessió exclusiva només d'uns quants il·luminats. M'agradaria no haver de veure aquests petits signes que em creen la sensació d'estar perdent el temps.

GARRICK

2010-01-18T00:21:00.001+01:00

Garrick és un espectacle íntegrament per riure, des del primer minut. És dels espectacles que et fan sortir del teatre amb un somriure a la cara, no saps ben bé perquè, però és allà i fa que vegis el món diferent de quan has entrat, ni que sigui per una estona. Això és bo, no?

Reconec que al principi em va ser difícil entrar en el món Tricicle. És un riure diferent... has de deixar la ment en blanc i observar. Riure. Són detalls, cares, expressions, el què et fa aixecar la comissura dels llavis. No es tracta de pensar, ni imaginar, ni entendre res. Situacions absurdes són les que generen el riure, i aquí està l'objectiu de la representació, exercir una mena de teràpia per aconseguir bones sensacions. En general ho aconsegueixen. Particularment, al no estar-hi acostumada, em va costar entendre aquest humor fins passats uns minuts de l'inici de l'obra. Després, va ser efectiva.

Una obra entretinguda per passar una bona tarda d'humor. Interessant sobretot la darrera part: com a celebració dels 30 anys de Tricicle, un regal per al públic, un resum amb els gags més representatius de la seva llarga carrera. És normal, doncs, que aquesta part no tingui pèrdua.

COM LES SALAMÀNDRIES

2010-01-17T23:16:00.003+01:00

De vegades no sé si la meva pell és com un tel de ceba o, per contra, forma una gruixuda escorça definint el contorn del cos, impenetrable. No tinc clar si el què m'afecta és fruit d'una mala comunicació amb l'entorn, per falta d'empatia potser, o bé és una implicació major de la necessària, un grau d'esforç que a la llarga, si no és recompensat, s'acaba fent feixuc. No ho sé, i això és el què provoca en mí unes ànsies inexplicables de voler fer com les serps, arribant a sentir enveja per elles. Voldria poder mudar la pell, deixar enrere l'anterior carcassa per lluïr-ne una de nova, més tendre, millor. Una cobertura llisa, però no un llis sedós i amable, fins i tot empalagós, de vestit de gala, sinó un llis de salamàndria. Un llis humit i llefiscós, on només penetri l'aire, i les altres coses, no vitals, rellisquin.

En diuen autodefensa...

NO ENS ESVEREM...!

2010-01-13T00:28:00.004+01:00

...que només era una modesta opinió suggerida en una perduda i decadent paret d'un barri poc freqüentat...!

AVATAR

2010-01-04T23:55:00.004+01:00

Els humans sóm una merda. Parlant clar. No tinc forces per retenir-me a dins el què penso, veig. És així i ni ens n'adonem, o volem obviar-ho, tancar els ulls i fer com sempre. No sé què és ben bé el que ens mou, però no ens pot dur a bon port, de cap manera. Es veu d'una hora lluny. Els humans, de vegades, sóm repugnants.

L'home, i quan parlo de l'home vull dir l'home i la dona, i per sort no tots, l'home, deia, té tendència a la facilitat. És per això que sols valora només allò tangible i que té per si sol un valor concret: els diners. No entenc aquesta dèria, ja que els diners no tenen més valor que el que els hi donem nosaltres, i en certes situacions tampoc fan cap servei. Què són els diners al costat d'un immens paisatge, d'una bella posta de sol entre les muntanyes? Els diners no ho són tot. Ni molt menys. Més aviat, i davant els plaers de la vida, tendeixen a ser poca cosa.

L'home es considera més important que cap altra espècie del planeta terra, per més lligada que hi vagi la seva existència. No sap veure aquest matís. És molt trist; l'espècia humana va ser dotada d'intel·ligència per a sobreviure, no per a destinar-la a projectes que sols millorin la seva qualitat la vida (i la resta del món, que s'espavili). Però la Història avança... i hem perdut tot lligam amb la terra que ens envolta, amb la natura que ens acull i ens deixa créixer entre les branques de les seves plantes i el pèl suau dels animals que ens alimenten. Ara tot això sona a hippie, a persona estranya, a algú que viu despenjat del món. I el problema és que tots ens hem oblidat del món... i el món és allà, i no està sa, i cap polític entén els seus crits de dolor.

Els nostres avantpassats sí que sabien de què parlo. Vivien d'allò que la terra els donava i de poc més. En alguns països, és ric qui té més cabres. Si es té sostre, llit, família i salut, té prou sentit, això, no? Els indis Cree deien fa temps el què ara no volem sentir. Quanta raó tenien quan, fa anys, proclamaven que "només després que el darrer arbre hagi estat talat, només després de que el darrer riu hagi sigut enverinat, només quan el darrer peix hagi estat pescat... només llavors veuràs que els diners no es poden menjar."

AQUEST NOU NADAL...

2009-12-31T00:23:00.004+01:00

Hauria de parlar del Nadal, del què aquestes festes signifiquen avui en dia... però no sé ben bè què dir-hi. Se n'ha dit de tot i la meva opinió es veu condicionada per l'entorn: el celebraré igualment si la gent del meu voltant ho fa, així que més fal agafar-s'ho amb filosofia.

Si em queixo de què el Nadal és una festa com una altra per gastar diners, avui en dia, un negoci més per vendre, seré del tot incoherent amb els meus actes. No puc deixar de regalar alguna cosa, per petita que sigui, o dir que no vull res. El problema està en els extrems, en els gasts innecessaris. En perdre el cap, en tenir la mà foradada. Sempre hem de ser conscients del què tenim i del què té altra gent en el món. És la manera d'apreciar tot el què se'ns dóna, sigui material o no, com un regal cap a nosaltres mateixos.

Si dic que Nadal és una paraula buida de significat per a mi, no estaria dient la veritat. Aquestes èpoques d'opulència desperten en mi sentiments de solidaritat, malgrat hi haurien de ser tot l'any, és ara quan es reviscolen amb més força, atiats potser per un sentiment de culpa, o una fal·lera per voler estar en pau amb mi mateixa. Un afany per ser una mica millor. Una mica més persona. Una consiència social.

En el meu parer, ara i sempre és difícil apartar-se del món i de la societat i fer la teva; canviar totalment la teva manera de fer les coses pot ser complicat si s`ha de dur la contrària a tothom. No cal ser dràstics, només més conscients, solidaris i ecològics.El Nadal que jo recordo de petita era molt diferent, despullat de records materials, més pur, més sincer. És que encara hem d'aprendre que les il·lusions no són a les botigues?

XAUXA

2009-11-05T12:50:00.005+01:00

No sé on és aquell país del que tanta gent parla, malgrat sempre he anel·lat tenir la sort de poder-hi passar, almenys, unes vacances. Es diu Xauxa, i tot i que ningú me n'ha sabut indicar el camí, tinc la sospita que no cau tan lluny o, si més no, no és difícil tornar-hi. I això és així ja que gosaria afirmar que alguns afortunats que viuen entre nosaltres, alguna o altra vegada hi han estat, han tingut la joia de veure'n els seus esplendorosos fruits i el privilegi d'endur-se'n una mica de la poderosa sort que allà regna cap aquest món ple de desastres i incomprensió. La documentació a les biblioteques és escassa, algun poema i quatre contes per a nens. He hagut de fer feina bruta: dissimuladament, espio tals sospitosos i, sense que se n'adonin, procuro veure si mai duen cap mapa a la butxaca, o si, per casualitat, tenen intencions de tornar.

No obstant, i havent passat anys des de les primeres investigacions, he perdut parcialment la fe en l'existència d'aquest país meravellós. I dic parcialment perquè segueixo pensant que Xauxa existeix, però tanmateix potser no és com ens l'imaginem. Potser no és més que un estat d'ànim, una manera de ser, enlloc d'un país físic. Potser és un no preocupar-se, un anar fent assossegat pels anys, un vaivé que amortigua tots els cops. Una tranquil·litat, una serenor que fa que no pensis en el què vindrà demà, i gaudeixis de l'avui tant i com les vint-i-quatre hores del dia et permetin. Un no mirar endavant més que en el minut següent, una despreocupació pels aconteixements que poden passar a quatre passes del teu cos que impedeix que el propi món s'eixampli més de cinc pams. Una felicitat autoïnduida, però tanmateix falsa i dolça.

CORRECCIÓ ORTOGRÀFICA

2009-10-17T00:38:00.002+02:00

El primer, anarquista, va deixar el seu missatge. El segon, independentista i mestre d'escola que fa dictats, va corregir-ne l'ortografia i va puntuar-lo. Faltaria un tercer personatge que, com l'anterior, trobés que l'únic a matisar en el text són les faltes, i que marqués el que el segon s'ha descuidat de fer. Un cop acabat, puntuaria el segon i deixaria el seu símbol al costat dels altres.

DESPISTATS

2009-10-17T00:29:00.002+02:00

En aquest món hi ha tres tipus de gent: uns són despistats, els altres corregeixen els primers i els tercers es dediquen a riure's de la resta. No hi ha qui ho entengui.

TOTS TRANQUILS

2009-10-01T16:39:00.002+02:00

Sort en tenim de la gent que, de forma amable i empàtica, no volen que ens preocupem pels seus problemes! De no ser per ells, viure en aquest món seria un patir constant.

JO SÓC UN ALTRE

2009-09-25T15:36:00.005+02:00

No sabria explicar ben bé l'argument, però és que potser no en té, potser és l'excusa per explicar algunes històries curioses. Potser, he dit, no ho tinc clar. És cert que li he intentat buscar mil i una dobles lectures, però al cap i a la fi, la única cosa que se m'acut és que estic perdent el temps, ja que n'hi hauria ben bé prou si em quedés amb el què vaig veure: n'hi hauria de sobres.

No és recomanable fer-se una idea de quelcom fonamentada en les crítiques dels altres abans de veure-ho en persona, ja que això condueix, moltes vegades, a la decepció. Aquest cop, i després d'un any d'haver suspès les representacions per afonia, Sergi López tornava a la càrrega amb Non Solum, i com que les expectatives havien tingut temps de crèixer, les entrades per aquest mes de representacions estan a punt d'exhaurir-se si no ho han fet ja. Evidentment, tothom que va a veure l'obra hi va amb la idea al cap que allò serà un espectacle memorable. Ni un bri de decepció: realment, les crítiques estan a l'alçada.

Impecable Sergi López durant 1h i 35min (segons el programa de mà), amb un inici contudent però pujant de to. Un? O tot l'escenari ple? Semblava que en fossin centenars, els veies allà cridant, manifestant-se, "tots sóm un, tots sóm un!" cridaven a l'uníson, mentre discutien quines eren les seves diferències, que al ser tots ells iguals, eren el tret que els unia i els feia ser encara més iguals. Qui era l'actor, l'autèntic? El cadastre, el veí, el llauner que treballava despullat? o el negre, o la dona, o el que fa allioli sense all, o l'home estàtic...? Les possibilitats són infinites i es materialitzen a l'hora. Tot plegat, les preguntes metafísiques sobre què hi fan allà tots els altres iguals, i on són, desemboquen en la història de la dona que dorm dins la caixeta, en divagacions polítiques... dins un horitzó que mai s'acaba ni saps on et durà.

SALVATJADA

2009-09-16T16:12:00.003+02:00

Uns que s'ho van prendre al peu de la lletra. N'hem de prendre exemple: si sóm lliures per fer el què volguem i salvatges (ja de pas), siguem-ho amb tot, ortografia inclosa.

APROVAR

2009-09-15T00:41:00.003+02:00

M'han dit que el professor nou que he tingut avui cateja tothom i és molt injust, per a no dir altres paraules. En definitiva, és impossible aprovar cap assignatura si és ell qui posa i corregeix els examens.

I a mi què m'importa el noi que em diuen, a tall d'exemple, que ho aprovava tot i amb aquell professor concret va treure un 0, perquè jo no sóc ell i vés a saber què trauré, tothom és diferent i les comparacions són odioses, absurdes i inservibles, més en casos com aquests que l'únic que aconsegueixen és fer perdre les ganes d'esforçar-se i ho fan donar tot per perdut a la primera de canvi, que jo no sóc com aquests i el què m'importa és aprovar però la idea de l'assignatura i del professor me la faré jo en funció de la meva experiència en la matèria, en el què em costi seguir les classes o resoldre els problemes, perquè no em vull espantar de bones a primeres per un consell estúpid i malaurat.

Jo sóc jo. I sé el què vull, no el què em toca. Gràcies.

PUJA EL VOLUM, que això s'ha de sentir bé!

2009-08-31T13:57:00.009+02:00

El passat cap de setmana era festa major a Avià, i la cita era ineludible: Gerard Quintana a l'Ateneu. Sempre que m'és fàcil anar-hi aprofito per fer-ho, ja que els seus espectacles solen valdre la pena. Anterirorment l'havia vist un parell de cops al ja (desgraciadament) desaparegut Casino de Berga, en format acústic, fent més que un concert un espectacle, barrejant les seves cançons amb comentaris, ple de complicitat. L'ambient que se sol crear és agradable, i tot i que no et pots esperar saltar com en un concert de rock (potser de Sopa), la seva música transmet pau, i un cert bon rollo.

Aquest concert era més mogudet. Cinc músics feien companyia al Gerard, entre ells els genials i incondicionals Xavi Lloses i Francesc Bertran. A lamentar l'absència del noi de Puig-reig, en Jordi Busquets, que l'havia acompanyat en anteriors ocasions. Barrejant alguns temes de Sopa de Cabra entremig (els mítics El far del sud, L'Empordà, Camins, però també Hores bruixes, El carrer dels torrats...), els discs del cantant en solitari anaven apareixent, talment mantres. Des de cançons hipnotitzants com Wilma, a tendres com Voldria aprendre, contundents com Mai més, o enganxoses com Fora de control. Després, als bisos, van arribar les versions en anglès de Led Zeppelin, Rolling Stones i Neil Young, amb una força insuperable.

Sorprenent el públic joveníssim que omplia les primeres files, fent bots com bojos amb les cançons de Sopa de Cabra, i mencionant, de tant en tant i amb crits desafortunats, el mateix. Em vaig sentir una mica gran. Però ja està bé, que els que pugen escoltin la bona música que es feia quan encara havien de nèixer.

Sens dubte, una gran ocasió per escoltar Sopa, però també per escoltar les cançons del Gerard en solitari, tot i que en un format que potser els anava una mica gran, ja que l'acústic els queda a la perfecció.

MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKYO

2009-08-31T13:15:00.003+02:00

Tenia ganes de veure-la. No havia vist encara cap pel·lícula de la Isabel Coixet i volia veure també el Sergi López en directe. Així que no vaig tardar en anar a veure Mapa de los sonidos de Tokyo.

És una història que transcorre lentament, sense presses, narrada per una persona externa a la història en sí, un personatge secundari però al corrent de tot. Curiós. Tampoc hi ha grans diàlegs, tot al contrari, predomina el silenci verbal mentre que els sorolls de la ciutat s'escolen arreu. Tot i això, els personatges s'endevinen perfectament a través dels seus actes. Potser es troba a faltar sentir-ne la veu, però no fa falta. Això sí, tot un elogi a la sensibilitat humana.

L'argument no és el què crida més l'atenció. Bastant clàssic, fins i tot previsible, una història trista en una ciutat fosca, bulliciosa i immensa que fa que els protagonistes se sentin sols i busquin la companyia de l'altre, i siguin més ells els culpables de què s'expliqui la seva història, no pas a l'excusa per explicar-la. La cultura nipona, sobretot pel què fa als gustos culinaris i a algunes costums estranyes (noies-safata, homes-planta...), queden retratades servint de teló de fons.

No sabria massa què dir-ne. Encara no sabria definir-la, i hi he prou rumiat. Sí, recomano anar-la a veure, però has de saber a què vas. Sens dubte: original.

LLEÓ PERSEGUEIX GASELA

2009-08-25T18:56:00.003+02:00

La gent tendeix a pensar que allò que ve de fora és millor. La gent tendeix a pensar que, per a un objectiu concret, una persona desconeguda farà millor la feina que no pas una de propera. La gent tendeix a alabar més al principiant que el que s'inicia, amb esforç, en un nou repte. Deu ser el que hom anomena entorn agressiu i/o competitiu. Cal no abaixar la guàrdia. És per això que, de tant en tant, també s'agraeixen les mostres d'expressivitat cap a un mateix, quelcom que et mostri un nou rumb a seguir. Una clicada d'ullet que permeti creure en un mateix.

REALITAT CONTRÀRIA

2009-08-25T12:46:00.002+02:00

La sinuosa carretera corria al costat de la costa, un camí definit no pel què tenia sinó pel què li mancava: la falta de color el feia destacar en l’entorn. No tenia ni el blau turquesa de les onades que el llepaven els dies de tormenta, ni tenia pinzellades del gris fred de les roques afilades que definien els marges d’aquell paisatge agrest, ni del verd que, contra la seva voluntat, apareixia entre el penyalar, vergonyós però insistent alhora. La senda no tenia color, un cordó a la vora dels penya-segats, però no obstant conduïa cap a ells. Una sola carretera accedia al far, però infinites eren les que hi duien des del

mar.

TIGRE BLANC

2009-07-15T00:25:00.008+02:00

"(...) els homes es casen amb un altre home en comptes d'escollir una dona. Ho vaig escoltar a la ràdio. Això està arrossegant a l'home blanc cap al declivi. A més a més, els blancs fan servir massa els telèfons mòbils i es fan malbé el cervell. És un fet contrastat. Els telèfons mòbils provoquen càncer cerebral i t'escurcen la masculinitat; els japonesos els van inventar per reduir el cervell i les pilotes dels blancs alhora. Això ho vaig sentir dir una nit a la parada d'autobusos. Fins en aquell moment jo estava molt orgullós del meu Nokia i l'havia ensenyat a totes les noies del centre d'atenció telefònica amb les quals tenia l'esperança d'anar-me'n al llit, però després d'això el vaig llençar immediatament. Si em vol trucar, haurà de ser a una línia de telefonia fixa. No és bo per al meu negoci, però el meu cervell és massa important, senyor: és l'única cosa que té en aquest món un home que pensa."

Aquesta és la història d'un home al qual li falta un bull, com qualsevol ciutadà de l'Índia que ha hagut de deixar els estudis a mitges perquè un familiar es casa i calen diners, però que vol ser un emprenedor. La història d'algú que viu a les Tenebres, la part més pobra i en pitjors condicions del país, i que arriba a Delhi i s'hi acaba corrompent, com el seu amo, malvivint tot empatxant-se amb cadascun dels possibles vicis de la ciutat. La història de qui aconseguiex sortir del Galliner en el que habiten tots els hindús de castes baixes que creuen que algun dia algú començarà una revolució per a ells i els alliberarà dels seus amos esclavistes i maltractadors.

Per al Tigre Blanc totes aquestes situacions són quotidianes i les encaixa amb total naturalitat. És normal que a casa seva la búfala d'aigua sigui la que va més tipa, o que la gent pugui morir a l'hospital esperant una atenció sanitària que no està disponible les 24h del dia. És normal dormir en un soterrani ple d'escarbats o que al nèixer es descuidéssin de posar-te un nom. Per això s'arriben a entendre les raons que duen a Munna, el noi, a pensar com pensa, a actuar com actua... per ser lliure. I això és el què ell pretén que entengui el Primer Ministre Xinès abans que visiti el país en una recepció oficial on tot el què se li mostrarà no és el què els ciutadans hindús han de patir cada dia.

Una lectura àgil, divertida alhora que sorprenent, interessant, amb una intensa crítica social... Realment és un gran llibre. I una bona manera de fer-te una idea de com és l'Índia que no solem veure mai, a més a més, retratada de primera mà pel jove guanyador, al 2008, del premi Man Booker, Aravind Adiga.

ALTRES MONS S'AMAGUEN RERE LES PARETS...

2009-07-03T19:52:00.007+02:00

Coraline és una nena que es muda de casa per anar en una mansió enmig del bosc, un lloc aparentment avorridíssim. No té els amics a prop, els que coneix allà no li acaben de fer el pes, i com si això no fos prou, els seus pares estan prou enfeinats com per no fer-li cas. La seva única distracció consisteix en repassar els racons de la nova casa, fins que descobreix una porta amagada sota el paper de la paret que farà no s'avorreixi tant un cop hi hagi entrat... Resulta que darrera la porteta hi ha un passadís que condueix a un nou món. O el mateix, depèn de com es miri. La questió és que aquell altre món... és ideal. Divertit. On tot el què ella vol es fa realitat. On la gent li fa cas, juga i riu amb ella. On la gent, enlloc d'ulls, té botons...

Què passaria si un bon dia descobríssim que tot allò que volem existeix en un món paral·lel al nostre, i que si hi logrem arribar, serà tot possible? Seria bo, això? Seríem feliços allà? Vodríem quedar-nos-hi per sempre? Els móns de Coraline és una pel·lícula per nens, sí, però allò que planteja és tant interessant o més pels adults que per la canalla. A part, la tenebrositat amb què està descrita fa que els amants de les pel·lícules de l'estil de Tim Burton (de fet, el director és el mateix que a Nightmare Before Christmas) siguin també públic d'aquest film. Neil Gaiman és l'autor de la novel·la adaptada al cinema, de títol Coraline, que també havia sigut anteriorment transportada al món del còmic.

A més, crec que tot plegat augmenta de valor quan saps que aquesta és la pel·lícula més llarga feta usant la tècnica de l'stop motion fins ara. Quina paciència que s'ha de tenir per fer moure els ninots, mica en mica, per a completar un gest... i qui ho diria, que està fet així, un cop veus el muntatge final! Mireu, sinó, la compexitat del procés a http://www.scarletstarstudios.com/blog/archives/2009/02/coraline_puppet_technology_with_photos.html on us en podreu fer una idea. Les animacions en 3D també són interessants, especialment a la part introductòria del film.

Els mons de Coraline no és potser un film trascendental pel què fa a la narració, doncs es tracta d'una pel·lícula infantil, però no es pot dir el mateix de la producció de la mateixa. Al ser fantàstica, la fa entretinguda, al ser tètrica la fa interessant... Una bona opció per passar la tarda.

HISTÒRIA UNIVERSAL

2009-03-31T15:30:00.002+02:00

Un altre d'en Gianni Rodari, a Contes per telèfon:

Al començament, la Terra estava tota equivocada, tornar-la més habitable va ser una feinada d’aquelles. Per passar els rius no hi havia ponts. No hi havia camins per pujar a les muntanyes. Que volies seure? No hi havia ni l’ombra d’un tamboret. Que tenies son? No hi havia llits. Per no punxar-se els peus, no hi havia ni sabates ni botes. Si t’hi veies poc, no trobaves ulleres enlloc. Per fer un partit, no hi havia pilota; faltava la cassola i el foc per fer bullir els macarrons, i, ben mirat, tampoc no hi havia macarrons. No hi havia res de res. Zero sobre zero, i prou. Només hi havia homes, amb dos braços per treballar, i així als disbarats més grossos, s’hi va poder posar remei. Però queden tantes coses per corregir encara! Arromangueu-vos de mànigues, que hi ha feina per a tothom!

MEMÒRIES (O SOBRE LA INJUSTICIA)

2009-03-24T17:46:00.006+01:00

Amb el Marc havíem aconseguit escapar d'un món que no ens agradava, cadascun per la seva banda, però forjant certa complicitat. Era sempre el dolent, però només perquè vivia intensament, al límit (qui sap si perquè sabia que ho havia d'aprofitar...), perquè el seu cor era immens. I les ganes de viure que emanava també, i s'encomanaven. Fins a l'últim dia que me'l vaig trobar i, com sempre, li vaig preguntar tan dissimuladament com vaig saber per la seva salut, li havia vist un somriure, i per això em creia que tot anava bé. Fins l'últim dia havia tingut il·lusions, projectes... que una injusta, immerescuda i prematura mort li va robar.

D'ell en guardo molts records, i de fa molt de temps. No sé quina edat devíem tenir quan jugàvem al parc, el dia que ens vam sorprendre parlant, tots dos, de Berga, descobrint potser per primer cop a la vida la casualitat. O quan, per Corpus, jo penjava al suro de la classe el cartell de la Patum, tota orgullosa, i corria a buscar-lo per ensenyar-ho a l'únic que ho podia entendre. Dijous miràvem el salt de plens des de la barana, a les espatlles dels pares, per l'endemà –ja a classe- dedicar-nos unes mirades de son i complicitat.

El dia que em vaig assabentar que ell estava malalt, baixava del meu nou institut. M'hi havia matriculat algú que, tan sols per l'estona que la vaig veure, ja em va sorprendre. Extremadament decidida, va dir-me quines assignatures havia d'agafar per seguir el camí que en un futur tenia previst prendre. De fet, va influir que després, al cap de dos anys, em decantés per la química. De nou va ser ella qui em va acabar d'orientar, en estones mortes que trobavem en les hores de pati.

No és pas ara que dic que la Núria ha sigut la millor professora que he tingut mai. Sempre ho he sostingut i fins ara ningú la guanya. I és que és difícil: no recordo haver rigut mai tant en una classe (i això que la química no sol fer saltar les llàgrimes...) però alhora sabent que tenia unes obligacions i que l'assignatura requeria d'uns objectius per a superar-la. Riure i esforçar-se eren sinònims, i això feia de les classes un plaer, ja que la motivació feia que treballar no fos una càrrega.

Tot i que, pensant-ho bé, no sé si vaig aprendre tant de la professora com de la persona que s'hi amagava al darrera. El seu caràcter i el seu humor ja denotaven que no havia tingut una vida fàcil. I d'anècdotes, que en queden, d'anècdotes!

Tots dos eren especials... I és quan no entec el món que m'envolta que sento ràbia, una ràbia immensa perquè dues persones que lluitaven per sobreviure, que volien viure, han hagut de marxar. Encara no era l'hora. Com pot ser que altres coses sobrepassin la voluntat, les ganes, la il·lusió? Perquè ells? No ho entenc, no ho entenc...

Maleeixo al món perquè segueix avançant, perquè no s'atura ni un moment en senyal de dol, però alhora em fa veure que tinc quelcom que he d'aprofitar al màxim, perquè no se sap mai quan s'acabarà. Alhora que, per ells, intento prendre'n exemple i mirar endavant, se'm fa un nus a l'estòmac que m'impedeix deixar de buscar un perquè que tants anys d'humanitat no han sabut respondre.

L'AUTOBÚS NÚMERO 75

2009-03-20T15:24:00.001+01:00

Avui no escric jo, em prenc la llicència de copiar aquest conte d'en Gianni Rodari per a donar la benvinguda a una primavera que avui arriba.

Un matí, l’autobús número 75, que surt de Monteverde Veccio cap a Piazza Fiume, en comptes de continuar per Travestevere, va tirar pel Gianicolo, va girar per Aurèlia Antica, i al cap de pocs minuts corria pels Prats de les afores de Roma com una llebre en temps de vacances.

En aquella hora, els viatgers eren gairebé tots oficinistes i llegien el diari, fins i tot els que no l’havien comprat perquè el llegien pel damunt l’espatlla del seu veí. Un senyor, en girar el full, va alçar els ulls un moment, va mirar a fora i es va posar a cridar:

-Però per aquí es va a Civitavecchia!

-Què fa, el conductor?

-S’ha tornat boig, lligueu-lo!

-Quin fàstic de servei públic!

-Són tres quarts i cinc de nou, i a les nou en punt he de ser al Tribunal –va cridar un advocat-. Si perdo el procés, demandaré la companyia.

El cobrador i el conductor intentaven rebutjar les queixes declarant que ells no en sabien res, que l’autobús ja no obeïa als comandaments i que no feia sinó el que li donava la gana.

Efectivament, en aquell moment l’autobús va sortir de la carretera i es va aturar a la vora d’un bosquet fresc i perfumat.

-Oh, ginesta, ginesta! –va exclamar una senyora tota delitosa.

-Bon moment per a pensar-hi, ara en la ginesta! –va respostejar l’advocat.

-Tant em fa –va declarar la senyora-. Faré tard al despatx, me’n clavaran quatre de fresques, però tant m’és…I ja que hi som, me’n vull fer passar les ganes de collir ginesta. Almenys fa deu anys que no en cullo!

Va baixar de l’autobús, respirant a tot pulmó l’aire d’aquell estrany matí, i es va posar a fer un ram de ginesta.

Com que l’autobús no en volia saber res de marxar, l’un darrera l’altre els passatgers van baixar a estirar les cames o a fumar un cigarret, i mentrestant el seu malhumor es fonia com la neu al sol.

L’un agafava una margarida i se la posava al trau, l’altre descobria una maduixa encara verda i cridava:

-L’he trobada jo! Ara hi posaré la meva targeta i quan estigui madura la vindré a collar; i ai! Si no la trobo.

Tal dit, tal fet; va treure una targeta de visita de la seva cartera, la va enfilar en un escuradents i va plantar l’escuradents al costat de la maduixa. A la targeta, s’hi llegia: Doctor Giulio Bollati.

Dos empleats del ministeri d’Educació van fer una pilota amb els sues diaris i van començar a jugar al futbol. I cada cop que feien un xut, cridaven:

-A fregir espàrrecs!

En resum, no semblava la mateixa gent que uns moments abans volia linxar els empleats de l’autobús. Aquests, pel seu cantó, s’estaven repartint l’esmorzar de pa amb tomàquet i truita i feien un picnic sobre l’herba.

-Compte!- va cridar de cop i volta l’advocat.

L’autobús, amb una sacsejada, se n’anava tot sol, amb una marxa lleugera. Van tenir el temps just de saltar-hi a dins, i l’ultima va ser la senyora de la ginesta, que protestava:

-Ah no! No s’hi val! Amb prou feines començava a divertir-me.

-Quin hora és? –va preguntar algú.

-Ui, tardíssim, deu ser.

I tots es van mirar el rellotge. Sorpresa: els rellotges assenyalaven encara tres quarts i cinc de nou. Es veu que durant tot el temps de l’excursió, les agulles no havien corregut. Havia estat un temps regalat, un petit extra, com quan es compra un paquet de sabó en pols i a dins hi ha una joguina.

-Però no pot ser!-deia,esbalaïda, la senyora de la ginesta mentre l’autobús s’encarrilava pel seu trajecte i tirava avall pel carrer Dandolo.

Tots es meravellaven. Però en el diari que tenien sota els ulls, a la capçalera, hi havia la data escrita ben clar: 21 de març. I tot és possible el primer dia de la primavera.

COM S'APOSTATA?

2009-03-16T22:47:00.004+01:00

Ara resulta que es maten els nens com animals?
Resulta que s'assassinen criatures per ganes?
Resulta que abortar es fa per gust?
Resulta que qui ha fet un vot de castedat entén sobre el tema?
Resulta que ells han de decidir per la persona afectada?
Resulta que un embrió té ànima?
Resulta que la fe, amb fets incostatables, passa davant la ciència, tangible?
Resulta que no importa que la gent mori per la SIDA?
Resulta que hi ha gent que creu que tenen raó?
Resulta que una cosa que hauria d'ajudar ho fa d'aquesta manera?
Resulta que hem de creure algú que ens vol fer fer dejuni d'internet per Quaresma?
Resulta que...
... que cada cop que hi penso sento unes ganes d'apostatar....

Només vull pensar que n'hi ha, dins l'Esglèsia, que no pensen això.

LLIÇÓ D'ECONOMIA

2009-02-24T20:55:00.004+01:00

Sempre ens hem vist obligats a decidir entre les múltiples alternatives que se'ns plantegen.

L'escassetat és un concepte relatiu, en el sentit que existeix un desig d'adquirir una quantitat de béns i serveis major de la disponible.

Una simple mirada al nostre entorn ens diu que prendre decisions implica intercanviar un objectiu front un altre. Parlem de cost d'oportunitat referint-nos a allò que hem de renunciar per obtenir quelcom.

Decidir... la gran assignatura pendent.

UNPLUGGED IN BERGA

2009-01-28T20:56:00.001+01:00

Tota la ciutat unplugged. Els carrers lluminosos eren ombres del fil de llumenetes que les construccions marcaven al cel, retallat entre les teulades. Una sensació curiosament reconfortant, veure casa teva a les fosques. Com tancar la llum del menjador, per descansar una estona de tanta artificialitat i assaborir així la intimitat.

I passejant, rumbes acústiques acompanyaven els passos vellutats, silenciosos i protegits per l’esguard, sola i talment un àngel, de la lluna.

El drac no tenia cor, cert, però bategava per la gent, encès almenys de dubtes i curiositat. Com és que tan sols, en tot Berga, hi hagués il·luminat l’ajuntament? Què ho fa que les llums de Nadal, encara als carrers, fossin la única font de claror? De fet, la llum tènue era molt agradable i ens proposàvem si es pogués prolongar el seu ús per tot l’any, amb excuses ecològiques. Una cosa apreníem: tot té el seu costat positiu. Encara hi havia estrelles i llunes als carrers, i encara gràcies que hi fossin.

La nit ens feia més salvatges.

LLARGA VIDA AL ROCK'N'ROLL!

2009-01-28T01:01:00.003+01:00

Sempre començo a explicar aquesta petita història de coincidències i rock pel mateix punt. M'agrada parlar d'aquell escrit a l'Enderrock que tant em va cridar l'atenció. No sabria dir el perquè. Suposo que les bones crítiques del grup del qual parlava juntament amb les ganes que m'havien quedat de veure'ls van retenir-lo a la memòria. La conclusió innocent que en vaig extreure era que aquell paio (com es deia... ah, sí... l'Èric, no?) havia de ser tot un espectacle, un excel·lent frontman, dalt l'escenari. Els meus raonaments em van convèncer i vaig comprar el disc.

Rodamons. Temps millors. Feia bona pinta. Una estètica cuidada, rockera. Les Paul. Un tros de veu, un accent marcat del sud del país, que embellia les melodies. Unes lletres... algunes que passen desaparcebudes, altres... quines lletres! Em van sobtar. Eren diferents. Em van agradar.

Han hagut de passar almenys dos anys perquè, com qui diu, em trobés, cara a cara i per pura casualitat, embadalida escoltant l'Èric Vinaixa, líder de la banda, i la seva guitarra alhora que rememorava aquelles velles èpoques en què no el podia mirar sino que me l'havia d'imaginar dalt l'escenari. Durant aquests anys hi ha hagut temps perquè aparegués Mama, el nou disc de Rodamons. Aquest cop va ser la portada del cd el què va aixecar polseguera. Exageracions desproporcionades que segurament anaven lligades amb la imatge que es deu haver format al voltant del grup, creada per alguna frase o tema més o menys desvergonyits. N'hi ha per tant? No, sens dubte no. Ells diuen que són sincers. Trobo que no molesten pas. Que cadascú jutgi.

En tot cas, la combinació de tots els factors (música, lletres...) m'ha convençut a la primera. No m'agrada no trobar coses negatives a comentar i que reforçin i contrastin la bona opinió. Vaig escoltant el disc i de moment encara no n'he trobat. Lent vist el què acostumo a escoltar, però això no fa que deixis de parar-hi atenció, al contrari: no sé què té que fa que un cop escoltes la primera cançó no saps quan parar d'escoltar fins que s'arriba a l'última. Bones guitarres. Unes melodies diferents en tots els temes, un disc rodó. Em quedo, per cert, amb I tu qui ets? i Esperant algun senyal.

S'agraeix molt una proposta com la seva en el panorama català. Aquests darrers dies de Mama i Lunàtic m'han acabat de convèncer de que les meves reflexions de temps ha no anaven per mal camí. Ni molt menys!

COMPANYERISME

2009-01-21T13:00:00.004+01:00

M'havia cregut que en certs esports on la cooperació és important per a la supervivència mateixa no hi ha lloc per a l'egocentrisme, per l'afany de guanyar, per trepitjar els companys o fins i tot pel classisme. Ingenuitat extremadament greu, ja que, com és evident, la necessitat de demostrar-se millor que els altres és innata de l'home. Fins el punt d'oblidar-se de qui t'ha ajudat a aconseguir-ho.

Aquesta reflexió volta per la meva ment des del dia que vaig veure la notícia del sherpa que havia pres part en l'expedició que pretenia fer arribar al cim de l'Everest l'home de més edat que mai hi havia pujat. No en recordo noms ni detalls, però no cal esmentar-los aquí: pefereixo explicar-ho de manera impersonal ja que dubto que aquest sigui l'únic cas que s'ha donat.

Intentant cordar-li els grampons al vell, el sherpa es va haver de treure els guants, acció que el va dur a patir els primrers símptomes de congelació a les mans i dels quals ningú va fer cas. A partir d'aquí, es va anar retrassant, arribant a passar fins a 17 hores enmig d'una tempesta, sol, aferrat al glaç amb els piolets, per arribar al camp base i no ser escoltat quan demanava a l'expedició que li enviessin urgentment un helicòpter, cosa gens estranya en aquests casos. Ignorat, va decidir marxar i va arribar a peu, novament sol, a l'estació que el duria a Katmandú, on no van poder fer res per salvar-li els dits de les mans.

Aquesta brutal història de tirania hauria passat desaparcebuda si no fos pel final relativament feliç que el sherpa va tenir al ser auxiliat per una família catalana, que el va acollir a casa mentre metges d'aquí feien el què podien per reconstuir-li part de la mà.

Em va impactar molt la història per diversos motius. Primer, perquè mai hauria dit que en el món de la muntanya existís aquest esperit esclavitzador, d'aprofitar-se dels més dèbils per acabar mostrant el triomf dels blancs. Una expedició absurda com era la de pujar un home vell al cim més alt podia acabar amb moltes vides, però sembla que aquestes eren poc importants si el nom de l'il·luminat podia figurar al llibre Guiness. La vergonya l'hauria de perseguir sempre més.

En segon lloc, la cara del nepalès se'm va quedar gravada. També la seva veu al explicar les misèries que havia patit. S'ha de ser extremadament dur per aguantar l'esforç físic que suposa l'alta muntanya, i a sobre, com si no fos prou, suportar el rebuig. I un cop a casa dels catalans, es mirava la mà amputada amb dits transplantats, aquell horror, tot feliç, content d'haver recuperat alguna cosa gràcies a la caritat humana que a alguns sembla haver-se'ls borrat.

FANTASMES

2008-12-15T00:52:00.003+01:00

Sempre n'he dit fantasmes. Són aquella gent que han format part del passat. Potser la millor definició seria aquesta, inconcreta, ambigua, ja que possiblement no en vols sentir parlar, o en tot cas no voldràs recodar gaires detalls de les estones que havieu compartit. Fantasmes. Ibsen en deia espectres. Froid, inconscient.

Salten a la memòria en hores baixes. Es passegen pels recòndits senders de la ment esperant el moment de desprevenció perfecte per saltar a la consciència. Quan tot va malament, quan un està perdut, apareix aquell rostre quasi oblidat retreien-te què vas fer malament, culpan-te a tu i només tu per estar on ets. I un llarg etc.: sempre tenen alguna cosa a dir.

Però, de la mateixa manera que tot el què ha passat no es pot esborrar de la memòria, tampoc potser hauria de parlar de fantasmes. No sé perquè de vegades ens obsessionem en oblidar. De tot se n'aprèn. D'un mal tràngol també. Per tant, tot record hauria de servir per tirar endavant. No puc parlar de fantasmes si, en certa manera, gràcies a ells sóc qui sóc i ho tinc clar, sóc on sóc i sé el perquè.

PROU

2008-12-09T22:58:00.003+01:00

Un bon dia em vaig cansar dels polítics. Fins aquell dia havia prestat un mínim interès en el què feien, en el què deien. Procurava estar al dia i tenir opinió del què passava, és a dir, posicionar-me. Mai havia tingut massa clar quin partit polític representava millor els meus ideals, tan dispars segons com, però més o menys em movia entre dos o tres. Em considerava una persona que estava al dia, no hi entenia massa però almenys sabia quins disbarats es dedicaven a fer els de dalt.

Com deia, un dia això es va acabar i vaig dir que prou. Simplement, vaig cansar-me de veure com gent que potser jo havia triat feien coses que no m’agradaven. Em vaig decepcionar. I l’interès que havia mostrat abans va desaparèixer. Entenc que com a persones, tots ens podem equivocar, però masses errors junts, o actituds mediocres, cansen.

Això no vol dir que no tingui ideals, tot al contrari. Malgrat utòpics, segueixen sent-hi i em mouré per ells sempre que calgui. Però l’atracció per la visió objectiva ha acabat reservant-me un lloc extern per mirant-me tot el desgavell des de fora. . I totes les enfadades que m’estalvio.

ATEMPTATS CONTRA EL RESPECTE

2008-12-02T02:14:00.004+01:00

Ja és prou trist saber de la notícia d'un atemptat, però la informació relaciona que se'ns dóna a través dels mitjans encara enfosqueix més els fets.

M'empipa molt que al parlar dels ferits, etc. sempre s'hagi de sentir puntualitzar quants d'ells eren de nacionalitat espanyola. Com si una vida valgués més o menys segons la nacionalitat! Sempre m'ha fet ràbia aquesta informació que potser interpreto malament. Des del meu punt de vista, remarco, les fronteres no fan distincions almenys en aquests drames.

M'indigna que qui se n'hagi pogut escapar s'oblidi de tot un cop està a recer, tan sols preocupant-se per la vida pròpia. Víctimes pels seus adeptes, però víctimes també de l'egocentrisme.

Ja és prou trist, i a sobre, tot això.

NOCTÀMBULS I MATINERS

2008-11-24T01:27:00.004+01:00

Quan es fa de nit mai sé exactament on sóc. Un cel brillant m'espera l'endemà, però mentrestant és ple d'estels que mostren infinitud de camins. Sempre obligats a escollir, però sense aprendre'n, volent-ho abastar tot! Quanta ambició, quants de desitjos i quant poc de temps.

El gran teatre de l'improvisació ensenya a aprendre, i al cap dels dies acabes com un rodamón perseguint la lluna o, si s'escau, el sol. Mai se sap què convé més. La màgia de no tenir guió deu ser prendre a cada moment el què l'entorn ofereix.

Sempre donant les gràcies.

Mai mirant enrere.

Mai planejant el demà.

Improvisant un present de llum, efímer com una constel·lació d'estrelles, radiant com un sol de maig.

BANDA SONORA

2008-11-24T00:36:00.002+01:00

El carrer és un lloc adient per passar-hi les hores. L'estiu convida més que l'hivern, però sempre va bé airejar la ment amb el vent, distreure-la amb la vistositat dels colors de les multituds, netejar-la amb els sons de les fulles que encatifen el paviment. Caminar per distreure's, endevinar què amaguen rostres misteriosos que potser no veuràs mai més. Veure també cares amigues i dedicar uns minuts a l'atzar que ha permès que es trobéssin, amb converses plàcides. Estones de cafès, birres, cocacoles o a peu dret.

No em sé estar a casa. La vitalitat dels dissabtes em pren la concentració i em fa acabar, sempre, al mig del Carrer Major. Passejo, absorta, entre cabassos de mercat i canalla. Sempre mirant amunt, comprovant l'esguard protector del castell. I l'escletxa de cel blau que guia rectilía i indistintament els meus passos vers una de les dues places. Durant aquests instants sempre tinc ficada una cançó al cap.

Els meus passejos sempre són rics en sons que el meu cervell té apresos i que reprodueix segons sigui el seu estat d'ànim. Cada moment té una frase provinent d'alguna lletra que hi encaixa, i inconscientment salta a la memòria tan bon punt es presenta l'ocasió.

Perquè tal situació s'ha de veure esguerrada per uns sabotejadors situats estratègicament al llarg del carrer? Perquè la música no la puc posar jo dins el meu cap? Perquè m'han de fer escoltar la banda sonora del Senyor dels Anells un dissabte al migdia? Quin dj tria la música? Últimament no entenc ben bé res...

I el pitjor encara ha d'arribar, i arribarà amb les festes nadalenques... Em sembla que vaig a buscar uns bons taps!

HIVERN

2008-11-18T12:41:00.007+01:00

Tornen els dies de cels clars d'hivern que des de dins de l'aula es veuen grisos, els dies pàl·lids que diries que són més aviat apagats i els dies ennuvolats, que rere els vidres semblen negra nit.

Perquè les aules tenen els vidres opacs? És un mètode més per fer que els ànims decaiguin davant els exàmens? Volen una dosi extra de depressió, de grisor dins aquest món tan fred de màquines i laboratoris? O bé es tracta d'algun filtre estrany que evita que el saber s'escapi fora la universitat?

La veritat, no ho sé. Però quan per fi puc deslliurar-me de les excessives pressions constatns a què se'm sotmet veig el cel sense cap filtre. Aquell blau pur. Clar, serè.

Penso en les mil i una coses que podria haver fet per aprofitar-lo.

D'això se'n diu rutina.

Quina ràbia.

Deu ser per això, per no tenir aquestes sensacions, que existeixen els vidres opacs...

RIQUESA

2008-11-11T19:35:00.000+01:00

Tantes vegades em quedo encantada davant els vidres dels aparadors. Sempre m’ha d’atraure l’atenció alguna o altra cosa. De fet, aquesta és la seva funció, i la compleixen a la perfecció. No sempre ho aconsegueixo, però abans d’adquirir quelcom (i he de reconèixer que segons el preu la temptació és major) sempre procuro pensar si tal cosa realment em cal. Comprar per capritx és sa si es fa en mesura i de tant en tant, una obsessió ja és deixar-se endur per les regles autoritàries del món globalitzat.

Altres vegades el món decideix mostrar l’altra cara. No la de l’opulència sinó la de la misèria. Fa uns dies em volia comprar unes sabates. Em feia il·lusió, era rebaixes i m’ho podia permetre per circumstàncies que no venen al cas. Quan em dirigia a la botiga, vaig creuar-me amb uns nens de pell fosca, no sabria dir-ne la nacionalitat. Semblaven feliços, reien i s’ho passaven bé. Un –el més grandet- estava dins d’un contenidor, mentre el xic se’l mirava atent, des de fora, a veure quin trofeu aconseguia el seu germà. Aquell dia vaig canviar el rumb de la meva passejada sense poder esborrar aquelles rialles de la meva ment.

I sempre acabo arribant a la mateixa conclusió, fent-me la mateixa pregunta. Pensant què devia entendre malament, quina classe de religió em vaig perdre, quan m’educaven. Perquè, de tota la gent que ha crescut al mateix temps que jo, i en semblants ambients, amb poca he coincidit a fixar-me amb aquests detalls subtils que se’t presenten a diari. Insisteixo però que fixar-se amb les coses i no moure un dit no serveix pas de res. Per això admiro qui intenta canviar el món en aquest sentit, i no entenc a aquells que es mostren freds davant imatges com les que he descrit.

Poc a poc vaig descobrint que la comoditat pot més que els remordiments, que la religió d’avui en dia poc hi entén de rics i pobres i que el seu interès principal és la política. I tot això mentre em passejo entre un mar de gent en ple centre comercial. Miro un aparador, rere el vidre s’hi reflexen maniquins esquelètics abillats amb aquella jaqueta que, de cop, m’agrada. Miro el preu automàticament. Sí, duc els diners. Però de jaqueta ja en tinc una a l’armari. I, sabent que l’orgull omple més que no pas m’abrigaria aquella jaqueta, giro el cap, contenta d’haver entès –ni que sigui malament- que el món que se’m mostra no és pas el què vull jo.

OBJECTIU: LA LLUNA

2008-11-02T23:41:00.007+01:00

M’agrada practicar l’objectivitat, o almenys apropar-me a aquest concepte utòpic. Bé, doncs m’agradaria també que em creguéssiu encara que dels Lax’n’busto sempre en parli bé. Espero donar-vos prous arguments com per justificar-me. No hi puc fer més, sempre em convencen.

L’anterior treball, Relax, va deixar-me a l’expectativa sobre quin camí prendria el grup. L’estil no era el de sempre, massa variable, i el disc en general destil·lava una certa por, es notava insegur. Temes canyers com sempre barrejats amb cançons amb aires comercials... no era molt normal. No obstant, el nou vocalista em va convèncer a la primera i m’hi vaig acostumar fàcilment. Ja es veia que la cosa tindria futur, però ara, amb Objectiu: la lluna, el grup s’ha consolidat, ferm altre cop, i és del tot inútil i absurd mirar enrere.

Les lletres d’aquest disc són diferents. No sabria dir el perquè. Si bé abans parlaven del Joan o la Maria, ara parlen d’aquell que la monotonia l’esclavitza (Intuïció), de la veu interior que no es gosa deixar sortir (Presoner)... Però les lletres no importen al costat de tot allò que diuen les guitarres i la bateria. Quina potència! L’energia que tant caracteritza el grup es dosifica al llarg del disc, un xic a cada cançó. Un disc que conté, principalment, rock’n’roll. Però si dic que menystinc les lletres, alerta: el Salva es mereix una menció especial, un 10 de nota. Ho constatareu escoltant-lo.

La única cosa que m’atreviria a criticar és l’ordre dels temes en el disc. També un cert pessimisme que abans no s’observava en cap cançó i ara es presenta com a protagonista d’alguns temes. En una valoració global, per això, segurament serien dues observacions insignificants.

Destaco: Temps al temps, una himne a la paciència amb aires de mantra tibetà. El solo de talkbox a Com gat i gos. La veu a l'estil Sapo de Fish in the water. La canya de Sense sentit.

M’ha ben desconcertat, l’Objectiu: la lluna, i em veuria amb dificultats si hagués d’escollir una sola cançó com la millor. Trobo que és un disc francament rodó. Amb tot plegat, l’únic que sé del cert és que els Lax han canviat: ara bé, no sé si han madurat o, per contra, han rejovenit. Tal vegada han madurat rejovenint-se.

P.D. : Ah! La gent de la TV3 farien bé d'escoltar-lo. Si no ho vaig sentir malament, al telenotícies parlaven d'Ojectiu: la lluna com un disc cantant en català i anglès. Per una frase i un títol en anglès! Quina exigeració! Potser hauriem de tenir en més estima el què fem a casa, no?

DIA MUNDIAL DE LA DIABETIS AL DOODLE

2008-10-26T20:23:00.003+01:00

Fins fa quatre dies que no tenia ni idea de què eren els Doodles, però pels quins estigueu igual que jo en coneixements informàtics (que deveu ser pocs) es veu que es tracta dels dibuixets que el buscador Google posa al seu logo en dates assenyalades.

El dia 14 de novembre és el dia mundial de la diabetis, i s'està intentant que Goolge hi faci al·lusió amb una d'aquestes icones. Per això s'han d'aconseguir 20.000 firmes abans de l'1 de novembre. No estaria malament que aquest dia aparegués al cercador l'anella blava que simbolitza la diabetis, ja que la consienciació és important: no té perquè ser així, però és cert que en alguns casos els mals hàbits la provoquen.

Per aconseguir-ho tan sols cal introduir nom i correu electrònic a la pàg. web que hi ha a continuació (en anglès) abans de l'1 de novembre:

http://www.diabetesdoodle.com

Per a més informació:

http://estudiabetes.com/forum/topic/show?id=906848%3ATopic%3A104326

DE PRÍNCEPS I GRAPALS

2008-10-19T19:29:00.004+02:00

Si el tenies molt a prop, em direu, malaguanyada ocasió. Però jo us replico que els meus ferms principis republicans van fer-me estalviar, en un rampell de lucidesa, d'embrutar-me els llavis.

I és que la coherència de vegades pot destrossar els més bonics contes de fades.

PRIMERES NOTÍCIES DE LA LLUNA

2008-10-19T16:42:00.003+02:00

De moment, aprovats en el disseny.

Divendres dia 24 sabrem si també queden aprovats amb el directe.

Dilluns dia 27 sabrem, finalment, la nota que es mereix el nou disc dels Lax'n'busto, Objectiu: la lluna (tot i que sembla ser que algun tastet ja sona per les ràdios i el Youtube...).

L'ordre no deixa de ser curiós, però ja diuen que l'ordre dels factors no altera el resultat del producte... i encara que el producte sigui un disc, la llei és prou aplicable.

POLLEGÓ SUPERIOR

2008-10-13T20:45:00.007+02:00

Feia unes hores, per intentar conciliar el son, llegia unes reflexions (teniu les pàgines aquí la vora, extretes de La Cumbre de los Dioses, clicant a sobre es poden llegir bé) que ara, aferrada a la roca i sense saber quin era el pròxim i precís moviment a executar, m’assaltaven la ment i m’impedien concentrar-me en la meva musculatura. En aquell moment de perfecta intimitat érem soles: la muntanya i jo. Res més. Totes les meves energies eren concentrades en els nexes d’unió entre el meu cos i la roca, una unió ferma, desesperada. Un contacte fred i persistent, amb la total convicció de no trencar-lo.

Un coixí de boira tova a tot el voltant resguardava els ulls mentre alimentava la imaginació. Desconeixia quines formes prenia la massa rocosa uns metres més enllà dels meus peus amarats d’aigua o els meus dits balbs. Per altra banda tan m’era: la batalla es duia a terme tan sols centímetre a centímetre enllà dels membres a moure.

Algun cop de vent de tant en tant per recordar que tu respires, que tot l’entorn respira, i que encara queden passos a fer. Algunes gotes concentrades en forma de pluja, una humitat persistent. La natura no es podia fer present sota més formes, i la seva força es feia notar, esplendorosa. A l’aire i a la terra.

I una silueta es retalla al mig dels dos móns, intentant avançar...

Quan ets al Lluís Estasen, l’adrenalina és tota emoció, transformada en una satisfacció inigualable per cada pas, per una feina ben feta. Les cinc hores de camí –no pas extenuants però sí intenses-, recorregudes amb les més diverses formes d’avançar, fan que tot plegat sembli una proesa titànica. Em sembla que el temps atmosfèric ho justifica tot. Aquesta vegada ha estat especial. Almenys per a mi, que ara ja tindré alguna cosa a celebrar el dia 12 d’octubre: que he pujat (i baixat, no sé què té més mèrit) per primer cop al Pedraforca.

Gràcies als que ho heu fet possible!

AMORS IMPOSSIBLES (MUSICALMENT PARLANT)

2008-10-02T13:39:00.004+02:00

Embadalida, no em sé estar de parar-me davant els aparadors de les botigues d'instruments musicals. El pas es va alentint involuntàriament fins a esgotar-se, els ulls com taronges clavats en una peça que destaca entre les altres: una Gibson Les Paul color sang... Quan me n'adono, redreço el cap i recupero el ritme, dissimulant.

Potser ja començaria a ser hora que acceptés que en aquesta vida tothom és bo per algunes coses, per d'altres s'és claríssimament no apte. En el meu cas, la música -entre tantes d'altres- és una de les darreres. La relació que tenim és la d'un amor condemnat al fracàs. Des del primer dia: a escola, treballs havia tingut a fer sonar la flauta. En el cant coral encara havia assolit els nivells dels quals -vist com anava la cosa- n'estava justificadament prou orgullosa. Fora de l'escola, el contacte amb aquesta disciplina era nul.

Dic mentida: nul del tot no era. Hi ha aquelles quatre classes de guitarra... devien ser més. Quatre van ser les prèvies a que perdés el fil. Tot va començar quan els reis van portar-me, després de molt insistir (i de portar-me molt i molt bé), una guitarra que ni sabia com agafar. El professor em deiva dir que paciència i hores. I jo estava il·lusionada.

Que si escales, després acords. Rascats i arpegis. Com s'agafa bé la pua? Quin mal, les celletes (quan no les saps fer)! Ja anem bé, amb una clàssica, si vull tocar heavy? Quintes, sí. Mendings? Glissandos? Ui, deixem-ho per un altre dia.

Els vells somnis no s'esborren mai. Què hi puc fer! Tossuda, trauré la pols a aquell trasto desafinat que més que sons m'ha donat, al llarg dels anys, maldecaps. A veure si és capaç de tocar bonanits, almenys. Però diria que ja m'he oblidat de com es fa perquè dues notes siguin, l'una darrera l'altra, assumides per l'oïda sense protestar.

IDEALS

2008-10-01T16:28:00.003+02:00

Un a un, tots els ideals anaren caient als meus peus. Aquells pedestals s'esfondraren sota el pes de la veritat i el desencís. Retenia, tan sols, l'essència d'uns moments de glòria. El flascó que la contenia relliscà, un jorn nefast, d'entre els dits trèmuls, per a esdevenir també bocins. Cristalls i essència. El mar de derrota s'estenia amarant-me les sabates: creient haver presenciat l'última, encara n'hi havia una de darrera. (El terme últim és massa concís, s'aconsella substituir-lo per infinit).

No obstant, el devassall de matèria no em mullava: les molècules d'aquell líquid viscós desfeien lligams entre elles per a esdevenir vapor i perdre's, ja per sempre, en l'espai sense límits.

Els dits havien encomanat el tremolor a la resta del cos: el futur es fa incert quan ningú n'assenyala el camí. També se'n fa quan desconeixes qui és que, colze a colze, comparteix amb tu l'idea d'un futur millor.

Potser el flascó s'havia de trencar. Potser no hi havia altra escapatòria. Potser aquella essència no era res més que el desig de parar el temps i viure eternament en un garbuix d'instants feliços. I per això va caure: tal gràcia, fins ara, no ha estat mai concedida.

DE LLAUNES I BOLETS

2008-09-30T11:40:00.007+02:00

Doncs això. El què deia.

DONES

2008-09-24T21:55:00.003+02:00

Dels llibres se n'aprenen moltes coses. I no només dels de text. Cadascun serveix per una cosa diferent... però tots són útils en algun sentit o altre. Conèixer la vida de d'altra gent, en d'altres temps, fa reflexionar sobre què tens ara que abans no tenien, què sobra, què falta... veure, en el fons, que les persones segueixen igual i l'entorn l'únic que modela són les accions. M'agradaria parlar de dues novel·les que em vaig embrancar a llegir i que m'han impressionat força.

La primera és una sèrie, de fet, anomenada Els Fills de la Terra, de Jean M. Auel. La protagonista és una nena de cromanyó que perd la família i és adoptada i educada per un clan de neanderthals. Alguns la consideren d'una altra espècie i li fan la vida impossible fins que l'Ayla, ara ja més gran i amb un fill de pare neanderthal que ha d'abandonar, és obligada a marxar. Ella fuig i s'arrecera a una cova on per únics companys tindrà un cadell de lleó de les cavernes i una euga, fins que un dia apareix en Jondalar, un viatger que creuava la vall amb el seu germà... aquí la cosa ja agafa aires de culebrón, i tot i que un xic exagerada, la història és tot un exemple de superació, de vida autònoma. Una descripció de la llibertat, de tot el què es té quan no es té res. Dels inicis de tot. I sembla ser que la documentació per part de l'autora ha estat exhaustiva. Tot i que en alguns punts els llibres poden arribar a fer-se carregosos, sens dubte valen la pena.

La segona: Solitud. Des que l'he llegit que penso que és de les millors novel·les que m'han caigut a les mans fins ara. És una història antiga però segons com ben actual. Un estil de vida que ja no es duu però uns fets que sovint encara passen. La Mila és un personatge clar, sincer i totalment creïble, des d'on l'autora, àlias Víctor Català, deixa entrellucar la seva feminitat amagada rere pseudònim. No entraré en més detalls.

Callà. De cua d’ull la Mila el veié restar immòbil, com encegat, guaitant la gran lluminària del fons; i ella, en el recolliment d’aquell racó fosc, bo i sentint al llarg de son braç dret l’escalfor suau del cos de l’home, bo i contemplant l’expressió extàtica d’aquella cara barbameca i la blancor daurada del front, inflat per llargues meditacions somnioses, comprengué altra volta que el tenia lluny, lluny, infinitament lluny de si... en apartats paratges misteriosos. I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, comença a clivellar-se, filtrant-se per les escletxes, com sigil•losos esperits de la muntanya, malèfiques i torbadores sensacions desconegudes.

Víctor Català. Solitud.

ÀNSIA

2008-09-23T19:17:00.000+02:00

La vida? Tal vegada me la robaren aquells que feren crèixer, dins de mi, il·lusions. Sembraren una llavor que m'0fegava i marcia les flors d'un antic jardí. I un cop la vida, esmicolada en mil bocins, s'escampà ara i adés dins cors misteriosos, un cop fou tota fora de mi, deia, no vaig saber què fer per recuperar-la: com un estaquirot contemplava la dels altres passar. I tanta enveja insana! I tan poca ànsia per a buscar solucions!

VICKY CRISTINA BARCELONA

2008-09-20T12:21:00.005+02:00

Peeeer fi! Ja s'ha estrenat la pel·lícula! N'estava fins dalt de sentir, durant el rodatge, què feien cada dia el Woody Allen i els seus actors i actrius. I ara, segur que la cosa seguirà. No era pas la meva intenció anar a veure, el dia de l'estrena, aquest film del qual tan i tan s'ha parlat. Però algun dia o altre ho acabaria fent... Hi vaig anar tan sols per tenir opinió i vaig sortir prou convençuda.

Es tracta d'un conte per grans explicat de manera infantil. Això el fa lleuger i amè, malgrat l'argument per sí sol no costi pas d'entendre (de fet, en té?). Per passar l'estona, vaja. Unes imatges molt vitalistes acompanyen, plenes de color, ressaltant les escenes. Bona banda sonora. Però lluny de crítiques cinemàtogràfiques en les quals no goso aprofundir (no em considero digna d'opinar en aquest camp, quasi mai vaig al cinema), m'ineressa més l'anàlisi de la ubicació del film.

Va entendre bé Woody Allen què és Catalunya? Sap que aquí no volem saber res del país veí o ens hi confon? Dubtaria a l'hora de respondre. Molesta tanta guitarra espanyola (la música és preciosa, això sí, però fora de lloc) i algun comentari referit a allò que fan enllà de maltractar els bous. Per contra, s'insisteix en la llengua catalana, als plats hi ha escalivada i pa amb tomàquet en comptes -i hauria ben pogut ser- de paella. Evidentment, el de la nacionalitat és un tema que no es tracta pas. En tota la narració es van fen comentaris de l'estil "aquell és català" o bé de la parla, com deia, però la protagonista indiscutible és Barcelona. No sé quin concepte pot agafar algú foraster.

I perquè sempre Barcelona? La propaganda descarada i de ben segur efectiva que s'arriba a fer només es centra en la capital. Genial, no es pot demanar més. Però ja cansa. Hi ha territori, enllà de la ciutat, tot i que pocs ho sàpiguen. També hi ha més territori, dins la pròpia Barcelona, que el barri de Pedralbes i els monuments que ja estem farts de veure. Això sí, no se n'han deixat ni un. Critico sobretot un aspecte: algun comentari sobre el camps de golf on van els burgesos. Si venen turistes, que no vinguin a jugar a golf, eh?!

En resum: un espot folklòric de Barcelona en tota regla.

MESTRES

2008-09-16T19:24:00.000+02:00

Exclosa del joc la voluntat, l'atzar induït ja no serà ara una excusa. Tan sols valdrà l'atzar. Les regles es compliquen: que maliciós, el destí. I ara digue'm, mestre: quina serà la probabilitat que els nostres ulls es trobin?

He resseguit amb els peus i la memòria aquell tapís de viaranys que vàrem cosir en el sòl temps ha. He dirigit les meves passes cap aquells racons del regne de la ment on ens havíem trobat, a soles, dies i nits, nits i dies. He conegut indrets onírics mentre explorava les sendes del teu raonament. I he arribat a la conclusió que aquell cotxe aparcat damunt la rajola des de la qual un dia m'abraçaves estava profananant un espai sagrat. Aquells segons bé es mereixíen un temple. Un temple als petits i atzarosos moments d'estricte felicitat que ens serveixen per crèixer i comprendre. Comprendre i crèixer. Allà, al bell mig del pas, la gent aprendria a aprendre dels qui, atzarosament -repeteixo-, passen pel costat.

Ara bé. Els dies que la fortuna em priva d'aquests instants de temps, us prego que no em mireu als ulls. Tinc por que rere els finestrals entel·lats però oberts veigueu, asseguda a la barra del vell bar -malgirbada, el cap cot i el got a la mà-, la meva ànima trista, vagabundejant talment un gos perdut en un món absurd i massa real sense aquells personatges que el fan vital.

INNOVANT

2008-09-15T19:44:00.004+02:00

Ens entenem bé, el blog i jo. Per això (perquè hi ha confiança) he decidit explicar-li petits secrets. Petites interferències en les meves opinions, buides de contingut real, voluntari, induït.

Petits moments sense un perquè, sense objectiu premeditat.

O tan sols un: ell me'ls permet.

Però aquí estaran.

Gràcies.

ESPECTRES

2008-09-14T20:15:00.007+02:00

No m'havia plantejat anar al teatre, ahir. Estava desinformada sobre l'obra i temia que l'única atracció que tenia (i molta gent ho devia creure així) fos l'actuació de l'Emma Vilarasau. I estava ben equivocada. Quan en vaig sortir, tenia poques paraules per descriure el què havia vist. Ara, espero tenir-ne alguna més.

L'argument no és fàcilment digerible, ni molt menys. Seria molt difícil fer-ne un resum de poques línies. En cap moment es fa carregós, però la densitat dels temes tractats és tal que es crea una atmòsfera de tensió constant. No és d'estranyar que en l'època que es va escriure es creés polèmica, ja que encara avui en dia el debat sobre molts d'ells està servit. És interessant veure les diferents opinions sobre la situació entorn la qual gira l'obra, defensades per cadascun dels personatges amb uns diàlegs llargs en molts casos, apassionats i durs en tots ells. L'escenografia, senzilla però molt ben aprofitada, no es canvia en cap moment però ajuda a la creació d'aquest ambient depriment, tètric, en el qual molts cops sembla que falti l'aire.

L'interpretació per part d'Emma Vilarasau del paper d'Elena Alving és simplement increïble. Si una cosa em va sorprendre, per altra banda, és que era totalment diferent de com la veiem a la televisió. Un paper semblant, de dona maltractada i perseguida pel passat, però enfocat amb un caràcter molt diferent. Alguns actors, doncs, no canviarien massa el personatge. Els bons actors sí que ho fan. Interpretació, per altra banda, que no eclipsa la de Ramon Pujol, que arriba a l'alçada de la de Vilarasau. La resta, igualment perfectes, malgrat el pes dins l'obra no sigui tan important com els anteriors.

Que bèstia. Que brutal. Que exel·lent.

Demà, fins i tot, em miraré Ventdelplà. Amb uns altres ulls.

EL SENY I LA MUNTANYA

2008-09-10T17:08:00.004+02:00

Sempre que agafo un diari arribo a la mateixa conclusió: que la muntanya és inexistent per a la resta del món. La informació ens arriba des de la capital, muntanya de ciment, ferralla i estrès, on la gent tan sols té afició als cotxes i al tennis, i l'únic verd que veuen és al camp de golf. Sí, molts alpinistes són de la costa. Sí, l'excursionisme és una activitat més organitzada en comarques litorals, per així dir-ho. Evidentment, compto les excepcions. Diuen que confirmen la regla. Però eteneu-me, el món en general està poc sensibilitzat amb aquesta mena d'activitats que respecten l'entorn, l'apropen i el fan sentir.

Darrerament i per desgràcia això no està essent així. El Mont Blanc ha obert un nou debat arran de l'accident ocorregut aquest passat agost, on vuit alpinistes van morir atrapats per una allau. Però fins a quin punt la seguretat priva la llibertat? Un permís per a accedir a la muntanya fa perdre l'essència de l'alpinisme? Alguns ho afirmen. Jo, la veritat, no sabria pas on posicionar-me: entenc les dues opinions. La seguretat i el respecte són essencials quan es trepitgen indrets tan salvatges. Tu pertanys a la muntanya, però aquest fet pressuposa intrínsec l'amor a la vida, tant a la que meravellosament se't mostra, esplendorosa, al voltant, com a la pròpia. La bogeria no duu enlloc més que a desgràcies i desenganys. Potser si qui es planteja fer una activitat d'aquest tipus no ha estat educat amb la prudència i conscienciació que això requereix sí que cal fer-li entendre, ni que sigui dràsticament, a correcuita, quins són els perills i precaucions que el medi que l'envolta demana. Val més prevenir que curar, i potser és millor en un cas així que tothom passi a raig dels imprudents. En tot cas, desconec la situació personalment, ja que la meva informació prové tan sols dels mitjans informatius i per tant pot ser influenciada per la desconeixença o subjectivització.