CONQUESTES

"Y aquella frase de la ma demano y son cor, ¿La ma y’l cor?... !El cochino! Lo que li busca es la figa. Y bé que voleu que diga? (...) Fiquemnos ben dintre de nosaltres, escudrinyém ben bé nostres pensaments y nostras intencions y, quan en mitj d'una brillant reunió fem l'aleta a una hermosa, hi trobarém la figa; en lo fons dels aplaudiments que dediquém a una artista, ¿que hi ha? !la figa! ; en nostras galanterías y serveys a las damas ¿que hi busquém? !la figa! ; y en nostras relacions, pensaments, accions, flors y monsergas ab que disfressém nostra obsessió, figas y més figas!"

Així s'expressa el pròleg de l'obra Don Jaume el Conqueridor de Serafí Pitarra: ras i curt, ben clar. No gens errat ni desfasat, perquè de conqueridors n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà sempre. El rei En Jaume, tan tendrament retratat per Verdaguer en la seva infància i pernoctació a Campllong, creix, s'endinsa al món dels grans i no s'escapa de l'àvida i satírica mà d'en Pitarra, al cap d'uns quants anys d'haver guanyat fama en àmbits ben diversos.

Per altra banda, i ja que esmentem alguns personatges històrics, es fa ineludible Guillem de Berguedà. Era ell mateix qui feia bandera de les seves escomeses (verídiques o no només ho sap la Història) als llits dels seus enemics, en el moment que aquests deixaven filles o muller desemparades. Feia la guerra en un altre camp de batalla bo i valent-se de seva llengua esmolada com a millor arma. I així anar fent, la corrua és llarga. El temps passa, però el desvergonyiment d'alguns senyors queda, no havent-lo passat per alt els anys que li van caient a sobre.

En el fons, segurament el què queda és l'home com a tal, amb les seves vanidoses ganes de manifestar-se traduïdes en una exhibició d'intimitat, en unes llistes numèriques de conquestes, sense noms, que sempre m'han semblat un xic ofensives. La meva intenció no és pas culpar-los, però és clar, és inevitable l'existència d'un conqueridor sense una part conquerida, sotmesa. En aquests casos és curiós veure com la voluntat de la dona sembla no comptar. Els noms femenins que han trascendit en aquest sentit són escassos. I parlo sempre de la Història: perquè a elles, poc les recorda. 


Paradoxalment, infidelitat i promiscuïtat han estat fins ara paraules tendenciosament masculines, a més, amb certa positivitat en aquest àmbit. En el gènere contrari, això no passa. Llavors s'ha parlat d'ella, la dona, com el sexe dèbil, però ull!, no per ella mateixa, sinó per la  naturalesa irreprimible d'ells. Si el problema rau en la nostra aparent passivitat i poc criteri, proposo la competència com a solució. Així que, sense ànims de fomentar res més que l'autoestima femenina (siusplau, no malpensem...!): amunt, conqueridores!